MÉS QUE UN ADÉU (Ella)


Vallter - Queralbs (Girona)
Per més estona que hi passi, mai m’avorreix mirar-la. Des d’aquest banc d’avinguda Gaudí puc veure la Sagrada Família perfectament, però avui no em relaxa contemplar-la, avui el meu món s’esfondra, ho sabem des de fa temps, però dir-li adéu, serà molt dur, no sé com ho afrontaré, no sóc prou forta, només sento aquesta apatia trista, que no puc definir. I he quedat amb ell, a les cinc. En deu minuts. Em moro de ganes de veure’l, però no em ve de gust riure, ni fer broma, no vull res, ni tan sols pensar... m’agradaria desfer els últims mesos i evitar aquella conversa en el pont aeri, esperant que l’avió s’enlairés i les 4 hores posteriors, perfectes en qualsevol sentit.
Dos coloms blancs creuen l’avinguda, senyorials, irreverents, aliens a tot el que els envolta, però una bicicleta veloç els esparpella de la seva lassitud i els torna a la realitat... i a mi també...
I llavors, el veig creuar el carrer. Porta americana, corbata i texans, què guapo està! Però ve seriós. Anem bé doncs... Camina capficat, ni tan sols mira als costats quan baixa de la vorera, alça els ulls buscant-me i s’atansa, fins aturar-se davant meu.
 Hola guapo –M’aixeco. Ell força un somriure i em fa un petó a la galta– Estic molt rara –li dic reticent– no tinc ganes de res, ni de parlar –em segueix mirant sorrut.
 Jo tampoc he tingut un bon dia, també estic bastant girat –mou el cap enrere distenent les cervicals– ja veus... –li somric amb complaença i li desfaig el nus de la corbata, la faig lliscar per sota el coll de la camisa i la doblego posant-la a la meva bossa, ell es descorda el primer botó i frunzeix els llavis, inspirant pensatiu, mirant-me als ulls. Deixa anar l’aire expirant com un búfal. M’agafa de la mà i m’estira– Apa, anem!
No ens diem res, un al costat de l’altre, caminem agafats fins que arribem on ha aparcat i encara en silenci, pugem, i arranca. Sortim de Barcelona. Al cotxe, de tant en tant ens mirem, i ell em frega la mà amb el dit al canviar les marxes. M’agrada aquesta sensació. Sembla que ell també es relaxa conduïnt.
Mentre intento seguir les ratlles blanques fugisseres que pinten l’asfalt, recordo mentalment fotografies del què hem viscut fins ara, converses, petons, mirades... sincronitzacions de feina per passar nits senceres junts, en secret, infidels... moments inoblidables que mai hagués pensat que podria viure. Crec que ell tampoc, però no vam calcular bé i vam deixar que els cors comencessin a estimar, i ho compliquessin tot. Només havia de ser una aventura. Uns dies. Com a molt setmanes. Era la condició, les nostres vides no ens permetien més, però vam faltar a la nostra paraula, i no ho vam evitar, al contrari, el desig ens embogia, l’atracció crepitava només ser a la mateixa estança, sense poder evitar passar per alt tots els límits morals, i embrutar les relacions que teníem fins aleshores.
I ara, tot i el que sentim, hem decidit fer el correcte, deixar-ho. No quedar, ni trucar-nos i, sobretot, el més difícil, oblidar-nos.
En menys de dues hores, arribem al que em sembla la fi del món. Paratge indescriptible per la magnitud de la seva bellesa, on la remor del riu és l’únic so a escoltar, només de tant en tant alguna bestiola trencant el silenci, però res més, només pau i Natura, i ell, ara més calmat, però encara seriós, agafa una manta de la maleta i l’estira a terra, de cara al Cadí, envoltat d’ombres enigmàtiques dibuixades pel sol que es capcota.
Passen els minuts, potser un quart d’hora, em trec les sandàlies i trenco el silenci.
 On som?
 Prop de Queralbs –No em mira. Assegut al meu costat amb les cames estirades i repenjant-se amb els braços cap enrere, manté la mirada fixa en un punt perdut al seu davant, contemplant el no res.
 Ok... –creu-ho les cames i jugo amb les herbes que surten per un esparrac que hi ha a la llana– Saps, no sé si seré prou forta. No puc plantejar-me que tot s’acabi avui. Ni trucar-nos. Saps què és per mi no saber de tu? Si estàs bé, com et van les coses... no sé, tot... Potser per tu és fàcil, però per mi....
 De cap manera –em mira i enretira un ble de cabells que em tapa la cara i me’l posa darrera l’orella– Millor –Somriu, i em desfaig per dins. Sembla més serè.– Sé que això nostre poca gent ho pot sentir, però com hem dit sempre, no hem de fer més mal als altres dos –torna al semblant murri– fa mesos que anem desorbitats, ells comencen a preguntar massa i trencar-ho tot ara mateix no ho podem fer, ni tu, ni jo... masses lligams...
 Ja ho sé, però això no em compensa –murmuro i el miro desafiant alçant una cella.
Somriu, es veu que li he fet gràcia. Però em molesta. S’incorpora cap a mi i empenyent-me per l’espatlla, m’estira i repenjat de costat, em posa la cara al damunt mirant-me, i comença a pentinar-me el serrell amb els dits. El miro seria.
 M’encanta quan et poses així d’enfurrunyada i “rabiosa”... –li enretiro la mà amb intenció d’aixecar-me, però no em deixa, em subjecta l’avantbraç immobilitzant-me contra el terra, i em parla dolç i sentit– no saps com et trobaré a faltar, la teva olor, els teus petons, el teu somriure, tot en tu m'agrada... –el cor em batega insensat, i m’emociono.
 Em moriré per dins... –però no em deixa acabar, prement els meus llavis amb els seus em fa un petó, quiet, fort, etern, robant-me el poc amor que no li he donat, i mentre deixo escapar una llàgrima, l’abraço amb totes les meves forces, també robant-li el seu i comencem el fi del que hem estat, més enllà del físic, assaborint per últim cop els nostres cossos, desitjant-nos com mai abans, amb dolçor i tristesa, emoció i ràbia. Em passa la mà per la cintura mentre ens seguim besant cada vegada més tòrrids, volent més, i esperant en va, que no sigui l’últim cop que ho fem. Però no serà així.
I amb els ulls tancats, per fi, accepto les normes imposades pel destí cruel i em deixo anar, deixant que les meves mans i els meus llavis s’acomiadin d’ell i gaudeixo del seu cos nu, dins meu, mentre el cor se m’esmicola infinitament per sempre més.
Al cap d’una estona encara estem abraçats damunt la manta, despullats com la Natura, sentint l’olor i els sorolls de la vesprada, però ni la frescor de l’aire em fa tenir ganes de separar-me d’ell, sense dir res, només sabent que hi som. Però és tard, hem de tornar.
Ens vestim i pugem al cotxe. La sensació que sentia abans torna, i la reconec, ara és més evident, és por. M’espanta viure sense ell. Tremolo. Un cop a la general, m’agafa la mà, i seguim callats, tornant a tota velocitat cap a la rutina que un dia vam trencar i que mai més acceptarem. Cap a un futur hipòcrita i erm de sentiment; dient adéu a un passat, a un amor, a una vida. 
One more night (Chill Out)
Escolta la música d'aquest Silenci
Pots llegir el Segon escrit de: Més que un Adéu (Ell)

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)