METRO

 

El dolor de la ferida em crema el costat cada vegada que intento córrer. La sang m’ha xopat la camisa i noto les cames cada cop més pesades, però darrere meu encara ressonen passes i crits. No puc aturar-me. Salto la tanca de manteniment i baixo al túnel del metro mentre l’aire humit m’ofega la respiració.

Només tinc el mòbil per il·luminar el camí. La pantalla em tremola dins la mà i la llum blavosa dibuixa les parets brutes, cables penjants i rails que brillen com ganivets.

A la llunyania, un brunzit metàl·lic creix lentament. El metro s’acosta.

Corro coixejant entre les vies, mirant enrere cada dos segons. Ja quasi no sento les mans. De sobte, la llum del mòbil enfoca una figura uns metres més endavant.

És un home. Immòbil. Sembla que m’espera.

El cor se m’atura un instant. No li veig la cara, només la silueta negra davant del túnel il·luminat pel focus del comboi que s’apropa a tota velocitat.

—Has trigat massa —diu amb veu freda.

Intento frenar, però rellisco sobre la grava. El metro rugeix darrere seu. L’home aixeca lentament una pistola… i somriu mentre les llums m’enceguen.

No el conec. N’estic segur. Però ell em mira com si sabés perfectament qui sóc.

El soroll del metro és ensordidor, cada vegada més a prop, fent tremolar les parets del túnel. Instintivament, em fico cap a un petit nínxol lateral de manteniment, que no havia vist, un espai estret a la paret de ciment, no deu fer més de mig metre, no sé si és segur, però no tinc res més. Un cop dins, és més petit del que creia, el comboi em passarà fregant el cos.

L’home avança sense pressa, apuntant-me directament al pit. Sembla que no vegi el perill.

—No pots escapar —crida acostant-se.

El focus del metro ens devora amb una llum blanca encegadora. L’aire calent em colpeja la cara. Quan el tinc a només un metre, mira de reüll cap a la llum i aprofito per sortir disparat des de l’amagatall, i li clavo les dues mans al tors amb tota la força que em queda.

Els seus ulls s’obren de cop.

Després desapareix. Just quan torno a l’entrant de la paret.

El comboi l’arrossega violentament davant meu amb un espetec sec i metàl·lic. Només tinc temps de veure sang esquitxant els vidres abans que el metro continuï rugint túnel endins.

Quan el vagó cua desapareix, caic de genolls, marejat, intentant respirar. El silenci que queda després és pitjor que el soroll. Em rebentarà el cap.

M’aixeco com puc i començo a caminar trontollant, repenjant-me a la paret.

Em toco el costat de l’orella, encara em brolla sang de la ferida, no sé com me l’he fet, no recordo res, ni què m’ha passat ni qui sóc ni cap on vaig.

 

 #byLady