Trucada de matinada
Em desperto de cop, amb el cor accelerat i la gola seca.
Fa tres nits consecutives que passa el mateix. Tres trucades. A la mateixa
hora. El mateix silenci.
Miro la pantalla il·luminada damunt la tauleta.
“Número ocult”.
La primera nit vaig contestar espantada.
—Sí?
Només sentia una respiració lenta, humida i aspre, massa
a prop de l’auricular.
La segona nit vaig penjar immediatament, intentant
convèncer-me que només era una broma estúpida.
Però aquesta tercera nit… quelcom és diferent.
El telèfon no deixa de sonar.
Una vegada.
Dues.
Tres.
Em posa nerviosa.
Allargo la mà tremolosa i contesto.
—Qui ets? Què vols?
Silenci.
Després, un petit soroll metàl·lic.
Com unes claus.
I una veu greu, gairebé un murmuri.
—Ja és oberta.
La línia es talla.
M’incorporo de cop. Encenc el llum de la tauleta i
observo el petit pis on visc sola des de fa dos anys. Tot sembla normal.
Fins que noto el fred.
La porta de l’habitació està un pam oberta. Estic segura
d’haver-la tancat abans d’anar a dormir.
M’aixeco lentament, descalça, el parquet fred cruixeix
sota els meus peus. El silenci és dens. Enganxós.
Quan arribo al passadís, veig que la porta principal
també està oberta uns centímetres.
L’aire de l’escala entra glaçat.
—Hola? —pregunto al buit.
Ningú respon.
Avanço amb el cor colpejant-me les costelles.
Llavors el veig, al terra, just davant la porta,
hi ha un sobre blanc amb el meu nom escrit a mà.
L’agafo lentament. A dins només hi ha una fotografia.
Jo dormint.
Sembla d'ahir.
I, al fons de la imatge, darrere la porta del dormitori,
una silueta m’observa des de la foscor.
