Pit Bulls
Relat curt d'acció, en defensa de la integritat fisica i psicològica dels animals.
Mai he suportat les baralles clandestines d’animals:
galls, gossos... Rebentaria el cap als indesitjables que a sobre paguen,
aposten, i els inciten a matar a un esser a qui no coneixen, impulsats per un
sentiment d’odi inexistent que els fa actuar per pròpia supervivència.
Agafo embranzida i passo corrents per l’estret passadís
per on condueixen a les bèsties a la mort.
Quan arribo a la fossa que rodeja el ring imaginari,
agafo les injeccions sedants de la subjecció que porto a l’esquena i salto tant
com puc, fent un salt mortal cap endavant, caient ajupida amb un genoll a
terra.
Estic entre els dos pit bulls, tensos, preparats per
atacar. No es miren amb odi. Es miren amb por.
Clavo els vials a les seves espatlles i en qüestió de
segons cauen adormits a terra, davant l’estupefacció dels que segueixen cridant,
ara en contra meva.
—Tu! Filla de puta!!!
—Però què fot?
—Que algú la tregui JA!!!
Però ningú té collons de baixar.
Miro cap amunt.
—ARA!!!
La Tina i en Jack han sentit el senyal. Els arnesos
baixen com àngels mecànics enmig de l’infern. Els enganxo ràpid, amb mans
fermes i abans d’un minut, tothom mira enlaire com se’ls emporten.
D’un salt, surto d’allà i busco el que porta el feix de
diners més gran, abraçant-lo com si li anés la vida, no ho sap prou.
Em mira acollonit, diria que té por.
—Això és el què realment t’importa, no? —comento irònica.
—No... no... els vols? Te’ls dono... —diu allargant els
braços amb tanta inseguretat que fins i tot fa pena, tot i ser un bordegàs de
metre vuitanta i un d’ample. —Et dono el què vulguis...
—La teva vida...
No diu res.
Li salto al damunt, aixeca les mans per protegir-se amb
els calers encara a les mans, que els travesso amb el punyal, clavant-los-els
al cor, si és que en té.
Sorprenentment, tothom fuig o em mira en silenci, sembla
que els he esgarrat la festa.
Doncs encara no hem acabat.
Corro cap a la furgoneta on m’esperen la Tina, el Jack i
els gossos alliberats, encara adormits, i marxem cap a casa, amb la resta de
comunitat que hem anat salvant durant els últims anys, però abans, miro per la
finestra. No poden sortir de l’aparcament provisional que s’havien muntat, en
Jack ha soldat la porta.
Trec el disparador de la butxaca i premo el botó que fa
esclatar totes les bombes que hem col·locat abans d’entrar, destruint-ho tot i
tothom, entre flames, crits i desesperació.
I els deixem enrere.
No me’n sento orgullosa, però no podem deixar gent com
aquesta rondant pel món.
#byLady
Lliga Protectora d'Animals i Plantes : 112
