LA RAÓ DE SER



Saps com em sento? En un altre cos, en un altre vida, en un altre lloc… La visió forana dels meus fets em trastorna, no domino la meva inexistència... doncs no existeixo, només sóc una Raó volàtil, atrapada en aquest estadi, invisible, aleatòria, fugissera… I crec que tothom em parla, em mira, em riu, però, i si simplement estic als ulls dels altres? I només m’apropio de les seves vides, de les seves boques, de les seves mans,... I cada dia un de diferent. I cada conversa un idioma, una cultura, una vivència… I els parlo com si fóssim amics. I els abraço amb molta estima, des de la soledat erma, però sense amor, només un sentiment feliç que extrapolo d’ells, dels meus portadors, deixant-me ser el seu hoste per un instant i viure a través dels seus sentits.
I em porten amunt i avall, mostrant-me llocs preciosos, i també horribles, perquè n’hi ha que ploren, i no riuen mai, i pateixen, i no saben que sempre lluiten, en una guerra que no coneixen, que no els han explicat, però que sobreviuen des del primer dia, que accepten sense resignar-se, perquè és la seva realitat, i no coneixen res més... i m’esgarrifa veure’ls limitats en un paratge amb mil opcions, sovint quotidianes, i els ho vull explicar, però no m’escolten, intento cridar, una vegada i una altra, cada cop més fort, però ells només m’abracen, feliços, sense saber que hi sóc, cecs per la ignorància, callats immotivats, suïcides del temps en la inconsciència.
I al final, els miro i callo. Només un instant. I els llegeixo la mirada, l’expressió, relaxada, diàfana, gentil, i m’hi sento a gust, i mica a mica la gelosia s’apodera del meu desig, i vull sentir-me com ells, sense la intranquil·litat del coneixement, simplement, viure, despreocupat, alegre, fins i tot feliç per moments encantats, esporàdics, de vegades reals. D’altres, fal·làcia juganera que emborratxa els sentits i atordeix la prevenció, convertint-los agosarats, imprudents, atrevits i entremaliats, fins que el joc s’acaba i sense un perquè, tornen a la rutina.
I ara és quan em plantejo: “I qui sóc jo per immiscir-me en la seva mentida?” I despertar-los el dolor de saber-se ignorants, comuns, puerils d’intencions, malversadors d’oportunitats. Indesitjats pels qui, erròniament, se’n creuen superiors. Ànimes límpides expectants d’un destí que pressuposen i que accepten disciplinadament. I la resposta és que no sóc NINGÚ... tot i el poder que em podria atorgar, no hi tinc dret. No hi té valor la intenció, sinó el resultat, el destorbar-los la seva essència, el seu “JO”, la seva Raó de ser. Perquè per dur que soni, només han vingut a existir, i formar part d’aquesta peixera innòcua, on se’ls pot observar i alimentar d’influències.
I sentint la força interior que m’empeny cap a munt, cap a la meva finalitat, que és protegir-los, em sento cofoi de voler-los el bé, i preservar-los dels indesitjables, els qui els corrompen, els qui els porten pel mal camí i els deixen estavellar-se contra un mur infernal, posant en perill el que són i als qui estimen, perdent-ho tot per res. I un cop acabats, els abandonen a la seva sort, fins que defalleixen en l’intent de sortir-se’n i moren de la seva realitat, buits, eixorcs de sentiments aliens, només quedant-ne un ens apàtic perdut en un univers finat i obscur.
Per això, intento salvar-los abans no els posseeixin les ambicions i males actituds, abans que mermin la seva integritat, abans que l’engany els marqui l’avenir, i mostrar-los totes les opcions, i fer-los veure que determinar cap a una tasca austera, no eximeix d’obtenir la compensació més apreciada, i restar tranquil i orgullós d’un mateix, com n’estaran la resta de saber-lo pel bon camí.
I llavors ja podré marxar cap una altra comesa, i lluitar de nou per un ser principiant, a qui fargar il·lusions novelles i desconegudes, i fer-li saber, de forma irascible, punyent i cruel, que vagar sense horitzó, enterboleix l’esperit com bubota aletargada, endimoniant el voler i volent el dimoni, i acabant com jo sóc, lluitador infatigable per ànimes i voluntats perdudes, la brossa d’un mar que un dia fou pèlag innocent, i que nosaltres, els escombriaires de la Raó, embellim nit i dia, per fer-los millors; lluitant per acabar la feina, i poder, per fi, reposar al purgatori, i guanyar-nos el perdó, tornant al nostre físic, d’emocions pròpies i mal de caps insignificants, per sentir-nos cos i ànima... i no, la Raó de ser.   
May It Be - Enya
Escolta la música d'aquest Silenci

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)

DESIG PARÀSIT