Deixa de fer-me mal...

Hola! (by RosaAbril1)

Avui ha estat un dia fantàstic! A la feina hem tancat un bon negoci i el cap ens ha deixat marxar abans, en agraïment per la feina de l’última setmana. També ens ha donat un sobre amb una petita comissió, tothom explicava en què se’ls gastaria i m’encomanaven la seva alegria, els observava enriolada, envejant sanament el seu poder de decisió. Sort que no m’ho han preguntat a mi, no hauria sabut què respondre... quan arribi a casa els hi entregaré i Ell sabrà com els vol gastar.

Fa fresca al carrer, però a cada passa se’m glaça més l’ànima, fins arribar a la porta de casa. Tenia intenció de prendre un bany tranquil, però veig el seu cotxe aparcat al camí, no li hauria d’haver dit que plegava abans, m’està esperant.

Agafo aire omplint els pulmons i el deixo anar lentament, canviant el xip, adaptant-me a les seves normes, abans pintades d’amor, ara cada vegada més ferotges.

Deixant els meus problemes i la meva vida a l’estora, poso la clau al pany i obro la porta, neguitosa per com serà la resta del dia. No li agraden els canvis, i menys d’horari.

Encara no m’he tret la jaqueta i ja el tinc al darrere –Hola bonica, a que no m’esperaves? T’he volgut sorprendre aprofitant que tenim una estona més pels dos...– la seva veu, gentil, impertorbable, de bon espòs i amant, dedicat a estimar-me... m’incomoda... noto  els seus ulls com em repassen de dalt a baix, buscant qualsevol excusa per interrogar-me. El cervell recorda veloçment cada cosa que he fet durant el dia, preparant respostes a qualsevol incongruència, i el cor rebel comença a bategar fort, estrenyent la gola. Quan em giro, el veig elegant, perfecte, impol·lut, i no puc evitar sentir recel per l’atracció que encara em suscita, com segueixo estimant-lo, desitjant que tot canviï i sigui com abans. Li somric i ens fem un petó.

–Té, ens han donat un sobre amb diners –Li allargo, l’obre i en treu cent euros, que es posa a la butxaca de l’americana.

–Li ha donat a tothom? –comença l’interrogatori.

–No, només a la gent que hem ajudat a tancar el negoci de França.

–I qui sou?

–Els agents comercials de Lió, el Jordi i jo.

–Tu l’única noia?

–Sí. Només, perquè sóc la seva secretària. –intento treure punta al comentari.

–No serà que se’t vol tirar? He vist com et mira quan sortiu per la porta i s’acomiada. Ja em va semblar estrany que et volgués a Lió aquell cap de setmana.– Només recordar-ho se’m posa la pell de gallina, quan el vaig veure a la porta de l’habitació de l’hotel a França, per sorpresa, i em va propinar una bufetada per obrir la porta com si estigués esperant-ne a un altre. La primera bufetada. Faig una passa enrere, un acte reflex. –No m’agrada aquest tio, a més, treballes moltes hores i jo m’haig d’encarregar de tot aquí. Crec que hauràs de buscar una altra feina.

–Però a mi m’agrada, si surto a les 5h! –li dic ofesa, alçant una mica la veu. Merda.

El semblant li canvia, faig esma d’anar cap a la cuina, però m’agafa fort pel canell –És que t’has fotut al llit amb ell, que t’importa tant? Se t’ha follat? –faig que no amb el cap, ja ho sap que no en seria capaç! Intento deixar-me anar, però no puc, m’arrossega per mig passadís, perdo una sabata, i m’empeny contra la paret, em faig mal a l’espatlla, em queixo, però no em fa cas, ve cap a mi, vull fugir, però ja el tinc a sobre, la por em paralitza, sento com respiro tremolosa, m’agafa pel coll, i m’alça, quedant de puntetes. Amb les mans intento desfer-me de la seva, però té molta força, noto que em comença a faltar l’aire, l’esgarrapo, no puc moure’m, els seus ulls, fixes als meus, em miren impertèrrits, prement les dents amb la mandíbula ferma, sento que començo a perdre les forces, el ulls oberts com taronges, noten l’escalfor que em puja per les galtes, i comencen a plorar, el pànic a morir em posseeix, m’estic marejant, i acostant la seva cara a la meva, comença a cridar sons guturals que no entenc, rabiós, donant cops de puny contra la paret, a l’alçada del meu cap, que tremola al meu darrera, i em deixa anar de cop, caient de genolls contra el terra, als seus peus, agafant una glopada d’aire, estossegant i plorant.   

Començo a escapar, però ensopego sola amb la sabata mig treta, que cau, fent que em rellisqui el peu, sé que m’observa com un caçador a la presa, i abans no em pugui aixecar, m’agafa fort pels cabells i m’arrossega de nou, sembla que me’ls hagi d’arrancar, i em tira al terra de la cuina, quan m’intento aixecar, noto un cop de peu a l’estómac i torno a caure. Estic molt espantada.

M’aixeca d’una revolada i em dona un cop amb el dors de la mà a la galta amb totes les forces, ja torno a ser a terra, atordida, m’he degut mossegar, noto el gust de sang a la boca barrejat amb l’àcid de l’estómac, em crema l’esòfag, la cara, estossego, tremolo. Estirada boca amunt, veig com hi torna, puc arribar a un tamboret i el faig caure entre els dos, guanyo temps per sortir corrents cap a l’entrada, però ell hi arriba abans pel passadís i me’l topo de cara, xisclo i reculo –on vas? Eh? EH???!!! – em crida posseït, desfaig el camí cap a la porta de la cuina que dona a la piscina, però l’ha tancat amb clau, sento les passes, com respira flegmàtic, em giro, està davant meu, a l’altre costat de l’illa de la cuina, faig esma de sortir corrents cap a la dreta, però quan ell hi va, vaig cap a l’esquerra, cap al menjador, em segueix, noto la seva mà a l’esquena, quasi m’agafa, salto per sobre el sofà i torno a l’entrada, està tancada!!! pujo cap al pis de dalt, quan noto que m’agafa pel turmell i m’estira cap avall, em vull subjectar a la barana, però no tinc força als dits, rellisco i acabo sota d’ell, a mitja escala, em subjecta els canells per sobre el cap i em dóna una bufetada, i una altra, tinc els ulls tancats, intento moure les cames, no sé com, li colpejo l’entrecuix i em deixa anar les mans, surto com puc i corro escales amunt, entro al dormitori, però quan tanco la porta hi posa el peu, i l’obre de bat a bat amb una empenta, reculo, però m’agafa pel coll de la camisa i quan espero un altre cop, tancant els ulls i posant les mans alçades protegint-me la cara, no passa res.

Quan obro els ulls qui em subjecta ja és l’altre, l’afable, em mira compungit, com un nen que ha trencat un gerro amb la pilota sense voler, que sap que no el podrà arreglar, i demana perdó, compassió, i s’agenolla abraçant-me pels malucs, repenjant el cap on m’acaba de donar un cop de peu.

Encara tinc les mans mig alçades, els ulls miren bojos cap a totes bandes, tremolen com jo, respirant accelerada, les parpelles no es tanquen, desconfiant de tot moviment, em trema la barbeta, vull plorar i cridar “prou!!!”, però no faig res, perquè no es torni a enfadar, perquè ara vénen uns dies de perdó en pau, no ho sé, és com si no em cregués el què acabo de viure, i voldria de tot cor tenir el valor de colpejar-lo, fer-li sentir el què sento jo, com de mal fan les ferides, els cops, els crits, el menyspreu... treure tota la ràbia que li sento ara mateix, però no en sé, no em surt... i baixant les mans, li abraço el cap contra mi, apàtica, fent el que ell espera que faci, i em sento buida i trista, m’és igual tot, ara mateix. Però que no em pegui més.

Quan s’aixeca, ni em mira, baixa cap a la cuina a beure un got d’aigua, no em diu res... no es parla... no ha passat...

Lentament, vaig cap al bany, em fan mal els peus, les cames, l’esquena, el còccix, l’espatlla, l’estómac, els braços, el coll, la cara, el cap, fins i tot els cabells, però sobretot, l’orgull i l’autoestima.

Em miro al mirall repenjada a la pica. No em reconec. Jo no puc ser ella, està despentinada, amb la galta vermella, inflada, com el llavi, partit, les dents ensangonades, i unes marques rogenques indefinides al coll... Sento molta pena per ella, que em mira demanant ajuda, però no sé què puc fer... quan?... com?... Ell sempre controla. Sempre ho sap tot. Sempre a tot arreu.

Amb compte, em rento la cara i em pentino. Em poso roba neta. La camisa que portava està trencada i tacada de sang, l’arrugo i la tiro sense esma al cubell de la roba bruta, amb la resta.

No tinc ganes de baixar, no el vull veure. Dreta, miro per la finestra amb els braços creuats, abraçant-me, pensativa, veient com la tardor fa ballar els arbres i encatifa la vorera d’ocres i vermells.

Passen uns veïns, agafats de la mà, feliços. Com fem nosaltres, enganyant a tothom.

Potser ha passat una hora, que el sento pujar per l’escala. Miro el meu reflex, preocupada per l’aspecte que dec tenir. Absurda. No em giro mentre es va canviant i deixa la roba al cabàs.

Ara quan es posi a la dutxa aniré cap a baix.

No sento l’aigua córrer, i de sobte el veig al vidre, al meu darrere, despullat.

No... ara no...

Em gira cap a ell, en veure els cops, s’esgarrifa d’ell mateix, m’agafa un ble de cabell i em tapa les ferides –ho sento... no sé què m’ha passat, no ho hauria d’haver fet, saps que t’estimo, oi? –no puc respondre, el nus a la gola no em deixa. M’agafa per la barbeta i em besa el llavi per on no tinc la ferida. Em fastigueja i dol el seu contacte. Em porta cap al llit, em despulla i m’estira bocaterrosa, no li agrada mirar la seva obra; menys les calces, que em treu estirada, a poc a poc. Noto la mà resseguint-me el cos adolorit, m’esgarrifa que ho pugui fer, però tampoc faig res, no podria suportar més cops avui. I ploro en silenci quan el noto entrant dins meu, el pes aixafant-me, l’alè humit al clatell, els seus gemecs, protagonistes d’un silenci hermètic, envestint rígid, fins acabar, sol, aliè a mi, i s’aixeca per anar cap a la dutxa després de fer-me un petó a l’espatlla.

Ja està...

-------------

Link i telèfon de contacte d’ajut a la dona per casos de violència masclista: http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista/recursos_atencio/telefon_900/