L'HOME QUE ESPERA

"Waiting..." (by Patrice Tankard in Notes of inspiration)

Pacient, em mira des del setial amb esguard penetrant, intento defugir la seva mirada, però m’és del tot impossible, l’atracció cap a ell em devora  l’existència, i només desitjo ser entre els seus braços, per tocar-lo i deixar que la meva pell senti els seus llavis. Però no pot ser, mai serà només meu, tot i regalant-se amb mirada lasciva com la peça que falta al meu tauler d’escacs, fent-me sentir la Reina, el seu deliri, que protegeix amb ànsia i delit de tots i tothom, com mai ha fet ningú fins ara.
Em captiva, cisellant mots eclèctics a cau d’orella, veritats sinceres, però que per mi només són paraules, que també vull creure, que vull fer meves, de debò, així com el necessito a ell, el meu centre universal, però la raó cautelosa m’adverteix el perill existent només al meu cap, i em recorda que es deu a totes les altres, sí, ell, el meu Rei, la meva passió, i no ho vull, haig de marxar, busco quelcom que el pugui distreure mentre camino entre la gentada cap al meu futur, em poso al costat de noies perfectes que donarien el què fos per tenir-lo, però no serveix de res, segueixo sentint els seus ulls fixes en mi a través d’elles, ara, només hologrames transparents al cor, invisibles al seu anhel, i no ho entenc, jo no sóc ningú! Pot triar a qui vulgui! Perquè a mi? Perquè sento que necessita posseir-me, ni que sigui un cop, per acomplir una fita marcada pel seu afany? Tan egoista sóc, que no li dono ni el benefici del dubte? Tan poc m’estimo? Tan freda m’ha tornat el passat? Tanta por tinc? Potser és ell qui no mereix patir aquesta Reina. Segurament, però encegat i persistent, ha triat, i no accepta un no per resposta, tampoc ho espero, la seva insistència m’afalaga i em desfà els sentits, uffff... què difícil és tot quan la felicitat t’aclapara! 
No sé ni cap on camino, crec que només dono voltes i voltes al mateix lloc, buscant una sortida, una opció, un perquè, un sentit a tot plegat, però sempre acabo al mateix punt, dempeus, nua d’ànima davant d’ell, mirant-lo dolça, negant-me a mi mateixa que també el vull per mi, al nivell que sigui, i ho sap, té clar el poder que exerceix sobre mi, i per això espera, intranquil, però serè, com gat juganer controlant al ratolí, sentint els meus batecs a cada paraula, al seu aroma, al seu somriure, i és llavors que sé el què vull, i que ho puc tenir, i que no hi ha dubtes ni problemes, tot és tant clar! Fins que la realitat em crema, i converteix en cendra el somni, i desdibuixa el camí de nou...
Per això no el vull mirar, perquè sé que perdré tota voluntat de criteri, sé que pot fer que em deixi anar fins a punts indescriptibles que només el meu cos entén, en un marc d’amor i complicitat, tornant real ho imaginari, la nostra quimera, que com jo, ell també espera; un tot de res que s’ha fet tangible i que segon a segon pren més veracitat i perd les pors i contres infundades.
Per fi arribo al final de la sala, un suplici etern de supervivència, amb les mans al pom, el miro, però ja no hi és... ha marxat.
Per un costat m’alleuja no ser el seu centre, però m’entristeix no tenir-lo, sentir que he perdut aquest tren tan desitjat, capcota, obro la porta, agafo aire, faig una passa al davant, la tanco al meu darrera i en girar-me, sóc al carrer, en un altre món, estrenant una nova vida... encara buida, davant un pont on començar a caminar, i al mig ell, encara esperant per mi, ara ja impacient i sorrut. Està enfadat, o potser només molest. No ho sé, però em fa somriure saber que hi és.
Miro cap a totes bandes, no hi ha cap altra camí, només dues opcions, marxar per on he vingut o apropar-me a ell. El cor batega a crits. Tot tan fàcil i a la vegada tan complicat.
El miro als ulls, plàcids, nítids, tranquil del què fa, preocupat per la meva decisió, però impertorbable, em castiga per haver dubtat d’ell, sé que ho mereixo, però fa mal, tampoc és just, jo pateixo les meves pròpies equivocacions, i la por no em deixa moure. Por per tornar-me a equivocar, por de fe mal a qui no correspon, por a no poder ser qui sóc perquè el present no em deixa... i llavors els miralls deixats per la pluja als meus peus em mostren com em mira, què sent, què vol de mi... i m’agrada.
I deixant anar el passat, prenc la primera decisió d’aquest nou destí i començo a caminar cap a ell, encara molest, però en veure com m’apropo, el rostre se li torna gentil, i somriu agafant aire i expirant lentament, buidant el pes del dubte i la tristor continguts, i com a llebrer rere una presa, surt al meu encontre i m’abraça fort, tant com jo a ell i ens fonem en un petó desitjat fa temps, segellant el pacte d’intentar ser quelcom especial, al nivell que sigui, i comencem a jugar, ara sí, aprenent a estimar-nos.

La Princesa de mis Sueños -- OBK
Escolta la música d'aquest Silenci


Entrades populars d'aquest blog

Com vaig viure l'#1O

Dius... Sents... Vols...

FI D'AMOR