MARXA DE TEMPLERS

NOTA: Recomano llegir el text escoltant la música

Bandera de Templers 

Els veig damunt la carena.. són milers, vénen per mi i el meu poble, ni amb els meus cinc mil cavallers els puc guanyar en el cos a cos, però els haig d’afrontar, no podria viure amb l’orgull covard dels qui fugen, no podria deixar aquest llegat a la memòria dels qui em saben a la lluita. I menys dels meus homes, que disposats a morir per mi, desdibuixen un somriure preocupant, però el record al jurament templer i l’honor paternal i diví, els faran donar un pas endavant, agermanats per la causa i el valor, com tants altres ho han fet durant més de 300 anys, per la Terra que estimem, pel dret a ser lliures, per l’orgull de ser Nació, per mostrar a la resta del món que no ens calen per més del que els calem nosaltres a ells, i que separats, serem més forts i entrarem en menys conflictes, però abans... hem de guanyar aquesta Guerra, amb cor i sentiment templer, protectors del destí i amants de l’amor ambigu, fidels a l’ordre al que pertanyem.

El cor batega fort i calmat, a la meva disposició avancem lentament, els cavalls esbufeguen cautelosos en respirar el perill, les malles freguen les vestidures al prémer l’escut contra el cos, les espases, subjectes per mans d’acer clamen sang per assolir la Pau. El Silenci compartit ens fa protectors de nosaltres mateixos i protegits per les creus i estelades que ens abanderen, onejant mentre criden el que som i el què sentim, el perquè som aquí.

L’enemic també s’apropa, són majoria, però tenen por, s’atansen indecisos, saben que som forts i valents, que no ens fa por morir, hem nascut per lluitar i defendre els nostres ideals. Seguim la marxa, pausada, inquieta, veig com el contrari perd adeptes, fugen a la confrontació, nosaltres no, seguim endavant, units, i apressem l’encarament galopant, els cavalls ens condueixen voraçment a decidir el destí, fins a espetegar metall contra metall, el silenci emmudeix per deixar pas als crits de batalla, el contacte de les armes contra els cossos tensa els sentits i em concentro a degollar i mutilar als qui vénen a mi, per salvar la meva vida, i els perdono a cada mort, en fer l’últim alè, per marxar amb honor, però l’adrenalina em fa més terrible i la ràbia, més poderós, i ho encomano als meus homes, que duts per la força i l’olor a sang lluitem despietats amb un sol objectiu, sobreviure, per seguir pugnant fins acabar amb tot, però, incomprensiblement, l’enemic, que es creia favorit, toca retirada i cedeix davant una Independència evident, marxant, capcot i frustrat fora del nostre domini, on a partir d’ara haurà de demanar permís per entrar.

Encara colèric, miro desolat la mort al meu voltant, i lamento les pèrdues d’ambdós bàndols, no calia tal iniquitat, sabien que tard o d’hora es faria justícia, però van preferir desafiar i perdre més del que calia. Van apostar per infravalorar un poble que estima el què és, amb dignitat i orgull, un poble que no es rendeix, que lluita fins a morir. Un poble digne d’Estat, Autonomia i Llibertat! 

March Of The Templars

Escolta la música d'aquest Silenci