Alien

 Relat curt d'acció, ambientat en una nau espacial.

Puc sentir la fricció del metall a cada petjada de la bèstia a mida que s’acosta. Intento relaxar la respiració, quieta dins el meu amagatall. l’alien és cec, però fa setmanes que sabem que es regeix per l’olfacte, i no tinc clar que el greix hidràulic eviti que m’ataqui i se’m cruspeixi; com a la meitat de la tripulació.

Puc veure el rifle de plasma a pocs metres, però si em moc estic morta, creia que venia per la dreta, però puc notar la seva presència per l’esquena, lluito per calmar el cor, que em batega a mil per hora i m’accelera la respiració. I sento la seva, lenta, com un gemec diluït en l’espai. Estic petrificada, deu ser dels grans, potser dos metres i mig, per com s’enfonsa la planxa del terra, bufff… quasi ni respiro, repenjada al sortint d’uns dels refrigeradors d’aire, amb barres d’acer pels costats i per sobre.

Posa una de les potes al damunt, ensuma com a caçador que és.

Alço la mirada tant com em permet la meva immobilitat; les urpes deuen fer uns vint centímetres, és enorme!!!

No puc veure’l bé, però tots tenen el cap allargat, amb unes mandíbules plenes de dents afilades, protegides per una substància àcida i mucosa que baveja quan saliva al descobrir la presa.

Comença a regalimar entre les barres d’acer, joder! M’ha degut olorar! Noto tot el cos tremolar. Un fil de bava violeta em cau sobre la insígnia del mono, que borbolleja a mida que corrou el plàstic; si el traspassa i em crema la pell, l’olor a cremat em descobrirà definitivament, si no ho ha fet ja.

Posa dues potes més sobre l’estructura, que grinyola al suportar el seu pes i, d’un salt, cau al meu davant, si no fos la bèstia que és, podria dir que és preciós, tot morat, amb les ales semi transparents, amb la pell brillant, tornassolada, però no, és un assassí despietat que no trigarà a trinxar-me amb les seves urpes.

Si no m’ha saltat al damunt és per l’oli que el confon.

Espero el moment de la meva mort amb tristesa, sóc massa jove, i penso en el Max, la cara que ha fet quan ha vist que em quedava a l’altre costat de la porta al segellar la zona infestada de bèsties i de com me l’estimo.

L’alien dona una passa cap a mi, se li obren més les aletes del nas, baveja més encara, la tensió m’està desgastant, començo a perdre les forces.

Una altra passa i estaré perduda.

Llavors, de sobte, obre la boca uns quaranta centímetres emetent un crit ensordidor, que ressona per tot el passadís, compto els segons que em deuen quedar, només espero que sigui ràpid.

I de cop, una veu amiga.

—Tu, animal!!! Deixa a la meva noia!!!

És el Max, ha tornat a buscar-me.

La bèstia el mira i salta cap a ell, que dispara una arma de freqüència que la fa caure a terra mig estabornida, però és massa gran i es torna a aixecar, corro cap al rifle de plasma, el meu moviment la distreu, i disparem a la vegada, ininterrompudament, escoltant-la baladrejar amb xiscles aguts, mentre va caient, fins a quedar estirada a terra, morta.

—Has tornat!!! —dic al Max abraçant-lo.

—Amb les ganes que tinc a vegades de matar-te, no li pensava donar el gust a aquesta cosa. —deixa anar divertit. — Anem, que en queden molts encara.

—Gràcies

—T’estimo.

I ens besem, abans de marxar corrents.

#byLady