BATECS D'OMBRA

Lluvia; noche (by Mar Serena)

Tombo cap a la dreta, així el despisto, però segueixo corrents, ara pel carreró, em comença a faltar l’aire, està fosc, la nit plujosa embruta la lluna plena que fa brillar els metalls al meu voltant, l’aigua aixafa els papers amuntegats pels racons, i no sé perquè he entrat per aquí anant sola, seré estúpida!!! Només puc seguir endavant, el més ràpid possible!

Em segueix des de que he sortit del cinema, em giro esbufegant, però no veig res, només el percebo instintivament, sento la seva presència, i escolto sutilment una respiració flegmàtica que m’incomoda, m’espanta... batecs entre ombres i petjades fermes al meu darrera, alço la vista, però tampoc hi ha ningú, només noto les gotes caient sobre la meva cara, vaig xopa, els texans pesen i la samarreta blanca s’arrapa… el cor batega a tot drap, no deixo de córrer a passes agegantades, m’he colpejat un canell no sé on, i em fa mal, però no puc parar, arribo al final i giro la cantonada... NOOOO!... una ombra se’m planta al davant, i xoco matusserament contra ella, un mur ferm encoixinat. Però què és això?... Formes transparents es dibuixen amb l’aigua de la pluja, encara no sé què veig, reculo, però hi ha la paret, intento fugir pels costats, és impossible! Estic presonera de no res, tinc els ulls a punt de plorar, de cop, quedo paralitzada, només les pupil·les intenten captar què tinc enfront, no hi ha res, excepte un contenidor d’escombreries a l’altre costat del carreró, estic sola... Aleshores, entornant els ulls, veig el seu perfil, ondulacions aleatòries flotant a l’espai, emmarcant una mena de substància mucosa d’uns dos metres d’alçada per un i mig d’ample. No li defineixo el cap, una massa amorfa que canvia adaptant-se a l’espai que ha d’obstruir. No crec el què veig! Tinc molta por! El meu cos comença a estremir-se, però no em puc moure, estic embotida entre ella i la paret!

M’adono que ha deixat d’esbufegar, només escolto una remor gutural i els batecs. Què espera per matar-me? Oh! Mare meva! El cor em sortirà per la gola! Els segons es fan eterns, l’espera em consumeix i em sento cansada, tinc molta son, l’energia se m’esgota i les parpelles, si es poguessin moure, es tancarien, però estic plastificada, angoixant!... i quan crec que vaig a defallir, veig algú de peu damunt del contenidor d’escombraries, sembla un heroi de còmic, enfundat en un vestit arrapat negre de cap a peus, com un submarinista, però amb proteccions per tot arreu i una mena d’escut al pit. Perquè no fa res? Què fot parat dempeus amb les cames obertes i els braços creuats mirant? Vull cridar, però tampoc puc... vol fer el favor d’ajudar-me??? I m’adono que somriu malèfic, mostrant les dents grogues entre fins llavis morats, gaudint de la meva tortura, i decantant el cap a la dreta, la massa amorfa pressiona per la dreta, i cap a l’esquerra igual... és ell!!! És qui m’ho està fent!!!... amb la ment?... però, com pot?

De sobte, una bola de llum apareix volant i l’envesteix brutalment fent-li un placatge, tirant-lo a terra i arrossegant-lo fins a travessar una paret de maons. Sento el terrabastall entre la polseguera i l’opressió invisible desapareix de sobre meu. Per fi! Surto del racó i començo a córrer com puc, desfent el camí cap al cinema, segur que allà hi haurà gent per ajudar-me. Torno a recobrar les forces mica a mica, com si me les haguessin absorbit... em giro i veig l’home de negre seguint-me, més ràpid del que jo avanço, i de cop, escolto un brunzit agut i noto per darrere que m’agafen de la cintura i m’eleven cap amunt. Començo a xisclar i a moure les cames, no hi ha res sota meu! Una mà enguantada em tapa la boca, mullada, però suau, com una badana, i una veu masculina em xiuxiueja a cau d’orella: “calla, o ens seguirà pels crits”. Emmudeixo i amb els ulls tancats, sento l’aire recorrent el meu cos mullat, tinc fred, i m’agafo fort al braç que em subjecta, temorosa de caure.

Deuen haver passat pocs minuts, quan posem els peus novament a terra, sóc incapaç d’obrir els ulls per por al què puc trobar, crec que no és l’home de negre... o sí!... no ho sé, segueixo espantada, estic tremolant, encara em té agafada per la cintura, contra el seu cos fort, poc a poc, em deixo anar, i em quedo amb les mans una mica enlairades, sense saber què fer, respiro accelerada.

–Tranquil·la, aquí estàs segura, ara torno. Dins trobaràs roba seca, et pots dutxar si vols –aquest cop la veu em relaxa, em deixa anar i en girar-me per mirar-lo, les cames em fan figa i em desplomo ridículament, quedant asseguda a terra, mullada, despentinada... el què em faltava! I en alçar la vista, quedo bocabadada, no és l’home de negre, és un noi d’uns trenta anys, alt, musculat, també porta un vestit ajustat a tot el cos, d’un gris fosc platejat, igual que l’antifaç, que li emmarca els ulls color mar. Somriu i es passa els dits pels cabells despentinats d’un color daurat fosc. M’ofereix la mà per aixecar-me, l’accepto i tan aviat sóc dreta, desapareix fugisserament, abans no li pugui donar les gràcies per estar sana i estalvia. Com s’ha mogut tan ràpid?

Miro l’entorn. Sóc a la terrassa d’un àtic, una taula envoltada per quatre cadires que semblen de teca és tot el que hi ha, què sonso! La vista dóna a un bosc, dec ser a la muntanya... Una punxada al canell em distreu els pensaments, el tinc inflat, adolorit, crec fins i tot que d’un to blavós, i estic gelada, vaig cap al porticó que tanca la balconada i l’obro, corro la porta d’alumini i entro en una habitació força gran, hi ha un llit de forja, un tocador, dos sofàs de pell negra encarats plens de coixins amb una taula de fusta blanca al mig, del mateix color que tots els mobles i la paret, i dues tauletes de nit amb làmpades negres a cada costat del llit, però ni un quadre. Al fons, una porta, m’hi acosto i és el bany, petit, senzill, amb una dutxa, una pica, el lavabo i un petit armari amb tovalloles, farmaciola i sabons. Tot blanc. Torno a l’habitació i descobreixo un armari encastat, dins, xandalls per home i dona de diferents talles, també roba interior, samarretes i bambes, tot negre. Noi minimalista d’extrems. També trobo una altra porta, però és tancada amb clau, hi ha una espiera, hi miro a través, dóna a un passadís, però es veu borrós. No sé perquè, però estic tranquil·la, tanco la balconada, agafo roba de la meva talla i vaig al bany.

Abans de 5 minuts, ja m’estic acabant de vestir, no em sento a gust nua en un lloc desconegut, tampoc hi ha assecador, m’embolico els cabells en una tovallola, penjo la roba mullada com puc al bany i vaig cap al sofà, on no aguanto ni dos minuts, adormint-me esgotada.

(...)

Quan em desperto, sóc al llit, vestida, però sense les bambes, el cabell sec i el canell enguixat!!! El cap una mica atordit, m’intento aixecar, però em marejo, em torno a estirar de costat, miro cap al balcó, i el veig assegut en una de les cadires llegint el diari. El sol li toca de ple, els cabells semblen molt més daurats que la nit anterior, en sentir que em moc, em mira.

–Bon dia... com et trobes? –Alço el braç, mostrant-li el guix. –Ahir tenies febre i la mà tenia mala pinta, vaig fer venir un metge amic meu i et va curar, el tens trencat, et va injectar un calmant bastant fort –no porta antifaç, de fet, va vestit amb texans i una camisa a ratlles grises per fora, és força atractiu. –No penses parlar? –Em mira interrogatiu, alçant les celles.

–Sí... –tinc la gola seca, i la situació em supera –On sóc? Qui ets? Què va ser tot allò d’ahir? –em puc incorporar a poc a poc, quan m’aixeco, camino una mica oscil·lant, ell fa esma d’aixecar-se, però li dic que no amb el cap i la mà.

–T’has aixecat preguntaire... –sembla que no li fa gràcia –Vigila amb l’esglaó al sortir –Però no respon a les preguntes.

Surto. Fa un dia assolellat i s’està millor que a dins, m’assec a la cadira del seu costat sense mirar-lo, gaudint de notar el sol torrant-me la pell. Em dóna el diari, on hi surt una fotografia del carreró on vam ser, una paret amb un forat enorme i un titular: “Banda organitzada posa un artefacte incendiari als magatzems d’una important firma de cosmètica”. El miro, està esperant la meva reacció.

–Això no és cert –Assenteix. Acabo de llegir l’article, tot mentides, busco el periodista, miro la fotografia i el què em faltava, és ell! –Toni Masfort?

–Sí, el mateix.

–Tens poders? –Em mira sorrut –No pateixis, et guardaré el secret, tampoc em creurien –Li dic indiferent.

–Sí.

–Quins?

–Puc volar a gran velocitat i sóc biònic. –Segueix seriós.

–Entens que em costi de creure tot això, oi? Si no fos pel què vaig viure ahir a la nit, ara m’estaria enfotent de tu.

–Preferiria que riguessis, en lloc de portar el guix. Ho sento, l’hauria d’haver controlat a temps.– abaixa el cap.

–No és culpa teva. Tu em vas treure d’allà –No sé perquè li parlo distant, sèria, suposo que em sento perduda i desvalguda, i la sensació m’incomoda –I aquell, on és?

–Ni idea, quan hi vaig tornar, ja no hi era, després vaig venir a veure com estaves i en marxar el metge, vaig sortir altra vegada, l’he buscat tota la nit, i no l’he trobat, per això segueixes aquí i deixo que descobreixis qui sóc, no et pots allunyar de mi, només jo et puc protegir, almenys fins que l’atrapi, ell et deu buscar. –Em mira fixament als ulls, amb el sol, llueixen un color blau quasi transparent.

–Val, però jo haig de fer la meva vida, la feina, els cursos –Em mira més sorrut encara i comença a dir que no amb el cap –Eh!... no em pots obligar a quedar-me aquí tancada, ja sóc grandeta! –He sonat antipàtica. El miro amb cara de llesta –Així, que... jo ara vaig cap a casa, em dónes un telèfon i si el veig, et truco immediatament, vens i el fulmines amb els súper-poders, si?

–NO! –Sembla emprenyat –Tu et quedes amb mi fins que jo t’ho digui, tant si t’agrada com si no, no em penso arriscar a deixar-te anar sola, t’ha quedat clar? No tens ni idea del què et pot fer l’Asfixia Negra –Vaja, aquell ja té nom –Ahir quasi et mata amb el seu camp magnètic semi-aquós. –No entenc res... –Per si no t’hi has fixat, atrapa a la víctima i la va oprimint fins asfixiar-la, i ni tan sols li cal acostar-s’hi. La sort és que quan ho fa, no pot estar per res més, per això no es va adonar que m’acostava i vaig poder noquejar-lo. Però no sempre serà igual. Em va sorprendre la rapidesa amb què es va refer, per sort, sóc més ràpid que ell. Tu sola, no hi tens res a fer. No et vulguis fer la valenta.

–Ets un prepotent.

–I tu una desagraïda –El miro sorpresa pel què m’ha dit, restem uns segons mirant-nos seriosos.

–Tens raó, disculpa, però hauré d’anar al meu pis a buscar roba– li dic intentant ser més simpàtica.

–No cal, ja t’ho he fet anar a buscar, ho tens al pis de sota, on viuràs fins que això s’acabi –M’ha dit que ho ha fet anar a buscar? Segueixo mig perduda... –També hem regirat les teves coses, i em tret qualsevol informació de gent que el puguin portar fins a tu, per si ell hi va, així també evitem que els pugui fer cap mal... per cert, ahir, a part de la bossa que duies penjada, portaves res més que hagis pogut perdre? –Però què està dient??? Qui ha tocat les meves coses???... El miro esgarrifada.

–No, només el que tinc a dins... Dius que ho heu regirat tot? Almenys m’ho podries haver consultat! –Noto que començo a alçar una mica la veu i que m’estic enfadant –Et sembla normal ficar-te a la meva vida d’aquesta manera "Superman"? No en tens cap dret!

–No sóc cap "Superman"... una mica de respecte, jo a tu no te l’he faltat... i ho faig per ajudar-te, ja t’he dit que no saps amb qui te l’estàs jugant, s’ha d’anar ràpid, o ell s’avançarà a tot i et trobarà, què és el que no entens? –Super-heroi de pacotilla... on s’ha vist que parli així, res a veure amb les pel·lícules.

–No, només vull que em consultis les coses que fan referència a mi... si més no a partir d’ara.

–Val, si em dóna temps ho faré, sinó, no... contenta?

–Resignada més aviat... –Li dic entre dents... I llavors, se m’encén la llum! –Escolta, i perquè a mi? –De cop em neguitejo.

–Actua més o menys un cop al mes, per alimentar-se d’energia, sembla ser que agafa víctimes molt intel·ligents –Em mira irònic, donant per suposat que no és el meu cas... imbècil! Tot el que té de guapo ho té de repel·lent... segueix explicant... –amb un grau d’empatia elevat, per poder connectar més ràpidament i acabar abans, és a l’atzar, devies passar per el lloc equivocat, a l’hora equivocada.

–Ja veig... I per això t’haig d’aguantar a tu... fantàstic! –em mira dolgut... aisss... m’he passat –Ho sento, estic nerviosa, tot això em va una mica gros, a més em fa mal el braç.

–No passa res, menjarem alguna cosa i et prens els calmants. Després t’ensenyo on viuràs aquests dies. –Agafa el mòbil i demana que portin l’esmorzar a la terrassa.

Al cap de dues hores, ja m’ha posat en antecedents, segueix tan cabut com al principi, però també més receptiu. Jo, per la meva banda, estic més relaxada i començo a entendre perquè em protegeix tan ferventment. També conec a en Nil, calb, robust i corpulent, i la Sònia, alta i prima, amb el cabell curt negre com el carbó. Són qui l’ajuden amb els seus affaires, tan a casa com a fora, una mena de secretaris i ajudants, també semblen especials, diferents, però no he gosat preguntar.

Em porta al pis de sota, res a veure amb l’àtic auster on he dormit, és un pis enorme, però molt acollidor, sis habitacions, tres banys, cuina americana, i una gran balconada que deixa al sol il·luminar tots els racons, segueix essent minimalista en blancs i negres, però amb quadres i flors que ho vesteixen de colors. A l’armari ja hi tinc totes les meves coses, inclús el meu joier, intacte... quina sensació més rara tot plegat.

Ell marxa per feina i jo aprofito per descansar una estona. Al migdia dino amb la Sònia i el Nil en un altre pis, semblant al meu. Intenten justificar el mal caràcter del meu Super-heroi, dient que pateix per mi, potser sí... de fet, tampoc m’ha molestat tant, em fa gràcia i tot com em parla. Després, torno al meu pis per descansar una estona, poso la TV i m’adormo al llit fent la migdiada.

En despertar-me, em prenc un altre calmant, em poso uns texans i una samarreta i surto al balcó, que dóna tota la volta al pis, el paratge és preciós, amb gran varietat de vegetació i colors, vaig caminat tranquil·lament fins a fer dues cantonades, quan vaig a girar la tercera, de sobte, torno a percebre la presència d’ahir a la nit, aquella remor gutural, aquells batecs obscurs, però no pot ser! Ell m’ha dit que aquí no em trobaria! Miro cap a totes bandes, però no veig res, començo a caminar accelerada, i aleshores el veig, dempeus sobre la branca d’un avet gegant, mirant-me, més a prop de la porta de la balconada que jo, hauré de recular i donar tota la volta, però sempre tindrà avantatge, i sense pensar en res, començo a cridar –SOCOOOORS!!!... Nil!!!... Sònia!!!.. ajudeu-me, és aquí fora!!! –Ell es tapa les orelles, com si li provoqués migranya, entorna els ulls, mirant-me rabiós.

En qüestió de segons, en Nil apareix pujant pel tronc de l’arbre a tota velocitat cap a ell, i la Sònia al meu costat, que no sé d’on ha sortit, toca la barana d’acer i transformant-se en metall, m’encercla elàsticament formant una rotllana al meu voltant contra la paret i s’activa una mena d’escut de protecció daurat, quedant tancada en una bombolla transparent d’energia brillant. Estic al·lucinant!

Deixo de cridar, el cor em va a cent, l’Asfixia Negra es recupera i just quan en Nil arriba on és ell, aquest li propina un cop de peu que el fa caure uns metres, en Nil torna a pujar, i evitant una segona patada, li colpeja l’estómac i l’altre s’enlaira cap enrere, quedant levitant entre l’arbre i l’edifici, venint cap a mi. Mirant-me concentrat. Veig les ones d’ahir la nit com tornen a apropar-se, amorfes, fins arribar a la bombolla, que no poden travessar. Ell somriu maliciós, i llavors entenc perquè, la protecció comença a fer intermitències, perdent energia, i tornant al seu estat normal, apareix la Sònia de nou, esbufegant, exhausta, estirada a terra, i em mira dolguda per no haver aguantat més –Corre cap a dins!!!... VA!!!

L’obeeixo triant el trajecte més curt, intento agafar embranzida, però noto les cames fluixes per la por, a mig camí en Nil apareix grimpant per la paret, i corre al meu costat, posant-se entre els dos per protegir-me... ufff!... L’Asfixia és davant nostre, frenem de cop, i torna a moure el cap de costat a costat, merda!... en Nil em posa al seu darrera i comencem a recular, amb molt de compte. La Sònia s’afegeix al grup més recuperada, la massa amorfa ens rodeja, però enlloc de portar-nos cap a la paret, ens empeny a la barana, la Sònia, s’hi subjecta amb els braços d’acer i el Nil a ella, igual que jo, i empesos per la força i el propi pes, es trenca la barana i sento com m’agafen al vol. Quedem penjant. Xisclo fort, caurem!!! La Sònia és una part més de l’estructura, la mà d’en Nil té una mena de ventoses amb les que es subjecta a ella, i amb l’altre braç em segueix agafant fort, però llavors la massa amorfa el rodeja i noto com va perdent les forces, comença a relliscar de l’acer, mare meva! Devem estar a set o vuit pisos d’alçada, en Nil, paralitzat no pot fer res, té el rostre desencaixat, i de cop, comencem a caure al buit tots dos, jo agafada a ell amb força, cridant tant com puc, caient a gran velocitat, i quan crec que ens estavellarem, algú m’agafa i em deixa suaument sobre la gespa –Toni? –Sento el cos d’en Nil com xoca contra el terra, un cop sec que em deixa petrificada, el miro i no es mou, és horrible! Els ulls se’m neguen i quan em giro esperant veure el Toni, em trobo l’Asfixia Negra, somriu malèficament dient-me que “no” amb el cap, i començo a córrer, però és inútil, el tinc al darrera, veloç, i noto com m’atrapa, maleït! Intento desfer-me’n, però és impossible! I amb un moviment ràpid em subjecta del canell trencat, esberla el guix com si fos paper i estreny fort la fractura –NOOOOO!!! –quin mal!!! Em començo a marejar –Aaauuu!!! –El dolor és punyent, no puc ni respirar, i caic de genolls davant seu, m’agafa sense contemplacions, quedant al meu darrera, i em posa el braç adolorit a l’esquena, prement-lo, és insuportable! Amb l’altre braç, em subjecta pel coll, girem junts cap a totes direccions, sembla que busqui quelcom, i llavors el veig, baixa volant i aterra dempeus davant nostre, per fi!

El Toni em mira preocupat, concentrat, fa una passa cap a nosaltres, i el meu agressor ens fa recular.

–Una altra i li arranco el braç... hihihi... –Riu i parla com una hiena afamada.

–Deixa-la anar, barallat amb mi, és qui t’ha de preocupar, no ella. Facis el què facis, acabaré amb tu. –Sona amenaçant, les mandíbules es marquen quan serra les dents. No em puc moure, sento un formigueig punyent al canell, respiro amb dificultat, espantada... Però  no em puc quedar així, miro al Toni i intentant somriure li faig que sí amb el cap, que l’ataqui, jo no aguanto més.

–No... –diu mirant-me... i sento l’Asfixia com torna a riure... però què fa? així guarda el secret de les meves intencions? Representa que som un equip, no? –ARA!!! –Crida i desapareix del meu davant. Què? A mi? Joder! No m’entero de res! De cop la Sònia està xisclant. Sento que m’alliberen, i d’un salt el Toni em deixa a uns 10 metres d’on era abans. Poso el braç contra el meu pit, i el mal alleuja, però no molt, el canell segueix adolorit. Quedo asseguda, repenjada en un tronc, esgotada, i ell ja no hi torna a ser.

Mentre, la Sònia segueix cridant estridentment i l’Asfixia negra resta a terra, tapant-se les orelles. Deu ser el seu punt flac. El Toni es llança contra ell i comença a colpejar-lo amb els dos punys, l’Asfixia, l’empeny amb un peu i d’un salt, cau sobre la Sònia donant-li un cop de colze a la cara, callant-la, quedant estirada a terra.

Des d’on sóc, em costa seguir els moviments de la baralla, els intueixo per la polseguera que aixequen i perquè, de tant en tant, un d’ells s’atura un segon. Llavors, l’Asfixia pega al Toni i el deixa a terra sacsejant el cap mig estabornit, es gira i ve corrents al meu encontre, mare meva! No tinc temps de fugir! Quan és a mig camí, veig el Nil com estira el braç... Sí! És viu!... L’agafa pel peu, fent-li perdre l’equilibri, caient estrepitosament. I tot passa en segons, el Toni de cop és entre ell i jo i envesteix contra l’Asfixia al mateix temps que la Sònia, ja de peu, es transforma en una mena de tronc de fusta acabat en punxa al costat del Nil i aquest, aixecant-lo inclinat l’aguanta ferm fins que el Toni hi arrossega l’Asfixia i li clava per l’esquena, travessant-lo, quedant penjat, esgüellant aterradorament, fins a desfer-se en aigua gelatinosa i desaparèixer absorbit sota terra.

No puc evitar girar el cap, ha estat esgarrifós! I llavors, em surten els nervis d’aquests dos dies i començo a plorar, el canell em fa molt mal, i el cos em tremola. Estic histèrica!

I abans que me n’adoni, el tinc al meu davant, sento les seves mans com em subjecten els braços i m’ajuda a posar-me de peu.

–Ei... no ploris, ja ha passat tot, em sents? Vine, ja no has de patir, hem acabat amb ell –I apropant-se, m’abraça dolçament, evitant malmetre’m el canell adolorit. Noto com passa la mà pels meus cabells i repenja la barbeta en el meu front, fent-me un petó.

Encara amb les llàgrimes rodolant per les galtes, separo el cap just per poder mirar-lo als ulls i sento un corrent que em recorre l’espinada, l’atracció, la sensació de protecció, benestar, tranquil·litat, tot en ell em fa sentir bé, i ho nota, em somriu.

–Vaja, se t’ha accelerat el cor! –Diu divertit.

–I tu què saps?

–No oblidis que sóc biònic, el sento... –No puc evitar posar-me vermella, però realment ha trencat el neguit i em sento molt a gust als seus braços. Intento enretirar-me, però no em deixa, i el miro encara ploramiques, però inquisidora.

–Què passa, perdent reflexes als braços?  

–No, és que estic bé així –I em guinya un ull. Somric i llavors es separa per mirar-me el braç, entre restes de guix, el morat i la inflamació, no pinta gaire bé, demana a en Nil, que s’espolsa la roba polsegosa, i la Sònia, de nou transformada, que truquin al metge urgentment, i junts, tornen cap dintre –Sé que et fa molt mal, anem a que et prenguis un calmant i esperem al metge.

M’alça en els seus braços i pugem volant fins al meu pis, em deixa sobre el llit i m’acosta el medicament de la tauleta de nit, me’l prenc i em quedo estirada.

–Sento haver estat tan antipàtica aquest matí, tenies raó.

–No passa res, és normal. Ara reposa. –S’aixeca i marxa cap a la porta.

–Toni! –Es gira –I ara què?

–Doncs tornar a la normalitat, això sí, no pots explicar res d’això a ningú. –Torna a estar sorrut.

–Si, si, ja ho suposava, no pateixis. –Assenteixo amb el cap.

–Bé... intenta descansar una mica. El metge no trigarà. –Obre la porta.

–Ens tornarem a veure? –Pregunto impulsiva, sense pensar. S’atura amb la mà al pom, pensatiu, d’esquenes a mi.

–No et convé algú com jo.

–Ni a tu algú com jo. –Es gira i li somric.

–Cert, ets una desvergonyida insuportable... –es mofa de mi –Però m’agrada... –i surt tancant la porta de l’habitació, sense veure la cara de tonta que faig.

En silenci, des del llit, miro el cel d’un blau brillant a través de la finestra i sóc conscient per primera vegada en 24h de que tot ha canviat, i començo a planejar un nou futur, totalment inversemblant!

Darkman BSO/OST - Danny Elfman

Escolta la música d'aquest Silenci

Selecció per part de @XaviRoca66... moltes gràcies wapo! ;-)

Dedicat al meu follower 200... @XBotet ... Sobretot per la paciència!... gràcies! ;-)

@LADY_WITS Ok, només et dono el tema: fantasia.