MÉS QUE UN ADÉU (Ell)

Segon escrit de: Més que un Adéu (Ella)
Sagrada Família (Barcelona - Catalunya) 
Miro el rellotge, vaig bé, hem quedat en cinc minuts. Per última vegada. Si pogués l’agafava i me l’enduia lluny i començàvem de zero, però no puc, no podem... quin desastre! Cada vegada que passi per Sagrada Família la recordaré. Portem 10 mesos quedant aquí, lluny de les nostres rutines, bé, ni que no hi passi, no sé si me la podré treure del cap... i avui, el dia D... quin matí! No he fotut res de bo a la feina pensant en ella, no sé com ho faré, no sé si tinc estómac per no esfondrar-me quan la vegi. Com m’agrada quan diu les seves tonteries, quan em desafia, o simplement restant al meu costat... més val que no m’ho plantegi ara o m’apagaré, com ahir al migdia, i no vull que em vegi així, i molt menys que sigui l’últim record que tingui de mi.
Però què fot aquest?!... un boig en bici quasi se’m tira al damunt al baixar de la vorera. Això, ara deixa’m borni tu també! li dic en pensaments. Aixeco la mirada i la veig al seu banc, on sempre m’esperava riallera, però avui no, està apàtica, i m’encomano per dins, noto com el cor batega més mort.
Porta el vestit i les sandàlies que vam comprar l’últim dia, “per un dia especial”, va dir, però no sabíem que seria justament aquest. M’hi acosto, fins aturar-me davant seu.
 Hola guapo –em diu dempeus clavant-me la mirada a les pupiles, mentre un floc del serrell li balla pel mig despentinat pel vent – Estic molt rara, no tinc ganes de res, ni de parlar –l’abraçaria fort, però en públic no podem, li faig un petó a la galta.
 Jo tampoc he tingut un bon dia, també estic bastant girat –tiro el cap enrere per relaxar les cervicals, sembla que porti una fusta clavada a les espatlles– ja veus... –em somriu dolça, s’apropa i em desfà el nus de la corbata, noto com llisca al voltant del coll. Amb cura, la plega i la desa a la seva bossa. Sempre tan detallista. Em descordo el primer botó de la camisa i la segueixo mirant, avui no vull quedar-me aquí, tinc ganes de portar-la a un lloc especial, on des de sempre he anat a rumiar i aclarir els dubtes, on mai hi he portat a ningú. L’agafo de la mà perquè em segueixi– Apa, anem!

No ens diem res, un al costat de l’altre, caminem agafats fins que arribem on he aparcat i encara en silenci, pugem, i arranco. Sortim de Barcelona. Al cotxe, de tant en tant veig que em mira, com jo a ella, i li toco amb el dit petit la mà que té sobre el genoll cada vegada que canvio les marxes, somriu creient que no la veig, però després torna al semblant trist.
Avui dóna la impressió que corri més, igual que el temps. Mai hagués pensat que podria sentir-me com ho faig amb ella, i encara menys, que no pogués veure-la, gaudir-la, jo que he anat amb tantes ties com m’he trobat, prescindint de les conseqüències, la solitud erma de casa mai m’ha privat de res, només buscava foc, però ara, m’he cremat, per dins, el desig que li tinc, les ganes simplement d’estar amb ella, per com m’entén, i ho fàcil que resulta tot, sobretot parlar-hi. A més, m’ha captivat, no m’interessa cap altra dona, i això em té del tot desconcertat, ni jo em reconec. I anteposo la seva felicitat al meu desig, encara més increïble! Però així no podem seguir, ens acabarem fent mal, perquè cap dels dos pot trencar el present i la veig patir cada vegada que ens separem, i no s’ho mereix.
Agraeixo que no parli, simplement asseguda al meu costat. Fins i tot, sembla que el paisatge està trist a mida que passem, condueixo per inèrcia, mil cabòries al cap i cap solució d’últim moment que les arregli.
En un parell d’hores surto de la general i ens endinsem al bosc, fins al prat que vaig descobrir de jove, durant unes vacances a La Farga, un dia d’aquells en què necessitava pensar sol, lluny de tothom, i caminant, vaig arribar fins aquí. Una força estranya em va fer seure i veure-ho tot clar, posant remei a les que ara són tonteries d’adolescent, però aleshores, m’hi anava la vida. Aparco en un petit voral de pedra i trec la manta de la maleta, posant-la a terra, protegida per un arbre, prop del rierol. A uns cinc metres veig un núvol de mosquits que remolina un cop i un altre el mateix espai. Ella, capcota, seu. Jo al seu costat.  
L’observo durant una estona, repenjada sobre el maluc, amb les cames flexionades una sobre l’altra, fent equilibris per no caure al recollir-se el cabell en una pinça. Després, comença a treure’s les sabates, pensativa...
 On som? –em pregunta trencant el Silenci.  

 Prop de Queralbs –Li responc hipnotitzat pel núvol d’insectes que segueix inquiet.
 Ok... –diu mentre seu creuant les cames i juga amb les herbes que surten per l’esparrac de la manta– Saps, no sé si seré prou forta. No puc plantejar-me que tot s’acabi avui. Ni trucar-nos. Saps què és per mi no saber de tu? Si estàs bé, com et van les coses... no sé, tot... Potser per tu és fàcil, però per mi....
 De cap manera –la miro ferit, ni imagina el mal que em fan aquestes paraules. El vent la despentina, m’hi atanso i li enretiro un ble de cabells que li tapa la cara, posant-li darrera l’orella– Millor –Em mira coqueta, dolça– Sé que això nostre poca gent ho pot sentir, però com hem dit sempre, no hem de fer més mal als altres dos –en part és cert, però en el fons ho dic per nosaltres– fa mesos que anem desorbitats, ells comencen a preguntar massa i trencar-ho tot ara mateix no ho podem fer, ni tu, ni jo... masses lligams...

 Ja ho sé, però això no em compensa –murmura, i em mira altiva, orgullosa, alçant la cella i frunzint la boca.
I això em desfà, perquè m’encanta i em fa riure, però és pitjor, perquè encara es molesta més. No! Avui no vull que ens enfadem! Em recolzo al seu costat  empenyent-la cap enrere, i començo a acariciar-la, pentinant-li el serrell amb els dits. Segueix seria.
 M’encanta quan et poses així d’enfurrunyada i “rabiosa”... –em colpeja suaument la mà fent esma d’aixecar-se, però la subjecto amb fermesa contra el terra, la desitjo amb totes les forces, i li confesso el que hauria d’haver dit fa temps– no saps com et trobaré a faltar, la teva olor, els teus petons, el teu somriure, tot en tu m'agrada... –els ulls se li comencen a enllagrimar.
 Em moriré per dins... –no ho vull sentir, em llanço sobre d’ella i acaronant-la li faig un petó, quiet, fort, etern, noto una llàgrima estavellar-se contra el meu dit polze, i ens abracem fort, durant el temps que ens cal per gravar mil sensacions per sempre més, per recordar-les encara que no ens veiem, que no ens toquem, i el desig em pot, baixo la mà fins la cintura i l’apropo a mi, i penso que a partir d’ara només la tocarà un altre, i em dol, però ara és meva, i la vull, com ella em vol a mi, i es deixa anar com tantes vegades ha fet, i gaudim cada detall, quan ens despullem enriolats, quan ens estimem...
En acabat, la miro estirada sobra la manta, nua, radiant i ens tornem a abraçar, en silenci, sols en la magnitud que ens rodeja, desitjant que no s’acabi mai. Però hem de tornar. Ho recollim tot i en pujar al cotxe, em sento a morir, un fred intern m’envaeix. Arranco i ens dirigim a la carretera.
La miro i està tremolant. Poso la mà sobre la seva i les entrellacem, però ja no som nosaltres, ens hem quedat per sempre més en l’últim petó sobre la manta, enmig del prat. Inoblidable.
La deixo anar dit a dit, canvio la marxa i ja no hi torno... miro endavant i accelero cap on el destí em vulgui portar, sense esperar-ne res, ara, ja m’és ben igual tot.  
I wanna take forever tonight - Peter Cetera & Crystal Bernard
Escolta la música d'aquest Silenci


Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)