LA MENTIDA
Altre cop el passat desfà el present, el futur,… saps que no la suporto, la mentida, no hi puc, necessito confiar en la gent, i si no ho puc fer en tu, no et vull amb mi, tan difícil és d’entendre? Promets, promets i promets tantes vegades com et cal, però no fas res del què dius, com abans, i sempre serà així, i no m’agrada, em fa mal, em sento incòmoda quan em parles, haig de dubtar de tot i creure’m el que entenc per més lògic, i no… no vull més explicacions que acaben en fantasia, realitat maquillada per sortir-te amb la teva, i fer-me riure perquè me n’oblidi i passar un dia més, ja en tinc prou! No m’ho mereixo i no ho vull, sóc massa especial per permetre que pintis de gris la meva vida, l’embrutes per fer-me invisible, dependent de tu, però no ho sóc, n’estic farta, m’has esgotat la paciència amb el teu egoisme, i com que has estat tu qui ho ha malmès tot, m’és igual el què vols, ni t’escolto, t’has passat... no tenies dret a parlar-me com ho has fet, ni que reconeguis que t’has equivocat... I ara em supliques?... per favor!... m’hauries de conèixer més, potser si t’haguessis dignat a mirar al teu costat, sabries com sóc, ara has fet tard, estic enfadada i dolguda, i cansada d’aguantar, prou!... i sé que insistiràs, milers de trucades, flors i disculpes, però no serviran de res, et pots estalviar temps i diners, ets el meu passat i no veure’t al meu futur em relaxa, em conforta, m’agrada, m’ha costat decidir pels dos, però un cop fet, tot és tant clar... miro enrere i em sento tant burra, tot el què he permès per tu, i que no ha servit per a res... et creies tan segur de mi, que m’has infravalorat, i ara que m’has perdut, t’adones que m’estimes? Vaja... que injust tot oi? Penso el mateix, però d’això va la vida i l’Amor, de ser justos, còmplices, sincers... no d’obligar, coartar i exigir... i no parlem de la gelosia, quin sentiment més inútil i exasperant, et fa imaginar ho inexistent i et torna boig... un paranoic descontrolat... ho veus, oi, que és impossible aquesta relació? Per això haig d’acabar amb aquest “nosaltres”, o qui acabarà boja seré jo, i a aquestes alçades, tinc clar que no, la meva bogeria sí, però la teva no m’escau, no la vull, ni la voldré mai, així que raona com ets i què has fet i entén-me, sóc massa independent per assumir aquest paper, viu i deixa viure, recordes? I sé que sóc dura amb tu avui, però si no ho entens, m’és ben igual, és el teu problema, inventa per tu, per fer-te la vida més fàcil, però a mi deixa’m en pau d’una vegada, et desitjo el millor, i ho sento de tot cor, però ja no et crec...
Escolta la música d'aquest Silenci
