CARITAS IN VERITATE (La Caritat en la Veritat)



Muntanyes Rocalloses (EE.UU)

Encara que vulguis determinar un comportament, una imatge, definir-te a tu mateix, el que representes, no pots evitar que els altres facin una projecció irreal del que ets, per les seves experiències, per la seva cultura... i passa amb tot, religió, raça, política...

Tothom es creu amb dret a jutjar, a estereotipar a partir d’unes bases socials preestablertes que obliguen a la majoria a frenar els seus instints i comportar-se fins i tot com a titelles, i perquè? Doncs ni ells ho saben, perquè el qui és coneixedor de “perquès”, no els tem i no abaixa el cap a cada pas, simplement, intenta explicar-se i respondre’ls, però per això, s’ha de ser valent i no desistir, afrontant el que els altres volen imposar, patint-ne les conseqüències. Siguin les que siguin.

Però, per a molts, és més fàcil no fer res, no discutir, deixar-se portar com a ramat de bens disciplinats, i després, d’amagat, xiuxiuejar, opinar i reclamar drets, sense que els sentin, sense dir-ho a la cara, perquè és millor no discutir, no revelar-se i acatar les normes socials. I no s’adonen que aquesta actitud només implica desmotivació i apatia, i s’encomana, creant un grup de covards defensors de l’avorriment i la repressió d’ells mateixos. Fatxendes submisos incapaços d’alçar la veu per ningú, ni pels dèbils que els necessiten, però és clar, no poden, perquè també ho són, de dèbils, i com a tals, esperen ser rescatats pels forts i portats a lloc segur. I després, enganyats per la seva pròpia hipocresia, volen donar la mà als qui han fet la proesa, i assaborir el llogre de segona mà, prescindint d’escoltar el seu interior, perquè si ho fessin, no tindrien vergonya de ser on són i fer el que fan, i menys encara, riures dels qui demanen ajuda.

Però la falta de consciència, l’avarícia i l’egoisme només condueixen a una estupidesa absoluta a tots els nivells, i a la vegada, encaminar a la societat cap a un final eixorc, àrid, un inici del no res, on llaurar un nou destí, fargat, ara sí pels qui volen lluitar, pels qui creuen en la unitat i l’esforç, els qui impliquen un sentiment social, i que negocien amb la raó, però tenint en compte les conseqüències emocionals dels qui sobreviuen el dia a dia, perquè també lluiten per persones, no només per poder.

Així que, guiats pels il·lusos, anem avall, cap a la gana, la por i la foscor, cap a la fi de no sabem què, perquè ni tan sols sabem si la realitat que ens diuen és certa, si realment existeix i si, a més, és contra el què hem de lluitar; però l’instint ens diu que sigui el que sigui així no ens podem quedar, i si no hi fem res, l’estupidesa guanyarà a la raó i els forts, seguirem sent com ara, un exèrcit de raça valenta, disposada a assolir la seva pròpia fita, però aturats pels qui manen, de moment, també covards.

Per tant, cal prendre una decisió, ja hem perdut massa temps, ens hem d’unir els quatre forts i deixar els dormilegues que segueixin somiant mentides, i refer el camí malmès pels babaus, i a qui no li agradi donar-nos la llibertat, que ho hagués pensat abans de ser propi d’una actitud tant mesquina i macarra. I als qui volen lluitar per la Independència, que es posin al davant del lideratge, però amb determinació, res de xitxarel·los mediàtics, i els qui no, que surtin del mig i deixin fer als resolutius.

Que serà llarg, que haurem de ser pacients, que perdrem algunes batalles... i què?... hi estem disposats... ho volem?... ho sentim?... doncs som’hi! Però aturem el declivi cap al no res, cap a sentir-nos dissortats, necessitats... cap a la Fi de tot inici.
Apocalypse Now - THE END - The Doors
Escolta la música d'aquest Silenci
Dedicat a @EL_CID_CATALA per aquest repte tant complexe.  

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)

DESIG PARÀSIT