HUMANITAT DES DE LA FINESTRA

Regal 92...  Finestra de l'Alt Empordà (Girona) (Blog: Finestres i Ventanas by Cris (V/N))

És dissabte, estirat al llit amb les mans al clatell, miro el sostre a la penombra mentre penso què fer. No tinc ganes de quedar-me a casa, això segur, però tampoc sé on vull anar.

Un raig de llum, atrevit, em molesta just als ulls en passar per una de les escletxes de la persiana, mandrós, moc el cap però no serveix de res, la línia lluminosa passeja per tot el coixí fins a la tauleta de nit, i en moure els braços, ja no estic tan còmode i decideixo aixecar-me. En silenci, descalç, vaig a fer un riu i torno cap a l’habitació, rascant-me el cap. Pujo la persiana i obro la finestra.

Sento l’aire fresc com refrigera els meus pulmons, el cel, d’un blau intens enganya les intencions... massa temps coneixent-nos! Quan menys ho esperem, s’encapotarà ajudat per la Tramuntana. Al terrat del davant, una antena titil·la suaument a cops de vent, i una pèrgola aguanta estoica les envestides contra els faldons que ballen onejant d’un costat a l’altre.

Lluny, a l’horitzó, els núvols més petits s’arrepleguen per modelar mil figures de cotó fluix, i recordo quan de petit, havia jugat a imaginar què eren, i somric al rememorar que la majoria eren motos de carreres, les ganes de tenir-ne una em feien veure’n per tot arreu, fins aconseguir-la i experimentar la velocitat contra el cos, l’emoció, i més intensament, l’adrenalina del perill. Ufff... no es pot comparar amb res! Com suposava, els cumulonimbus juganers fan la guitza al sol, ombrejant tot el què els queda sota, empenyent una línia imaginària escombrant la llum.

A la cantonada, apareix una noia portant un test amb un taronger petit, esbufega acalorada, aturant-se cada dos metres. De tant en tant, intenta empentar-lo amb el peu per guanyar un centímetre i descansar els braços, però de poc serveix... tira el cap enrere amb les mans a la cintura i torna a carregar-lo. Espero que no vagi gaire lluny... hahaha... No... S’atura al portal d’enfront, treu una llaçada vermella enorme de la bossa que porta creuada al pit, la lliga a l’única branca que té fruit i prem el botó de l’intercomunicador. Al cap d’uns segons, parla a la màquina i tot seguit, un noi surt pel balcó del primer pis i mira avall, somriu il·lusionat en veure-la a ella, però més al taronger, que assenyala incrèdul. Entra cap a dins i apareix de nou per la porta de l’edifici i d’una revolada, alça la noia i li fa un petó als llavis amb tant desig que em fa enveja i tot. I deixant-la de peu altra vegada, agafa el taronger i desapareixen els tres feliços escales amunt.

Un ocell que baixa escopetejat per agafar una molla de pa de la vorera, em distreu, donant saltirons com si li cremessin les potes al tocar el terra, juga una mica amb el menjar i emprèn el vol cap a la plaça, aterrant entre les fulles d’una olivera centenària protectora d’una placa de bronze en honor a Salvador Espriu. Mentre picoteja tranquil, un nen petit passa cridant perseguint un colom i l’espanta, perdent el seu bocí de pa i enlairant-se cap amunt altra vegada, vola direcció a Roses, on el cel encara és més gris.

Sento una botzinada insistent, miro cap al mercat del final del carrer i veig un jove creuar-lo i saludar a un home que atura el cotxe en doble fila, es donen la mà. Són d’aparença similar, semblen pare i fill. Dirigint-se al maleter, el pare treu una maleta gran de viatge. Per com la mou, és buida. El jove, agafant-li, la deixa al terra i s’abracen fort, semblen tristos i emocionats, sobretot el pare, qui de seguida torna a pujar al vehicle i traient la mà per la finestra crida que no oblidi trucar a la mare quan arribi a París. El fill també li fa adéu amb la mà, i resta uns instants mirant com el pare s’allunya, dempeus amb la maleta entre les cames, fins que el cotxe desapareix i, agafant-la altra cop, somriu i marxa, entrant al mercat.

Quan vaig a tancar la finestra, miro cap a les cases del costat i veig a la veïna estenent la roba, subjectant amb pinces un enorme llençol amb l’escut del Barça, ara belluguet inquiet degut al vent. Em saluda amb la mà i jo li indico el cel amb el polze, fa una ganyota posant els braços oberts amb les palmes amunt. Somric. Somriu. I es gira per seguir amb la bugada. Si no espavila, la pluja impedirà que s'assequi res!

La tanco i baixo la persiana fins a mitja alçada. Em dutxo, em poso texans, samarreta, bambes i caçadora, i després d’agafar la càmera de l’estudi, i dues targetes de memòria buides, pujo a la moto i surto cap on el destí em porti, és un dia divers, segur que hi ha mil imatges de Catalunya per immortalitzar!

Dedicat a AF que és IC (Facebook: Imatges Cat) alias la "pesadilla" belluguet blaugrana... hahahaha... espero que t'agradi! ;-) 
Tema: La Humanitat Paraules: “m b avera que veig per la finestra: cel, antena, núvols, sol, taronger, ocell, olivera, Roses, cotxe, cases, i la veïna estenen roba jaja…”