TANT SE VAL

 Black Peppers (Take from John RedStar)
...el que passi, el que diguin, el que sentin.. res és important si jo no vull, res no m’afectarà si m’ho proposo, haig d’aprendre a no absorbir energia negativa, cansat de tanta tristesa, melancolia social i llàgrimes de cocodril, estem envoltats d’un Univers replet de fantasia, Natura, rialles... llavors, perquè ens amarguem innecessariament? Podem ser empàtics, sociables, colpidors de tendresa, donar un cop de mà, però ja està! Després hem de desconnectar i veure les coses boniques, per forjar un futur més divertit i feliç..." i blablabla...
No sé en quin moment vaig dir que sí a fer el curs de “Supervivència a l’Oficina”, quin rotllo tu!... Doncs a mi tot això no em compensa la merda de dia que porto. A veure, queden 5 minuts i piro... Dues hores aquí ja en són suficient, de fet, ja he desconnectat l’àudio, no me l’escolto, i els meus pensaments guanyen força, el miro com mou els llavis i gesticula al mig de l’escenari, inclús així avorreix, podria parlar de la reproducció de les balenes o de saltar en paracaigudes al Kilimanjaro, que es mouria igual...i la imaginació es dispara, bé, no ben bé... imagino que de cop sento un tret i veig com li comença a caure una gota de sang del mig del front, però ell segueix parlant... jajaja... ni així calla... o que caigui una bola de foc i el fulmini, o que apareguin un grup d’indis Sioux i li tallin la cabellera... ric sol... joder, 35 anys i estic fatal!... Per fi! Encenen els llums...
Surto de la sala de conferències, i em dirigeixo al meu despatx a veure si tinc res urgent i després, aniré cap a casa. Ha estat un dia molt llarg, necessito una dutxa. Per sort és divendres i em relaxaré tot el cap de setmana, no penso fotre brot!
Quan surto de l’ascensor de la cinquena planta ja veig un post-it enganxat a la meva porta, merda! la Rosa m’ha deixat una nota, i quan la Secre marxa, és que el merder és gran i passa de quedar-se a fer hores que no cobrarà... a veure què diu!
“Boss, ha vingut la Magda, hi ha problemes amb la gestió de Marketing de l’anunci dels “Pebrots Negres”, dilluns reunió a les 8h00, hi haurà bronca segura. Jo vaig al metge, arribaré a les 10h00. La Sara t’ha deixat el Hàmster, perquè li cuidis durant el weekend. Adéu!”
Estic un minut immòbil de cara a la porta, desxifrant el sentit de tot, i els perquès... primer, no entenc que hagi d’escriure tot això en un paperet de 8x8cm, lletra minúscula i tot amuntegat, però encara menys, que m’ho pengi a la porta on tothom ho pot llegir, espero que la Magda no hagi tornat a passar per aquí... i el Hàmster... Fa setmanes la Sara em va dir que marxava no sé quan i no sabia on deixar-lo, li vaig dir que si li calia alguna cosa que m’ho digués, perquè la tia m’agrada, però d’aquí a deixar-me’l un cap de setmana sense avisar, hi va un tros! A més, jo tinc un gat que estaria encantat de cruspir-se’l!...  Agafo la nota i en girar el pany, recordo que he tancat amb clau, clar, per això la nota a la porta, però hi havia altres opcions... dilluns plantejarem amb la Rosa una estratègia per situacions com aquesta... com per exemple... un full per sota la porta... enviar un e-mail com si fóssim al s.XXI???... me l’aprecio molt, és bona nana, però li falta ser més espavilada en algunes ocasions... però bé... ja me’n preocuparé. Obro la porta, i m’assec a la butaca mentre m’afluixo la corbata pensatiu. I on és el Hàmster? Per instint giro el post-it: “Ah! La rata és al despatx de la Sara.”... Fantàstic!... ara haig de pujar a l’àtic on hi ha les oficines de gerència... reitero.. quina merda de dia!
Alço les celles i les ajunto marcant el seny, noto com apreto les mandíbules i frunzeixo els llavis, vull evitar-ho, però realment m’estic emprenyant com un mico... inspiro fins a omplir els pulmons al màxim i deixo anar l’aire lentament... tranquil... alço els braços, baixo el cap i foto un cop de puny sobre la taula cridant– JODER!!!
En obrir els ulls, tinc al davant una dona menuda de semblant sud-americà vestida amb l’uniforme de neteja, em mira com si la cosa anés amb ella, amb els ulls com taronges i la boca oberta, està dreta al davant de la meva taula, amb les espatlles i les mans enlaire com si l’estigués apuntant amb una arma. Astorada, li cau el drap groc que portava a la mà i segueix mirant-me.
I a vostè què cony li passa??? –crec que li he alçat una mica la veu, però em fot nerviós que em miri així.
Lo siento Señor, ya me voy, no se preocupe, no diré nada a nadie... –sembla que comenci a somicar, agafa el drap de terra, es gira i surt per la porta com si portés foc als peus– ¡Ay, Diosecito...Protéjame! –Mira que sóc friki, però la situació ha estat bastant surrealista. Què diu que no dirà? És igual... passo...
Obro l’outlook i repasso els últims e-mails, res urgent, només un de la Magda confirmant la reunió de dilluns a les 8h00, acaba amb un “...i agafa forces el cap de setmana que et faran falta...”, veig que la setmana que ve començarà pitjor del que acaba aquesta... Què filla de puta!... l’anunci està molt bé, es deu voler fotre una medalla davant el director general, ficant el nas on no toca, perquè el client és amic d’ell.
Em comença a fer mal de cap, quan m’aixequi em prendré un Ibuprofè que no sé on trobar...
A veure, primer de tot endreço la paperassa i piro, després recullo la rata i marxo cap a casa. La posaré al bany, allà hi toca el sol i el Carpanta no li podrà fer mal... perfecte! Planning resolt. Tanco tots els programes oberts, inici, tancar i... NO FOTIS!!!... són més de les set de la tarda, ja s’ha iniciat la còpia de seguretat i no em deixa tancar. I ara no sé si em guardarà el projecte dels “Pebrots Negres”... au va!.. còpia en un CD, o dos, per si de cas.
Al cap de mitja hora, deso les còpies i deixo l’ordinador encès, no crec que passi res, com a molt bronca de l’informàtic, i amb raó... tancaré la porta del despatx i punt!... em poso l’americana, recullo el maletí, el mòbil, les claus i surto. Miro els calaixos de la Rosa buscant un Ibuprofè, però no hi ha res. Vaig al bany, però no hi ha farmaciola, entro al de les noies, tampoc n’hi ha... mira-les! tenen flors i mocadors de paper al costat de les piques, què mones elles... En sortir, em trobo a la senyora de la neteja, altra vegada mirant-me, però ara amb cara d’ofensa, segur que m’ha pres per un pervertit.
Marxo, que tingui bon cap de setmana –li dic per semblar més simpàtic, encara que no la tornaré a veure a la meva vida, però altre cop em mira atemorida i s’allunya de mi com de la pesta.
Agafo l’ascensor, i se m’acut que li podria haver demanat l’Ibuprofè... què burro!
Arribo fins al pis número 23, ara hauré de pujar per les escales, no tinc clau del privat de gerència. A veure, això és com un dúplex, vaig al primer pis, on hi ha el mostrador amb les noies, ara tot buit i a les fosques. El rodejo i pujo quatre esglaons de marbre i arribo al replà del despatx de la Sara, la noia que qualsevol mare voldria pel seu fill. Només obrir la porta, sento l’olor del seu perfum, i recordo el seu somriure quan em mira i com mou les natges quan camina ràpida amb aquells tacons d’agulla perquè la crida el gerent... no la sap llarga aquest tampoc... on deu ser l’interruptor? Obro la porta del tot i sento una mena de gemec i tot seguit un fort cop al cap...
(...)
On sóc?... Ah,Sí... Entrava al despatx de la Sara.. Ufff... i jo que creia que tenia mal de cap, ara sí que me’n fot! Noto els batecs del cor al clatell. Quan aconsegueixo obrir els ulls m’adono que estic sense americana, lligat en una cadira quadrada de pell negra amb reposabraços metàl·lic, algú ha trobat l’interruptor, tots els al·lògens estan encesos, sembla l’avinguda de la llum, sort que les parets són de fusta caoba o quedaríem cecs... en diagonal veig a la Sara, també en una cadira com la meva, i com jo, lligada de braços i cames, i diria que han utilitzat el fulard que portava al coll al matí per tapar-li la boca, el gemec que he sentit, ha degut ser ella intentant avisar-me, pobre... Sé que la situació és complexa, però no puc evitar mirar-la de dalt a baix i tenir pensaments impurs, fins que li miro els ulls i la veig molt espantada, està plorant. Tot i semblar que no li han fet mal, se’m trenca l’ànima i torno a la realitat, intento parlar serè:
Tranquil·la Sara, tot anirà bé, val? –segueix igual d’acollonida, però em fa que sí amb el cap i el tomba una mica més relaxada- Sara, saps qui són? Què busquen? –em torna a dir que sí, evidentment, amb la boca tapada, poc més pot fer. No sé perquè li pregunto, curiositat o masses pelis del Bruce Willis... Sentim veus que vénen del passadís, algú s’acosta. I em poso més nerviós.
S’obre la porta, i entren tres paios vestits de negre, armats i amb passamuntanyes. Hòsti tu! Semblen els de la Nikita! El més baix es queda a la porta vigilant. Un d’espatlles amples se’m posa al davant, m’apunta amb una mena de metralleta negra, mirant-me als ulls, els té d’un gris blau molt peculiar, em sonen, però no sé de què, o de qui.
A veure tu... –comença a dir-me, té la veu robotitzada– què fas aquí? On són les peces?
No sé de què em parles –aixeca l’arma amb intenció de donar-me un cop, tanco els ulls encongint-me d’espatlles, però el tercer, més alt i prim, l’atura.
Espera, a veure si el deixaràs borni i no podrà parlar, ja l’has fet dormir una estona –es gira cap a la Sara i li dóna una bufetada amb el revers de la mà a la galta esquerra que la deixa mig estabornida.
Però, què fots animal?!!! –li crido mentre intento aixecar-me i l’altre se m’acosta apuntant-me de nou– Com la tornis a tocar et rebento el cap, inútil! –No sé d’on he tret el valor, perquè per dins estic cagat.   
Doncs parla i us deixarem en pau –el miro desafiant, però no tinc ni idea del què volen, la Sara comença a tornar en sí.
Deixeu-la anar i us portaré on són les peces –em mira sorpresa, sap que menteixo, a les pel·lícules quedaria com un heroi, però ara mateix em sento com un capullo a qui volaran el cap tan aviat descobreixin la mentida. 
Però tu et penses que som imbècils? O Cantes o li fotem un tret –Li posa el canó al front... bufff... se’m regira l’estómac, i tinc mal de cap. Sento a la Sara intentant dir quelcom que no entenem. El qui li ha fotut l’hòstia li treu el mocador de la boca, té sang al llavi inferior, inflat.
Ell no sap res, deixeu-lo marxar, us diré on és la joia –els dos tios es miren, el més gros que em segueix apuntant, alça la barbeta amb cara de “i ara què fem?”, l’alt torna cap a la Sara.
Bé, d’aquí no marxa ningú, us deixem sols perquè us poseu d’acord i tornem en 10 minuts, si no ens dieu on són, us matarem! –agafa la barbeta de la Sara entre el dit índex i polze– i amb tu també ho passarem bé, bufona...
T’he dit que no la toquis... –Li dic tot fatxenda veien els ulls de por que posa ella, però no puc acabar la frase, el gros em colpeja amb la culata al pòmul dret. Joder! Quin mal!
Els tres surten de l’habitació i tanquen la porta.
Es pot saber què passa aquí? Qui són aquests? –noto com la veu em surt tremolosa, estic molt neguitós. Ara noto el cor al clatell i al pòmul.. almenys sóc viu...
Ells no sé qui són, pel què diuen treballen al mercat negre, volen la joia del 50è aniversari de l’empresa, el Sr. Vilaplana va fer-la fer per exposar durant la festa del mes que ve, és d’or blanc i pedres precioses, costa quasi un milió d’euros, i és aquí... –baixa la mirada cap a la seva taula assenyalant-la amb el nas.
Jo flipo! Ens fan retallar 200,00EUR del material d’oficina i es gasta un milió per una peça que tindrà en un calaix? Té collons la cosa...
I ara què? Van tapats, però si els la dónes, qui assegura que en sortim vius? –la miro dubtós.
No és molt gran, si fugim igual ens en sortim, no són més de 5...crec...  –diria que està emocionada i excitada per la idea que ha tingut i a mi em tremola tot... quin milhomes!
Creus? No ho saps segura? Però ni que així fos, van armats i nosaltres per sortir hem de creuar el passadís on són, sense oblidar que estem aquí lligats! –li dic amb cara de “Eh, llesta?”. Somriu, està guapa inclús amb aquest bunyol al llavi.
He estat pensant mentre t’esperava. –Ara pla! La miro alçant la cella interrogant–  Sí, ho del hàmster era mentida, quan he vist que arribaven per la pantalla de vigilància que tinc a la taula, he pensat en avisar algú i he cregut que tu vindries, t’he trucat, però no hi eres, i no volia alarmar a la Rosa, per això m’he inventat tota la història –juraria que s’enrajola. Guapa i llesta, aissss... La deixo seguir, els minuts passen– he anat a gerència i he agafat la joia, per això la tinc a la taula. Després de rebentar la caixa forta, m’han trobat i interrogat, però ni saben que la tinc aquí, ni que hi ha una altra porta en aquest despatx –obro els ulls al·lucinat, li moc les mans lligades.
I això?... –ara ja curiós, veig que hi ha més possibilitats.
Les cadires són desmuntables, els tubs del reposabraços només estan clavats al cul del seient, amb una mica de joc es treuen i podrem alliberar-nos –ens queda poc temps, començo a forcejar elegantment per desencaixar el tub, però el joc és més complicat del què sembla, en uns segons, estic movent-me com si tingués un atac epilèptic, fins a caure de costat a terra sense èxit, la miro extenuat i veig com ella va de costat a costat suaument, i elevant els braços fins a treure la peça. Evidentment al terra no puc fer el mateix, m’hauré de deixar salvar... què bonic!
Un cop ambdós dempeus, obre un calaix i agafa una mena de maletí en miniatura de pell blava amb una sanefa platejada rodejant el logo de l’empresa, també color plata. El posa dins la seva bossa i creuant les nanses se’l penja com una motxilla davant del pit. Jo busco les meves coses, són al final de l’oficina, a terra, agafo el mòbil, les claus i torno amb ella, que em dóna un obrecartes afilat. Li agafo i me’l poso a la butxaca dels pantalons, però de sobte penso en les meves parts nobles i ho poc destre que sóc quan estic nerviós, el trec i me’l poso subjecte entre dues cintes del cinturó, queda prou fort i no apunta cap a mi... mentre, penso que no sé si tindré collons de fer mal a ningú, això no és el DUNE.
M’agafa de la mà i anem cap a la llibreria del darrera de la seva taula, mou un dels llibres com si l’agafés, i de cop tot el bloc s’obre, és una porta, hi entrem i tanquem des de dins, passant una balda. Ara, el fons de paret és un vidre tintat, podem veure l’interior del despatx. Tornem a sentir veus. S’obre la porta i val la pena veure la cara de gilipolles que se’ls ha quedat als succedanis de Spiderman... jajaja... miren cap a tot arreu, criden als de fora, entren tres encaputxats més, sembla ser que sí que són cinc en total. I llavors noto que la Sara m’està apretant la mà amb força, l’espai és reduït i estem l’un de cara a l’altre, espiant als dolents, que surten del despatx. Sentim com criden i corren emprenyats. Ens mirem als ulls. Amb la mà que no m’agafa, li acarono el costat del llavi inflat, no ens diem res, però la sensació de benestar que compartim és excepcional, em podria causar dependència d’ella, però no m’espanta, i això em preocupa.
I ara cap on anem? –xiuxiuejo. Em senyala al meu darrera. La deixo anar i em giro, i ella em torna a agafar de la mà. Com m’agrada que ho faci!
El corredor estret per on anem està il·luminat per terra amb tires LED vermelles com als cinemes, caminem amb compte de no fer soroll, no sé ella, però jo no tinc ni idea cap on vaig, ni on poden ser els altres, així que no me la penso jugar, trec l’obrecartes i l’empunyo per si de cas.
Seguim caminant fins a una altra porta, també secreta, suposo, perquè es veu, a través d’un altre vidre una habitació petita amb impressores, enquadernadores i una guillotina. Estem uns segons escoltant el silenci i sortim.
Espera un moment –diu ella– mirem que tot estigui correcte –Obre el maletí de pell blava i al·lucino! De la mida d’una llauna de tonyina, hi ha una mena de flor multicolor incrustada de brillants, maragdes, robins, safirs i topazis, i engalanada amb una tija platejada envoltant-la de fulles. A la vegada, en apartats laterals, hi ha deu flors iguals en petit, però només adornades de brillants al centre. És lleig de collons!!! I això val un quilo? Quina manera de llençar els calers!– Tot correcte!.. no m’agrada gens, però la Sra. Vilaplana volia fer l’emblema de la seva família, i com que és qui paga... –per sort ella té millor criteri que la dona del gerent.  
La Sara posa l’orella a la porta, m’indica que no hi ha ningú, obrim a poc a poc i veig que som al costat d’un ascensor privat que mai he vist. El rodegem i anem cap a una porta que dóna a unes escales interiors de cargol, baixem potser uns quatre pisos i sortim al que sembla el Hall de la planta 20.
Quan som al ben mig de la sala, de sobte apareix baixant per les escales generals un dels encaputxats, sembla el baixet que abans s’ha quedat guardant la porta, em poso davant la Sara, el meu instint protector s’activa de nou amb ella, si no em maten espero que m’ho agraeixi... El paio ve corrents cap a nosaltres amb l’arma apuntant– QUIETS!!! –però no li faig cas, quan el tinc a prop, allargo l’obrecartes i li faig un tall al braç on té la metralleta i aquesta cau a terra, lliscant fins a peu d’escala, quan el torno a mirar ja té un ganivet tipus Rambo a la mà, que no sé on collons devia amagar, però amb dos moviments, ja no tinc l’obrecartes i estic a terra lluitant perquè no em clavi el trinxant al nas, ell empeny amb força, s’està posant vermell, jo resisteixo, encara el puc vèncer, agafo aire i cremant els tríceps començo a guanyar terreny, llavors veig a la Sara al seu darrera, agafant la metralleta pel canó com si fos un bat de beisbol i li estampa un cop al cap amb la culata que el deixa atuït sobre meu. Bé per la noia! Me’l trec de sobre. La Sara em demana la corbata per lligar-lo de mans i amb el seu fulard les cames, i jo, faig el que sempre he volgut fer, em trec la sabata, un mitjó i li poso a la boca... cabró! Em calço de nou el meu 43 i veig com ella somriu al veurem actuar, li torno la mirada a lo Chico-Martini i el deixem tancat en una sala de fotocopiadores, com la que tenim a cada planta.
Agafo la metralleta i el punyal. Amb la forcejada m’ha arrencat una de les mànigues, me l’acabo de treure i arranco l’altre tacada de sang del tio, lluint els braços fets al gimnàs mentre miro ties a les màquines; d’alguna cosa havia de servir, a part de per fer solitaris...
Comencem a baixar les escales principals, amb compte, però el més ràpid que podem, realment quan tens poc temps, tot es fa etern... Quan arribem a la 5ena. planta, on tinc la meva oficina, recordo que hi ha la dona de la neteja.
Sara, espera –xiuxiuejo– hi ha una dona de la neteja en aquesta planta, avisem-la.
Ok, on deu ser?
No ho sé. Fem una cosa, tu et quedes al meu despatx tancada i jo la busco –assenteix amb el cap, la porto fins al despatx i li obro la porta– posa’t a sota la taula, sinó et poden veure a través de les mampares. Jo ara torno.
Carles, vés amb compte i no triguis –m’agafa de les mans, i li faig que sí amb el cap. Entra i la tanco, veig com s’amaga i penso on deu estar la meva “amiga”.
Torno a mirar els lavabos per si de cas, però no hi és, per la olor a detergent que fa, ja els ha fet. Des d’aquesta cantonada, diviso els dos passadissos centrals de la planta, per una banda la porta de vidre que dóna als ascensors a l’esquerra, i per l’altra, fins al despatx de la Magda. Diria que hi ha llum un parell de portes abans de la sala de reunions, corro cap a la dreta, si, hi ha llum! Arribo i obro la porta de cop, és aquí! Li somric alleujat, però ella agafa un cendrer de metall i me’l tira pel cap, i es fot a xisclar! Jo flipo amb la senyora! Però llavors ho entenc, després del crit d’abans, veure’m entrar de cop amb la camisa esparracada, la cara colpejada, un punyal i una metralleta, és normal que cridi, però l’haig de fer callar, si m’hi acosto crida més i em tira coses, si m’allunyo segueix cridant... ho sento per ella, però no tinc més opció, o vindran els dolents...
Manos arriba, esto es un atraco! Cállese!!! –li dic fermament amb accent català mentre l’apunto amb l’arma. Ha fet efecte, s’ha quedat muda de cop. Ben fet Litus! Ets lo puto amo...– Ara escolti’m bé! –fa cara de no entendre’m– Oiga, hay unos hombres armados en el edificio –em mira la metralleta i fa cara d’obvietat– pero no soy yo, hombre! ésta se la he quitado a uno de los malos cuando me ha atacado, no hay tiempo, tiene que esconderse por aquí hasta que yo vuelva a avisarla de que no corre peligro, me entiende? Se lo digo en serio, podrían matarla –em mira desconfiada, no les té totes, suavitzo la veu i baixo l’arma– De verdad, corre peligro, por favor, escóndase por aquí.
Vale, cómo usted me ordene, pero no me mate, tengo cuatro hijos! –li dic que no amb el cap. És evident que parlem idiomes diferents. Obre un armari dels de l’oficina treu els arxivadors que deixem sobre la taula i seu dintre, agafo la bossa que té penjant del carro amb aigua, li dono i la tanco amb clau.
Vendré a buscarla cuando esto termine, pero sobretodo, no grite –Ja no la sento. Agafo el carro i el deixo en el despatx de la Magda amagat. Entre taula, cuina personal i zona de reunions, és quasi un loft, i tot ple d’obres d’art que ni ella sap el què valen, quanta opulència, fa fàstic!
Torno cap al meu despatx. Vaig pensant en tot el què ha passat, i encara no hi trobo sentit per enlloc. Respiro fons, encara em fa mal tot, al bany he vist l’hòstia de la cara, no és tan lletja com imaginava pel mal... Agafo el mòbil i truco als mossos. Els ho explico tot, i em demanen que no pengi, que vénen de seguida. Vaig fins al meu despatx, em tanco a dins i em poso agenollat davant la cadira.
Ja sóc aquí, com estàs? –té el llavi molt desinflat, però una mica morat.
Molt millor! Vine, posa’t sota la taula no passin per aquí –miro l’espai sobrant, és complicat, ella és menuda, però si entro jo d’1,83m, no hi cabrem– No pateixis, estira’t a sota –mare meva! Les vegades que havia volgut sentir això... som-hi! Ella aixeca el cul com si estigues jugant a l’Enredos i em fa lloc, quedo estirat a terra amb les cames flexionades, es puja la faldilla fins a mitja cuixa i s’estira de costat sobre el meu braç dret, entre el davant de la taula i jo, posa una de les cames entre les meves, repenjant els pits contra el meu, posant la mà esquerra sota el meu clatell i l’altra sobre el pectoral. Està vermella com un pebrot. Estiro el braç i acosto la butaca contra la taula. Ens mirem uns segons, llavors agafo el mòbil i li passo.
Té, he trucat als mossos, parla-hi tu –els comença a explicar els fets des del principi. Mentre, aprofito i tanco els ulls, repasso el contacte dels dos cossos punt per punt. Noto els pits quan respira al parlar... Ufff... Millor els obro, o em fotré malalt! M’està mirant, ja ha acabat, estira el braç per deixar el mòbil encès al terra, al costat del meu cap, quan comença a recular l’aturo amb el braç dret, em somriu lleument, abaixa el cap i ens comencem a fer petons, tímids, dolços, semblem nanos d’institut. M’agrada el seu sabor.
De sobte, sentim com algú intenta obrir la porta, són ells, les veus no són clares, algú crida, hi ha corredisses, sentim trets, un dels vidres de l’oficina es trenca, i ara sí, sembla que ha arribat la policia, hi ha foc creuat, protegeixo els nostres caps amb els braços, les bales xiulen al passar de llarg, un parell travessen la taula, la butaca marxa sola empesa per una força invisible, mil papers voleien per tot arreu i aterren suaument entre remolins... no sé quan de temps hem estat així, una eternitat, però llavors torna el silenci, uns segons, i altra vegada veus, ara són els bons– Què hi ha algú? Ja poden sortir. Hem agafat als quatre lladres. –ha dit quatre, els deu faltar el que hem deixat lligat.
Sí, som aquí –diem sortint de l’amagatall i assegurant que no ens ha travessat cap bala.– Diu que en tenen quatre? Nosaltres hem deixat el cinquè tancat a la planta 20.
Aquest ja el tenim, ens ho han comunicat des de la central que hi era, però en total són quatre. Els agrairíem que ens acompanyessin per identificar-los d’alguna manera i poder detallar els fets. –no em quadra, el seguim fins la planta baixa i en acostar-nos-hi, reconeixem al Rambo i a l’alt i prim que hem vist a l’oficina de la Sara. Els altres dos a mi no em sonen, però sí a ella, que els identifica per la parla, però del que m’ha colpejat al pòmul ni rastre.
Llavors criden al vigilant de la porta, perquè també els identifiqui, comentem com és que han pogut entrar, creuen que per la teulada, no et fot! 25 pisos! Em giro a saludar el vigilant i és ell, el que m’ha interrogat i colpejat, per això em sonaven els ulls, el veig cada dia! Serà cabró! Ni m’ho penso, li foto un cop de puny en tot el nas que cau rodó a terra, pel dolor que tinc als artells i al so que ha fet, li dec haver trencat... Dos policies em retenen i un altre m’apunta amb la pistola. Els explico que és el cinquè intrús, em miren tots atònits, menys la Sara, que ho fa cofoia. Un dels mossos demana que em deixin anar i que anem a comissaria a declarar. A ell l’aixequen de terra i el posen dins del furgó amb els altres quatre, només entrar, un li tira en cara que hagi fugit i s’hagi posat l’uniforme de vigilant, queda clar que era ell.
Sembla ser que tot s’està resolent. Respiro tranquil agafat de la Sara, que no em deixa en cap moment. Pugem en un 4x4 i anem a la Central, on ens curen les ferides i ens tenen dues hores esperant abans no ens interroguen. Aprofito per confessar a la Sara el què sento i sembla ser que ella em correspon! També parlem de la Magda i em promet avisar al Gerent de les seves intencions i demanar-li que vingui a la reunió amb mi, perfecte! Finalment, sembla que no començarem tan malament el dilluns. La beso una altra vegada, i una altra per si de cas és un somni... la meva xicota!... No sap on s'ha fotut!... jajaja... 
Ens crida un agent per anar a declarar i de sobte me’n recordo...
– Hòstia! Hi ha una senyora tancada en un armari!!!  
Soñé - Zoé (selecció by @elpebrotnegre, thanks!)
Escolta la música d'aquest Silenci
Dedicat a @elpebrotnegre el meu follower 350... espero que t’agradi! ;-)

@LADY_WITS Univers,vida,mare,ánima,joia,dependencia,flor,art,sentit i temps.
@elpebrotnegre m'agraden...i el tema?
@LADY_WITS Tant se val.
12:12 de la tarda - 27 Jul. 12 

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)

DESIG PARÀSIT