El Joc

Escacs

Sento el present com m’endureix les faccions, l’esquena,... mica a mica em torno de metall, la controvèrsia del que cal i el que vull, les mirades fites al passat que em fan empènyer endavant, i tu, en un univers paral·lel, jugant amb mi, però amb un altre tauler, unes altres fitxes, buscant el mateix premi, la mateixa fita,... però avui m’he equivocat, els daus han sortit cecs, buits, el 6 mirant cap al no res i l’1 s’havia esborrat, ha fugit, sense donar-me la oportunitat de comptar, finalment però, després de buscar-lo molta estona, s’ha dignat a sortir, tímid, intentant donar joc, res, una passa endavant, i deu endarrere, he agafat la tarja i m’ha enviat al punt mort on odio estar, aquell on la realitat es fa present i em clava la mirada, jutjant el què penso impurament, lamentant que desitgi estar, ni que sigui per un instant, en el paradís de la foscor, on el tacte regala carícies i la llengua fa de tot menys parlar. I he plorat, per mi, perquè em calia per seguir somrient i trobar una porta nova, aquella que em permetrà obrir mil finestres d’aire quan la tanqui en l’oblit i respiri serenitat, i serà aleshores quan el meu Jo tornarà a decidir, i entre tots, et voldré a tu, per només una nit, o qui sap si potser dues.



Entrades populars d'aquest blog

Com vaig viure l'#1O

Dius... Sents... Vols...

FI D'AMOR