Relat: A ell no el toquis!!!

Només arribar a casa, encara ni he tancat la porta, que la motxilla ja està al mig del passadís.

–Pol... Has tornat a deixar la bossa a terra, fes el favor de venir a posar-la al seu lloc... Va...

–Ja vinc mama.. Que tinc pipi!!! –Respon mentre corre cap al bany amb la mà agafant-se el pito, i no puc evitar somriure. Al cap d’un minut, torna corrents, amb la bragueta a mig pujar i desa la motxilla al seu lloc.

–Pol... Ni t’has rentat les mans, ni has tirat de la cadena... –Posa els ulls en blanc i torna cap al bany, arrossegant els peus i fent que no amb el cap. Estic segura que creu que no l’entenc, i està fart de sempre estar controlat, però si sabés el poc que m’agrada repetir-me tant... –Què vols per berenar?

–‘Bocata nocilla’... –Diu, mentre es tira per terra, jugant amb un camió de bombers que li van regalar pel seu aniversari.

–Tens molts deures avui? –pregunto, mentre espero que saltin les torrades calentes, i untar-hi la crema de cacau.

–Només dues sumes i tres restes que no he acabat. I repassar la taula de multiplicar del sis.

–Val... després de berenar ho fem... i em portes l’agenda de l’escola, no sigui que t’hagin posat una nota per a mi, i no m’ho diguis. –Riu. Sap que em refereixo a la setmana passada, quan va contestar a la mestra i aquesta em va enviar una nota, que no em va entregar.

–No n’hi ha cap... –Fa xocar el camió contra un cotxe de policia, i imita el soroll amb la boca, fent un xiulet inesperat pels forats de les dues dents de llet que li han caigut fa poc. –Avui he vist un avió... –Explica sense venir al cas, i segueix jugant.

–Un avió? A on? –Pregunto, donant-li l’entrepà mig embolicat amb paper de cuina. Però ni em mira, i segueix a la seva.

Jo torno a la cuina, per preparar el caldo per la sopa d’aquest vespre.

Al cap d’una hora, ja només ens falten les taules de multiplicar, que va cantant, mentre vigilo els fogons, i el corregeixo si s’equivoca.

Llavors, s’obre la porta de l’entrada. Quan la tanca, pica més fort de l’habitual, sembla que avui no té un bon dia. El pèl de la nuca se m’eriça, l’angúnia abans del terror, la por activant-me els sentits. No puc seguir així. Miro al Pol, que deixa de picar amb les mans sobre el marbre de l’illa de la cuina; que la separa del menjador i la sala d’estar; també, alenteix el moviment dels peus al tamboret, per no donar-hi un cop de peu, i baixa el volum de la cantarella. Em trenca el cor, veure que, tan petit, ha après, a crits, a no molestar. El meu nen. Haig de trobar feina, això no li és vida. Em poso trista.

L’ambient de casa, ha passat de riures i olor a caldo, a tensió i nervis.

Quan entra per la porta, la mirada, les bosses fosques sota els ulls, el semblant sorrut,... Em desespera, em posa dels nervis aquesta actitud tenebrosa, ni el miro.

–Hola, eh! –Ens diu. I passa la mà pels cabells daurats del Pol.

–Hola.

–Hola.

Repassa tota la casa. Camina com si hi estigués passejant.

–Mama, puc mirar la tele? –Ja vol marxar.    

–Sí, però no la posis molt alta. –Ni m’escolta, corre cap al comandament i salta sobre el sofà, a l’altre costat de l’estança, i comença a fer zàping.

L’altre, camina cap a mi. Agafo el pa ratllat per arrebossar el llom.

–Un altre cop sopa? –Diu descontent. A ell no li agrada, ja pensava fer-li una altra cosa. Mai en menja, no sé quin problema té.

–Si fa dues setmanes que no en faig, i aquell està una mica refredat. Ja et faré una altra cosa. –Li faig un petó a la galta, per evitar-ne d’altres, i segueixo a la meva.

M’arramba per darrera, contra el marbre.

–Va, para. –Dic, intentant, sense èxit, marxar.

–Només una carícia, fa molt que no ho fem. –És mentida, ja em va follar fa dos dies.

–No tant. Vinga, deixa’m fer el sopar. –No m’agrada el caire que pren la conversa. Miro on és el Pol, segueix al sofà. No vull fer un drama. –Després.

–Jo vull ara... Va... –Si pogués, cridaria un NO tan rotund que el deixaria sord de cop, però el record dels cops anteriors, em fan dubtar de tot, i la por em paralitza la valentia. Torno a pensar en la feina, en l’entrevista que he fet avui, i que segurament em permetrà marxar.

Les seves mans em segueixen rebregant el davantal. Em giro cap a ell, amb el ganivet a la mà, intento semblar calmada, però la pressió que noto als ulls, m’indica que la por es reflecteix a la mirada, i ell es va tornant poderós. Juraria que, fins i tot, veig un somriure de triomf als seus llavis. Es repenja sobre meu, puc notar la trempera prement contra la meva cuixa, el fàstic i la repulsió que li sento ara mateix, fan que senti pena per mi, en el que m’he convertit.

Acosta la cara, jo l’enretiro. M’agafa per les galtes amb una mà, i força un petó. Faig esma de girar-me, però no em deixa. Agafa el ganivet de la meva mà. Els ulls li brillen, mentre el passa entre els meus pits. Noto els ulls plorosos, no vull plorar. Miro al Pol, segueix al seu món, em tranquil·litza.

–Va, per favor... Ara no en tinc ganes.

–Si fos per tu, mai en tindries ganes. –I entafora el nas al meu coll, i em llepa la pell, comença a xarrupar, no vull més marques, i em torno a enretirar. Em mira dolgut, i enfadat. Respiro accelerada, baixo la mirada cap al ganivet, que sosté amb la punta sobre el meu cor, que batega atemorit.

El caldo borbolla, s’alça la tapa, i regalima fins a espetegar contra el foc. M’espanto, ell deixa el ganivet al marbre, apaga el foc allargant la mà, i rodejant-me amb els braços busca un petó. Torno a fer la cobra, vol tornar a agafar-me les galtes, però em moc ràpid i no pot, així que m’agafa pel coll, noto la pressió a la tràquea, i la seva llengua mullant-me la boca, per entrar-hi, no li deixo, el miro atemorida, però ferma, tancant fort la boca. Però amb l’altre puny, comença a fer força contra l’estómac, empenyent, m’ofega, no em puc moure, segueix trempat, m’horroritza. I l’empenyo tan fort com puc amb les dues mans, s’entrebanca i perd quasi l’equilibri, però no prou per sortir d’on sóc, i alça el braç amb intenció de donar-me una bufetada, li paro amb l’avantbraç, tot sembla a càmera lenta, els segons són eterns. Amb l’altra mà, m’agafa pel canell, i ara sí, tanco els ulls en veure venir la mà, que esclata dolorosament contra la galta, fent-me plorar l’ull. No sé si és per l’entrevista d’avui, però em sento amb més força d’afrontar-lo, i el torno a empènyer.

De reüll veig al Pol, ens està mirant.

–Para, el nen... Per favor... Anem a l’habitació.

–Que aprengui a ser un home. –Diu irracional. I em torna a colpejar, un cop de puny sota les costelles. Malparit!

–Diràs una bèstia! –Li dic cabrejada. Una cosa és fer-me mal a mi, però el nen...

I ja no racionalitza, m’estira dels cabells, i em colpeja de costat contra el moble de dalt de la cuina, crec que m’ha partit la cella. Em fa molt de mal, i veig un fil de sang a la porta. Sento un mareig lleu, però em refaig, just per entomar el cop de puny al nas, i ara sí, caic a terra, mig estabornida, no sé què fa amb la cinta del coll del davantal, però no em puc moure, en pocs segons, entenc que l’ha enredat al radiador, noto l’escalfor a l’esquena. Em raja molt el nas, no respiro bé. Intento eixugar-lo amb la màniga del jersei.

Veig al Pol que ve cap a nosaltres, plora i crida al seu pare. Amb la mà, li indico que marxi, però no fa cas, es llança contra ell, donant-li cops de puny a les cames, fins que li colpeja els ous, i, davant la meva estupefacció, veig com l’agafa pels cabells i, d’una bufetada, el fa volar, el cor se’m para quan el cap li rebota contra l’illa de la cuina i queda estès a terra, em torno boja, no es mou, em fan mal els dits de la força que faig per deslligar-me, però no puc, i empenyo fort amb el cos cap endavant, amb els ulls clavats al Pol, la ràbia i la por em dominen, i la cinta, per fi, es trenca. La bèstia intenta aturar-me, però, lliscant de genolls, arribo fins al Pol. No veig sang, li parlo, i crec veure que mou la maneta, just quan noto les mans de l’altre estirant-me, perquè m’aixequi, però em cargolo amb força damunt del nen, protegint-lo amb el meu cos, no sé si té cap trauma, i començo a notar els cops de puny a l’esquena, algun cop de peu amb la punta de la sabata al fetge, però no em moc, prefereixo morir, que sortir d’on sóc, i llavors, sento un espetec molt fort, i veus, crits, han tirat la porta a terra, és la policia, estan al meu voltant, el redueixen, ell crida vociferant insults, dient de tot a tothom, i se l’emporten.

Fins ara, ningú m’ha dit res, o no ho he sentit. Em fa mal tot, estic espantada, diria que en xoc, perquè no reacciono, i llavors escolto una veu, d’un home, un mosso que em diu que haig de deixar que vegin al nen, però no el vull deixar anar, és meu... i no es mou.

–Escolti, està abraçant tan fort al nen que li pot fer mal. Estem sols amb els infermers. Només aixequis una mica. –Diu calmat, però li noto la impaciència a la veu.

Començo a reaccionar, només separar-me una mica del Pol, noto que respira.

–Mama, surt, fas calor... –Sentir-li la veu, tot i ser dèbil, em fa reaccionar. Obro els ulls, els el deixo agafar, i començo a plorar, sangloto sense poder parar, noto el gust de sang a la boca, deu ser del nas. Una noia, em pren el pols, i em fa alçar el cap per examinar-me la cara, però l’enretiro, no veig al Pol.  M’aixeco i vaig on és ell, i ara sí, em deixo reconèixer. Davant dels meus veïns, un matrimoni jove, deuen ser qui els ha cridat. Semblen afectats, em miren incòmodes, dec fer mala pinta. Però els somric, sempre els estaré agraïda.

La noia de l’ambulància, em tapona el nas, fa tant de mal, que sembla que la resta no sigui res, em posa tiretes per la cara, i dues injeccions.

Al cap de pocs minuts, em sento més calmada.

Em diuen que el Pol no té res, però que, pel cop al cap, serà millor que anem a l’hospital. Creuen que jo tinc algunes costelles trencades i potser el nas.

El mosso d’abans, s’acosta al sofà on estem, em pregunta si em trobo en condicions de poder parlar. Assenteixo. Amb delicadesa, m’informa del procediment, tan a l’hospital, com després a la comissaria, on diu que haig de posar la denúncia.

–La denúncia?... Serà la tercera... Fins ara no han servit d’una merda, mira on hem arribat, i el meu fill... –No puc seguir parlant, m’emociono, però li dic que sí amb el cap, posarem la denúncia, farem tot el que calgui per aturar a aquell fill de puta.

Suposo que ara ja tenen proves, doloroses i inoblidables, però proves, i nosaltres, la possibilitat d'un nou començament.

#byLady

TELÈFON D'AJUDA A VÍCTIMES PER MALTRACTAMENT MASCLISTA: 016