Encara que vulguis determinar un comportament, una imatge, definir-te a tu
mateix, el que representes, no pots evitar que els altres facin una projecció
irreal del que ets, per les seves experiències, per la seva cultura... i passa
amb tot, religió, raça, política...
Tothom es creu amb dret a jutjar, a estereotipar a partir d’unes bases
socials preestablertes que obliguen a la majoria a frenar els seus instints i
comportar-se fins i tot com a titelles, i perquè? Doncs ni ells ho saben,
perquè el qui és coneixedor de “perquès”, no els tem i no abaixa el cap a cada
pas, simplement, intenta explicar-se i respondre’ls, però per això, s’ha de ser
valent i no desistir, afrontant el que els altres volen imposar, patint-ne les
conseqüències. Siguin les que siguin.
Però, per a molts, és més fàcil no fer res, no discutir, deixar-se portar
com a ramat de bens disciplinats, i després, d’amagat, xiuxiuejar, opinar i reclamar
drets, sense que els sentin, sense dir-ho a la cara, perquè és millor no
discutir, no revelar-se i acatar les normes socials. I no s’adonen que aquesta
actitud només implica desmotivació i apatia, i s’encomana, creant un grup de
covards defensors de l’avorriment i la repressió d’ells mateixos. Fatxendes submisos
incapaços d’alçar la veu per ningú, ni pels dèbils que els necessiten, però és
clar, no poden, perquè també ho són, de dèbils, i com a tals, esperen ser
rescatats pels forts i portats a lloc segur. I després, enganyats per la seva
pròpia hipocresia, volen donar la mà als qui han fet la proesa, i assaborir el llogre
de segona mà, prescindint d’escoltar el seu interior, perquè si ho fessin, no
tindrien vergonya de ser on són i fer el que fan, i menys encara, riures dels qui
demanen ajuda.
Però la falta de consciència, l’avarícia i l’egoisme només condueixen a una
estupidesa absoluta a tots els nivells, i a la vegada, encaminar a la societat
cap a un final eixorc, àrid, un inici del no res, on llaurar un nou destí, fargat,
ara sí pels qui volen lluitar, pels qui creuen en la unitat i l’esforç, els qui
impliquen un sentiment social, i que negocien amb la raó, però tenint en compte
les conseqüències emocionals dels qui sobreviuen el dia a dia, perquè també lluiten
per persones, no només per poder.
Així que, guiats pels il·lusos, anem avall, cap a la gana, la por i la
foscor, cap a la fi de no sabem què, perquè ni tan sols sabem si la realitat
que ens diuen és certa, si realment existeix i si, a més, és contra el què hem
de lluitar; però l’instint ens diu que sigui el que sigui així no ens podem
quedar, i si no hi fem res, l’estupidesa guanyarà a la raó i els forts, seguirem
sent com ara, un exèrcit de raça valenta, disposada a assolir la seva pròpia
fita, però aturats pels qui manen, de moment, també covards.
Per tant, cal prendre una decisió, ja hem perdut massa temps, ens hem d’unir
els quatre forts i deixar els dormilegues que segueixin somiant mentides, i
refer el camí malmès pels babaus, i a qui no li agradi donar-nos la llibertat,
que ho hagués pensat abans de ser propi d’una actitud tant mesquina i macarra. I
als qui volen lluitar per la Independència, que es posin al davant del
lideratge, però amb determinació, res de xitxarel·los mediàtics, i els qui no,
que surtin del mig i deixin fer als resolutius.
Que serà llarg, que haurem de ser pacients, que perdrem algunes batalles...
i què?... hi estem disposats... ho volem?... ho sentim?... doncs som’hi! Però
aturem el declivi cap al no res, cap a sentir-nos dissortats, necessitats...
cap a la Fi de tot inici.
