Surto de la feina, encara queden 20 minuts pel tren de dos quarts de set, ha
estat un dia llarg, espatlles carregades, cames pesades, només tinc ganes de
ser a casa i seure tranquil a veure el Barça amb els amics i una Voll-Damm.
Al carrer es respira una atmosfera gris, eixuta, casualment tothom va vestit
de negre, s’han posat d’acord; crec que també tinc la neurona a 33rpm, per un
instant, la vorera flegmàtica balla lentament sota els meus peus, eixamplant-se,
o potser no, en aixecar la vista tinc la sensació que les distàncies es
desenfoquen, o tampoc, dec estar bastant cansat; espero que la cervesa estigui
fresca, per tancar els ulls mentre la bec i retornar més conscient...
Una noia rossa vestida amb xandall, però gris clar, que passeja un Beagle,
em mira i somriu, té les dents fosques, veu que li miro la boca i ocultant-la
amb la mà, ens creuem, sense més, i em sap greu la indiscreció. Giro la
cantonada, passo per darrera del quiosc i sorprès, la veig altra cop al meu
davant, la noia amb el gos, amb el mateix xandall, es repeteix la seqüència? Però
no, ara somriu i les dents blanques li dibuixen un bonic somriure, ens creuem
de nou i en passar, em giro per fixar-m’hi bé, però res, segueix caminant cap
al... hòstia! On és el quiosc?... em frego els ulls... ah!... és al seu lloc...
i la noia? Ja ha girat la cantonada? Ha desaparegut? Caram, si que va ràpida...
estic desconcertat, una sensació estranya em neguiteja per dins, no sé què és,
però no m’agrada, em giro i segueixo el meu camí, miro altra cop el rellotge, el
tren surt en quinze minuts.
Em dirigeixo cap a l’entrada de l’estació, abans de baixar les escales miro
el cartell que tinc enfront, mil línies multicolors indicant les parades de
tren i metro, ja hi podrien posar una tia en pilotes, amb la calor que fot, ric
per dins, vigilo on és el primer graó i en tornar a mirar l’anunci és allà,
sota un cocoter, amb una caipirinha a
la mà, una noia de pits enormes amb un bikini negre i les cames creuades sobre
una tombona de teca, esponjada per un coixí blanc. Freno de cop. Dono la volta
a les escales i vaig cap al rètol, el repasso per davant i per darrera i no hi
ha cap mecanisme, ni res, és un marc de metall i un pòster amb un vidre, com s’ha
canviat? Miro la foto i torna a ser el mapa de línies... ufff, com estic... ja cal
que dormi bé avui... quina tarda porto...
Piro escales avall mentre trec l’Iphone de la butxaca, però no el trobo, no
sé on l’he ficat, deu minuts, a veure si hi ha seient a l’andana... trec el
bonus mensual i el passo pel lector que m’obre les portes en vaivé perquè
entri, i sento que un tren arriba, miro el rellotge de l’estació, són i mitja,
miro el del canell, sí..sí.. i trenta-u... merda!!!... com pot ser??? Em foto a
corre travessant el hall a passes agegantades,
ni respiro, si perdo el tren, també la primera part del partit, ostres!... la paret,
freno, i derrapo lliscant les sabates sobre el gres, m’hi repenjo amb una mà i
m’impulso per seguir baixant les escales fins a l’andana... hòstia! Avui s’ha
parat a dalt de tot, collons!... agafo aire i torno a corre, sento el pip sonor i les portes com es tanquen
deixant escapar un sospir... sóc l’únic que no hi arriba!... paro desolat,
esbufegant... – me cagun tot!!!... – començo
a renegar, i m’encabrito. – Hòstia
puta!!!... Que els donin pel sac a tots!!! – Però de cop, emmudeixo, i només
un fil de veu surt dels meus llavis... – Joder! I ara què passa? – Les parets,
el túnel, l’últim vagó, tot es desdibuixa, un reguitzell de línies brillants,
blanques i negres, desceleren l’espaitemps i sense moure’m, l’andana recula
fins a deixar-me al costat d’una de les portes del tren, ara oberta, esperant
per mi.
El cor batega a mil per hora, si em punxen no treuen sang.
Amb cautela, abaixo el cap bocabadat, inclinant-lo per mirar dins del vagó,
no em fio de res, però tot sembla normal, un parell de nois em miren estranyats
pel què faig, ja no sé si sóc boig o m’hi volen tornar... no puc ni tancar les
parpelles, ullprès, entro a poc a poc, només hi ha un seient lliure, entre dos
nois, i altra cop, tothom vestit de negre, m’assec, les portes es tanquen, els
indicadors no enuncien la propera parada, ni hi ha música, vaig a buscar l’Iphone,
però ara m’adono que també vaig vestit de negre, jodeeeeeeeer!!!... no entenc
res, és igual, no sé qui sóc, ni què faig, ni on vaig, tampoc trobo l’Iphone, ufff...
m’explotarà el cap... em sento confós, desorientat, atabalat, tanco els ulls i reclino
el cap al seient... inspiro lentament...
Noto una mà que em sacseja, obro els ulls i el color ha tornat a la meva
vida, els texans, la camisa color maduixa... i miro a la noia que m’agafa pel
braç, morena, cabells llargs, ulls color marró-verdós, somriu dolçament.
– Crec que tu baixes aquí, oi? És que t’has adormit, i com que t’esperen a
casa pel partit i la cervesa... jajaja... – es gira rient i marxa, mentre li dono
les gràcies encara endormiscat.
Ufff... quin somni, estic esgotat, maleït subconscient... baixo del tren i sona l’Iphone, un e-mail, ja
el miraré quan arribi a casa.
Vaig caminant, sortejant els arbres, i de cop hi penso... si era un
somni... com sabia aquesta noia que m’esperen? Que beuré cervesa?... un calfred
em recorre l’espinada... la seva cara... era la mateixa noia del gos, i la de l’anunci,
però vestida de negre... hòstia, tu, quin cangueli!!!
Dedicat a @faixedas...
Per ser la font d’inspiració:
“@faixedas: Perquè
quan arribo amb temps al tren, el tren surt tard i quan arribo justet,el tren
surt puntual? Em vigilen i em putegen expressament?
“@LADY_WITS: @faixedas culpa del tren... si et
vigilen, vols dir que no ets a MATRIX?... :-)”no em fotis por ara! ;-)
