LA NOIA DE LA BICICLETA



Som a la tardor, com cada migdia vaig al parc a veure si la veig passar amb la seva bicicleta, pedalant cap al nord de la ciutat, sense que ni tan sols em vegi. Per ella, sóc menys que una ombra fugissera, un banc, un arbre... algú que no existeix, perquè el destí no li ha xiuxiuejat a cau d’orella que amb mi, tot seria diferent, i la ignorància li fa deixar passar els dies, un rere l’altre, inconscient dels meus desitjos, dels meus somnis, de la meva tendresa, de com voldria protegir-la de tot i fer-la fràgil als meus braços...
El vent juga amb les fulles caigudes, crepitoses, enlairant-les distraient-me els minuts previs a que ella vingui pel camí, just a la corba dels saücs, ara verds, sense la flor blanca que els ha ornamentat tot l’estiu, però que no fa menys atraient el racó... no pas per mi.
Atent a que aparegui, no em concentro en el llibre que subjecto entre els dits, els ulls se me’n van cada vegada que veig moviment a la cantonada, gent fent footing, caminant o simplement passejant el gos... De vegades, em sento absurd amb el meu secret, si m’ho expliquessin d’un altre, creuria que és boig, però jo no ho puc evitar, i no sé perquè, mai hem parlat, mai l’he sentit riure, res... bé, només un dia, mentre llegia concentrat, el vent em va fer arribar el seu perfum, i em vaig sentir obligat a mirar d’on venia, i només hi era ella, com sempre, damunt la bicicleta verda, amb cistella de vímet i timbre platejat, altiva, concentrada, però relaxada, amb la mirada fixa al camí i la boca de llavis rosats dibuixant un somriure dolç, comprensiu amb el món que l’envoltava. I en vaig quedar seduït.
Un ocell picota un tros de pa que ha caigut a la vora del camí, de cop, el meu subconscient fa que l’angle de visió percebi la roda del davant, amb el parafang que li balla fa mesos. I em giro sentint les papallones a l’estómac i com respiro l’aire més fresc. Porta uns texans foscos ajustats, unes botes beix, un anorac acotxat prim blaumarí, com el jersei, un fulard de colors torrats i una boina marró a ratlles negres, deixant que els cabells llargs caiguin com una cortina d’aigua caoba sobre les seves espatlles, i em preparo a seguir el ritual de cada dia, però avui el destí em sorprèn, i quan crec que desapareixerà, el vent li fa volar la boina i rodolant, me la fa arribar als peus. Ella s’atura. El cor em batega punyent, no deixo de mirar la boina al meu davant, m’ajupo, la recullo i l’espolso. Voldria olorar-la, per impregnar les papil·les per sempre més, però simplement la subjecto entre les mans. Ha donat mitja volta i s’atura al meu davant. Alço la mirada des dels radis de la roda fins als seus ulls marrons, que em miren brillants, i em somriu, callada. Va una mica despentinada, però tot i així és una monada... trenca el somriure mossegant-se el llavi nerviosa, mirant la boina...i s’enrajola... ostres!.. que babau!... assenteixo nerviós, deu pensar que sóc un pallús!... li allargo amb la mà, sense deixar de mirar-la, ella l’agafa i se la posa coqueta, aguantant-me la mirada, fins que la baixa cap al llibre que tinc al costat, sobre el banc, curiosa, gira el cap per llegir el títol o l’autor, o jo què sé!... baixa de la bici, posa l’estrep amb el peu i se m’asseu al costat agafant el meu llibre, llegint la sinopsis... quan acaba, es posa de costat, amb un peu sota el cul i em pregunta: “és bo?” i sento com el neguit i el nervi desapareixen, la seva veu m’ha despertat, l’ha fet real.
– Si tens temps per fer un cafè de litre, en parlem...
Assenteix tímida. Ens aixequem, posa el meu llibre a la cistella i anem parlant mentre passegem, agafat cadascun a un dels manillars de la bicicleta, que ens porta ves a saber on.
J'ai eu trente ans -- Julien Clerc
Escolta la música d'aquest Silenci


Dedicada a @enmassagran1 ... espero que t'agradi i reflexi part del sentiment de la cançó.. ;-) 

Entrades populars d'aquest blog

Com vaig viure l'#1O

Dius... Sents... Vols...

FI D'AMOR