PLORA LA LLUNA

Nit i Dia


Buida com la vida, dorm la Lluna a l’horitzó,
plora bruna de tristesa, per l’anhel d’un sol petó,
pel somriure d’un miratge, per la força d’un braç fort,
per oir la veu d’un astre, ni que sigui l’últim cop,
per sentir un esbós de joia, que tal dia fou amor,
per gaudir d’una conversa, que li mati aquest dolor.
Ara nega l’evidència de patir trista per dins,
desmentint el que era obvi, que l’enyora pels matins,
però el silenci que la mata no la deixa respirar,
l’arrossega a la penombra i esmicola el seu vitrall,
mil colors ara ja foscos, cent projectes per fitar,
sols la vida dóna cartes, sols els reis poden triar.
Ella abdica amb la recança de deixar el cor esperant;
per un cap que l’atabala, que l’ofusca sens pietat.
Li cal aire, li cal cel, vol sentir la Llibertat,
vol el Sol a totes hores, impossible condició,
tot o res són mals negocis, i un to gris és abandó
del qui estima altruista, qui no atorga el perdó.
Llença moix la tovallola, decidint la rendició,
tancant porta a cap sortida, diluint la sort d’opcions,
un camí porta a la guerra, l’altre sols deixa estimar,
són les forces, la Natura, la que busca dibuixar,
una llum a l’esperança d’una nit on manca el Sol,
tot pensant que un dia pròxim, tornarà tot el condol.
Però ara això no la conforta, odi a tot ho terrenal,
vol triar la seva sort, vol cantar que res és mort!
Qui l’escolta no la sent, ignorant-la insultant,
i ella deixa de cridar, impotència discordant...
És millor callar prudent, que xerrar pels descosits,
mestallar les realitats, treu la son totes les nits.
Car es mostra somrient per no fer patir la gent,
però ignorant què fa el seu Sol, el sofrir és indulgent
si, de tant en tant, la vida deixa veure un raig rogenc,
un somriure en la distancia,que relaxi el patiment,
que li digui que no plora, que li mostri el sentiment,
adventici de contacte entre riure, gent i bromes,
passatemps que emboira el cor, ulls de cec que tot ho veuen,
dos rebels buscant camí, que els ajunti a la fi.
És la història d’una Lluna enyorada pel seu Sol,
a qui estima amb bogeria i regala el seu amor,
és la unió entre nit i dia un plaer que el temps farà,
encabint dos astres forts dins l’encaix d’un ser humà
on la Lluna serà dama i el Rei astre el seu amant
cavaller que gaudirà, de la dona que es regala,
gata dolça fent saber, què bonic és estimar!
i sabran sense rancúnia, que calia esperar
que el millor es gaudeix a postes, del silenci ensordidor,
mostrant junts a l’Univers, que el que senten és Amor.


Dedicat als qui saben que s'equivoquen... com tants altres hem fet.

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)

DESIG PARÀSIT