Rosella mirant Montserrat
Cansada, les parpelles es tanquen, mentre fito l’obscuritat en el meu
interior. Fa dies que no dormo bé, estic preocupada, passen les hores i la por
no em relaxa, i pateixo per com acabarà tot. Ella, vol semblar valenta, però li
veig el neguit en l’opacitat de la pupil·la, en les celles inanimades, en la
mirada perduda cap on vol trobar resposta del que de moment no pot saber. I no
en parlem, perquè cap de les dues vol que l’altre hi pensi, ho visqui, i comentem
la natació sincronitzada que retransmeten pel canal internacional, i de què farem
per dinar, del que li ve de gust menjar sense gana. I altre cop el silenci,
fent que mirem la televisió, però les dues sabem que no la veiem, absortes en
pensaments indefinits on els desitjos positius agafen força per tirar endavant.
I torna a ser hora de curar, amb compte, li netejo la ferida, un pam de cremallera
on les grapes tanquen la sortida erma d’un passat viu. Em mira agraïda, i li
somric. Sé que li dol veure’m fer d’infermera amateur. Tot i l’aparença decidida,
per dins retinc les llàgrimes que surten cada vespre tot conduint cap a casa per
una carretera que travessa la nit, quan miro la Lluna i li pregunto el perquè a
ella, però mai obtinc resposta, no n’hi ha, almenys no lògica, simplement em
mira i em senyala el futur, una única opció, un únic camí a seguir. L’altra no vull
ni plantejar-la.
Es veu valenta i vol intentar aixecar-se, és lluitadora, i sense mirar-me
em xiuxiueja: “a poc a poc...” i li responc:”sí... a poc a poc”. Es tomba
esbufegant i m’agafa la mà, tremola, no sé si és ella o sóc jo. Mou la cama
lentament fins posar un peu a terra, em mira temorosa, però somriu, avui ja estem
fent més, repenja el colze al matalàs, prem els dits amb força, un petit impuls
i ja està asseguda! Sospiro alleujada, però dura poc el llogre, el semblant
adolorit indica que quelcom no va bé, el dolor provocat per la visita a quiròfan
li passa factura, milers d’agulletes li recorden que és viva, suor fred, ofec i
comença a desfer el camí. M’adono que no estic respirant, tensa, veure-li el
dolor al rostre em desgasta, voldria abraçar-la, però encara l’agafo mentre
baixa lentament. L’ajudo a posar el peu sobre el llit i la tapo amb la flassada.
Respira com si hagués pujat a l’Everest. Li faig un petó al front. “No ha pogut
ser...” la miro “no, però hem dit a poc a poc, no?” em mira amb cara de
no-sóc-tonta i segueix amb una de que-sóc-ta-mare, i veure la seva essència en
la mirada em fa riure lleument. Recullo les gasses de la cura i vaig a preparar
el dinar.
Una tassa de brou, dos cullerots de sopa de carbassó, tres filets de
pollastre a la planxa i boletes de meló trossejat en un bol; els coberts
embolcallats en el tovalló i començo a pujar les escales amb la bandeja plena,
esperant que cap dels gossos vulgui acompanyar-me esperitat en el meu ascens o
acabarem baixant amb la sopa al cap.
Sembla ser que no perd la gana del tot, deixa els plats nets. És agraïda. Es
renta les dents i a seguir dormint dopada.
Mentre espero a que arribin els altres per dinar, agafo el llibre de
lectura, trec el punt i marco l’espai amb el dit, tancant-lo de nou,
reposant-lo contra el meu pit, i mirant-la, recordo les fregues amb oli sobre
la panxa quan em feia mal pels nervis, quan em despertava a mitja nit per
prendre l’antibiòtic per les angines o quan m’embenava el turmell esquinçat
jugant a bàsquet. Sempre la meva salvació a qualsevol problema, i ara, em toca
a mi tornar la gesta de tants anys, i ho faig encantada.
Ronca entre xiulets. Això és bo. Està dormint tranquil.la.
Al cap de mitja hora els gossos borden, comença a arribar el segon torn,
baixo a la cuina, em poso el davantal i mentre s’escalfen la sopa i la planxa,
preparo l’amanida de tomàquet i tonyina.
Noto les cames pesades, l’esquena rígida i el cap emboirat, a veure si avui
dormo millor.
Mother's Song - Suzanne Ciani
Escolta la música d'aquest Silenci
