T'HO DIC ARA...

(Et recomano escoltar la música mentre ho llegeixes...)

Flor de Magnòlia (by Lady)
Sovint, sola, et recordo... alegre, despreocupat, matusser, guapo, innocent, una bona persona. La primera vegada que em vas veure, et vas adonar que ens podíem estimar, que podíem ser l’un per l’altre, molt abans de que jo ni tan sols ho imaginés. Acceptaves la indiferència, sense petons, ni carícies, pacient... sabent que jo encegada, en desitjava un altre, un egoista, que no m’estimava com tu, però ho toleraves, esperant, permetent-li mofes, per no allunyar-te de mi, per no deixar-me sola, per protegir-me, sempre amb mi, a través de cartes plenes de tendresa, de consells, de flors seques entre papers... saps, encara les tinc... i entre mig, un sol petó, una nit d’estiu sota els estels del Pirineu, el meu primer petó, inesperat, dolç, únic i especial, inoblidable... el recordo com si fos ara, i ja han passat més de vint anys, tu assegut a l’esglaó de pedra, jo dreta al teu davant i te’m vas declarar, temorós i sincer, plorant, com jo ara, i em vas fer saber ho malament que t’ho estava fent passar, em vaig ajupir davant teu per consolar-te, però abans de deixar-me dir res, em vas alçar la barbeta amb la mà i mirant-me fixament, em vas besar tancant els ulls, igual que jo, i la vergonya et va fer demanar-me perdó, i la meva inexperiència no em va deixar dir-te que m’havia agradat, estava tant sorpresa... i ho vam deixar refredar, per sempre... la resta, van ser petons imaginaris que mai em vas poder donar, que mai et vaig deixar donar, perdent el temps mirant cap on no ho hauria d’haver fet, cega, estúpida, sempre ignorant el més obvi, que et necessitava, que et volia, però el destí em va castigar severament, va fer que me n’adones quan et vaig perdre, quan ja no hi podia fer res, vint-i-tres són pocs anys, vas marxar massa aviat, sense avisar, sense poder-me acomiadar, i dir-te ho especial que eres per mi... i t’ho dic ara, el perquè, no ho sé, suposo que no he tingut valor, potser la culpa... ho sento, ho sento molt... perdona’m per no haver-te donat el que volies i fer-te patir per mi, per no haver-te correspost, per donar per suposat que sempre series allà per quan et volgués fer meu, per no haver-te agraït totes les gestes, les cintes musicals de 90 minuts amb mil melodies que et feien pensar en mi, els trajectes en bici per arribar on jo era, per tot això i més, ho sento molt... encara estic enfadada amb el destí per separar-nos, perquè fos com fos, t’estimava, i encara t’estimo i t’enyoro, i sempre ho faré, perquè a cada decisió em pregunto què faries, què em diries, què m’aconsellaries, i ric imaginant la teva cara quan intentés refutar els teus arguments; ja veus, encara hi ets, sempre hi seràs amb mi, un bocí del meu cor sempre et plorarà, i el dolor difuminat no deixa que m’oblidi que vas existir, tampoc ho vull, al contrari, gràcies per marcar-me com ho has fet, i per ensenyar-me la millor lliçó que mai he après, que s’ha de ser bona persona i no enfadar-te en va, perquè tothom té un motiu per fer les coses, i ho hem de respectar, oi? Només hi ha una cosa que no puc fer, i és mirar les teves fotos, ho sento, em fa massa mal, recordo l’instant en què te les vaig fer i em poso a plorar, trista, per tant, les tinc desades amb les cartes i les flors, lligades amb la cinta vermella que em vas regalar.

Ara ja ho saps, t’estimava molt, encara t’estimo, i sempre et portaré al cor, sento no haver-t’ho dit quan tocava, deixant-te potser amb aquest dubte, però tu segurament ja ho sabies, sempre una passa per davant meu, no obstant, vull que ho sàpigues per mi, per això t’escric i t’ho dic ara... desitjant que m'escoltis compartint aquest Silenci.


Dante's Prayer -- Lorenna McKennitt
Escolta la música d'aquest Silenci
(Selecció per part d'@EL_CID_CATALA... Moltes gràcies!)


En memòria del David C.V. (1969-1992)

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)

DESIG PARÀSIT