El far
La pluja em colpeja la cara com si fossin pedres mentre
avanço pel penya-segat amb la llanterna tremolant dins la mà. El vent udola tan
fort que gairebé no sento el mar, però cada vegada que un llamp il·lumina la
costa veig les onades esclafant-se contra les roques desenes de metres més
avall. El far emergeix davant meu com una ombra negra entre la tempesta.
Fa vint minuts que el radar del port ha perdut el senyal
de la llum principal i hi ha un mercant entrant massa a prop dels esculls. Si
el far no torna a funcionar abans que arribin a la badia, s’estimbaran contra
les roques.
Arribo a la porta metàl·lica xopa fins als ossos. El pany
està obert.
El cor em fa un sotrac.
El far és automàtic. Ningú hi hauria de ser.
Empenyo la porta i entro ràpidament. L’interior fa olor
d’humitat, sal i cable cremat. La llum d’emergència parpelleja tenyint les
parets d’un vermell malaltís. A fora, un tro fa vibrar tota l’estructura.
Pujo els primers graons de ferro cargolats mentre parlo
per la ràdio.
—Central, sóc la Laia. Hi ha algú aquí dins.
Només rebo interferències.
Merda.
Continuo pujant. Cada pas ressona dins la torre com un
tret. Quan arribo a la sala del generador, trobo els cables arrencats i les
eines escampades pel terra. Algú ha inutilitzat el sistema manual expressament.
Llavors sento un soroll darrere meu.
Em giro massa tard.
Una figura surt de la foscor i m’envesteix contra la
paret. El cop em deixa sense aire. La llanterna cau rodolant escales avall i
tot queda mig a les fosques.
L’home intenta immobilitzar-me el braç, però li clavo el
colze a les costelles i aconsegueixo apartar-lo. És alt, porta impermeable
negre i la cara mig tapada per la caputxa.
—No encendràs aquesta llum —crida colèric.
Es llança sobre meu una altra vegada. Aquesta vegada
m’agafa pel coll i em colpeja contra la barana metàl·lica. El món es torna
borrós durant uns segons, però veig que li sagna la mà, s’ha degut fer mal
mentre sabotejava el far i li enfonso els dits a la ferida oberta. Brama de
dolor i afluixa prou perquè li pugui donar un cop de genoll a l’estómac.
Retrocedeix. Jo aprofito per pujar corrents cap a la sala
superior.
El feix d’un altre llamp travessa les finestres del far
quan arribo al mecanisme principal. Necessito connectar el motor manual, però el
miro de reüll, està pujant darrere meu.
Les passes ressonen ràpides contra els esglaons metàl·lics.
Puja ràpid.
Quan apareix per la porta, té una barra de ferro a la mà
i, com si pigues una pilota amb un bat de beisbol, la dirigeix amb força cap al
meu cap.
M’ajupo just a temps. La barra impacta contra el panell
de control i esclaten espurnes. Li dono una empenta brutal amb tot el cos i els
dos xoquem contra la maquinària. Ell em colpeja la mandíbula amb el puny i noto
gust de sang.
Però mantinc l’equilibri.
Li agafo el canell, el giro amb força i la barra
metàl·lica li rellisca de les mans. Abans que pugui reaccionar, li clavo el cap
contra la columna del mecanisme.
Respiro amb dificultat mentre torno al panell destruït.
Les mans em tremolen, però connecto els cables manualment.
Durant un segon no passa res.
El cor em batega a mil per hora. Nerviosa. Expectant.
Llavors, la lent gegantina del far comença a girar
lentament. La llum travessa la tempesta com una espasa blanca sobre el mar fosc
i embravit.
A la llunyania, sento la sirena del mercant corregint el
rumb.
I només aleshores em permeto caure de genolls, exhausta,
mentre la tempesta continua rugint al meu voltant.
#byLady
al Món de la Lady
