No puc creure que em preguntis això, després del que hem passat, de qui som,
del que hem dit, fet i sentit. Saps que sí, que sense tu em perdo, que et
necessito per existir, ets la meva força; em fas riure quan estic trista, fas
petits els problemes i m’empenys quan em sento feble, i quan em mires... em
desfaig.
Sento els teus batecs inclús quan ets lluny, noto les teves carícies en el
record, fins a sentir les mans sobre la meva pell només tancant els ulls, i
després de tants anys, segueixo desitjant-te; m’agraden els teus petons, com
m’abraces fent l’Amor, com em vols i posseeixes, i sobretot, com renegues
compartir-me; perquè tot i els dubtes, saps que sóc teva i que sempre ho seré,
sense papers, sense preguntes, simplement, estant al teu costat, perquè ho
vull, com tu ets al meu, perquè ho vols, sabent que això nostre mai tindrà fi, i
no ho deixarem morir, perquè ens agrada i ens fa especials.
I ara, em preguntes si t’estimo, amb aquesta por a la mirada?... no ho
facis això, desmerèixer-te, idolatrar-me, plantejar-te el que som... perquè em
trenques en mil bocins; escolta el meu cor, mira’m als ulls i busca el nostre
inici, quan encara no érem res ni ningú, només Amor en potència, un sentiment
que encara vivim, com pocs poden dir-ho, i dubtar-ne no hi escau, és un insult.
Així que no t’ho permeto, vine, deixa’m agafar-te de la mà, acarona’m amb els
artells, suau, i regala’m un petó dels que m’agraden, màgic, sincer, i
sobretot, no oblidis estimar-me, com t’estimo jo, perquè sense tu moro.
