Fogons
Tanco la porta principal del restaurant quan el rellotge de la cuina marca gairebé les dues de la matinada. El silenci només el trenquen els compressors de les cambres frigorífiques i el degoteig lent d’una aixeta mal tancada.
Em rento les mans, em descordo la jaqueta de xef i penso,
per fi, en mitja hora a casa.
Llavors, sento un cop sec al magatzem.
M’aturo. Agafo automàticament el ganivet curt del taulell
i avanço entre prestatgeries plenes de caixes de vi i pots de conserva.
Dos homes surten de la foscor. Són bessons. Un porta una
pistola. L’altre, té la mirada que ja he vist massa vegades a indesitjables:
gent disposada a matar.
—On és ell? —em pregunta el primer.
No entenc res, fins que sento un moviment darrere la
cambra frigorífica. El noi que fa dies que dorm d’amagat al despatx, creient
que no l’he vist, surt tremolant, disposat a entregar-se perquè no em facin
mal. El cambrer nou. A qui busquen no sé perquè, però és bon nano.
—No surtis, si venen tanca’t per dins —li dic amb veu
ferma.
Però no puc dir res més, el que no va armat s’abalança
sobre meu abans que pugui reaccionar. Em colpeja contra el taulell d’acer
inoxidable i noto el gust metàl·lic de la sang a la boca.
Agafo el ganivet amb més força i li clavo la fulla
directament a la gola. L’home retrocedeix ofegant-se mentre agafo la paella
plena d’oli roent que acabava d’apagar, encara fumejant sobre els fogons,
encenc el foc pressionant amb el maluc el botó, que fa crepitar la flama, on
acosto la paella i encenent-l’oli, el tiro sobre l’altre, el líquid bullent cau
de ple damunt d’ell. El seu crit és animal, brutal. La pistola li rellisca de
les mans mentre intenta arrencar-se la camisa en flames.
Enmig del caos, no tanco el fogó i l’oli escampat encén una llengua de foc que corre pel terra de la cuina com si fos gasolina. Els draps penjats cremen de seguida. Una ampolla d’alcohol esclata contra el terra. Durant uns segons, tot es converteix en calor, fum i ombres ataronjades que fan basarda.
Les flames pugen de seguida per les cortines ignífugues i
llepen el sostre metàl·lic amb un rugit sord. La calor em colpeja la cara
mentre l’alarma antiincendis comença a udolar. El fum ho cobreix tot en segons.
Agafo el noi pel braç i el faig córrer entre taules
tombades i plats trencats, sentint darrere nostre els crits de l’home atrapat
dins l’infern que ell mateix ha provocat.
Quan obrim la porta d’emergència, l’aire fred de la
matinada ens esclata al rostre. Ens allunyem sense mirar enrere, però l’olor de
fum i de menjar cremat ens segueix carrer avall mentre les sirenes s’acosten.
I, per primera vegada aquella nit, entenc que aquell noi
no havia entrat al meu restaurant buscant feina. Hi havia entrat buscant
refugi.
