COMENÇAR DE NOU

El Temps

Crema la innocència quan deixo de ser qui espera la gent, la vergonya i la indecisió s’apoderen de mi i em relaxo, torno a ser jo, més dèbil i dubitativa, però sense por ni neguit, caminant vers la vida, com feia a l’adolescència, esperant un futur ple de sorpreses, i somric al destí il·lusionada pel què pot venir.

Un pas enrere per alguns, potser sí, però estic cansada de manar, de decidir per tothom, de forjar el futur de molts, protegits pel meu mandat, i que mai, mai, han sabut valorar l’esforç de respectar-los i regalar-los el meu temps, la meva energia, la meva experiència... ara prefereixo cedir el lloc als qui vénen, als novells que no saben què fan ni on van, però que de segur donaran un caire fresc al projecte, nous problemes i solucions, i serà una nova empresa, sense mi.

Lamento els plors dels qui m’estimen i alhora odien per deixar-los sols, els qui saben que els espera una època de canvis que no els agraden, els qui han lluitat amb mi... Per ells, és que tot ha valgut la pena, i pels qui sempre hi haurà opcions de retrobar-nos en el que serà el nostre projecte, més ambiciós i millor, on l’essència serà la Força, la Honestedat i el Compromís.

Però ara em cal repòs, agafar empenta, estimar-me en tots els sentits, recuperant la meva vida, refer el trencaclosques i estudiar totes i cadascuna de les possibilitats, i llavors, establir els paràmetres i, sense recança, empènyer el present, com sabem fer els qui ens aixequem un cop rere l’altre, fent immortal l’essència que mai defallirà, ni quan restem erms en l’oblit.

Dedicat als qui ho han deixat tot pels altres, altruïstament, fent un món millor.