LADY WITS -- "QUI ETS?"

Des de sempre he estat una supervivent, lluitadora i enigmàtica, però després de recórrer el món buscant la resposta a preguntes i secrets, superant obstacles, també m’he fet forta, valenta i segura de mi mateixa.
Filla de família aristocràtica i poderosa, me’n vaig anar distanciant i aliant amb els més íntegres i honestos camarades d’aventures, per lluitar contra les iniquitats i els injustos, i fer, si és possible, un món millor.
Fa temps, però, també busco insaciablement la Bèstia Negra, un ésser enorme, amb aspecte humà i pelatge fosc, amb urpes i ullals metàl·lics cobert per una llarga capa negra, el meu Assumpte pendent, per això vaig començar a voltar pel món, buscant-la i acabant amb tots els monstres que em trobava, especialitzant-me cada cop més, en com matar-los, tècniques de caça, i material balístic. Ella va ser el monstre que va matar a l’únic home que realment he estimat, amb qui vaig ser feliç, qui em va ensenyar els valors de la vida i la mort, gaudir del més insignificant fent-ho important; amb ell vaig sentir tots els plaers desitjables, per això l’haig de venjar, i no m’aturaré fins aconseguir-ho, encara que suposi la fi de tot.
Però, perquè entenguis com he arribat fins aquí, millor t’explico la meva història...
Tot i que humanament en tinc 38, vaig néixer fa més de 100 anys, si, sí, ho has entès bé... a finals del s.XIX, però no sóc immortal, ni vampir, ni licantrop... però això ja es desvelarà més endavant; vaig ser la segona de 3 fills d’una família adinerada i ben posicionada al sud d’Europa, haig de confessar que la meva infantesa va estar plena d’alegria i comoditats, mai em va mancar de res, tot el que desitjava ho tenia, vestits, joies,... a més, comptava amb la influència d’una mainadera, que m’inculcà valors molt ferms respecte a la igualtat i la llibertat, ella em va ensenyar que tot el que es desitja, es pot aconseguir si de veritat ho vols, però sobretot, vaig aprendre a creure en mi.
Va ser a mida que anava creixent, que la rutina passiva i les escoles privades m’ofegaven, necessitava sentir-me viva i veure món, trencar els lligams preestablerts i pensar per mi mateixa. Així va ser com, amb 19 anys, quan va morir la “nana”, em vaig refugiar en dos amics del meu entorn, en Marc i en Thomas, amb els que compartia valors i ideologies, i juntament amb dos germans que vivien a les afores del poble, fills de l’amo de la Posada, en Dani i la Paula, varem formar un petit grup rebel per poder ajudar als més dèbils i necessitats.
Durant uns anys, vam perfeccionar l’ús de l’espasa, desvalisar com bandolers o escapolir-nos i amagar-nos sigil·losament. En aquella època, jo i en Marc estàvem enamorats i les desavinences d’ell amb el Dani, feren que decidíssim marxar sols cap a Orient, a la recerca d’aventura, però a mig camí, tot creuant Europa, ens varem trobar amb la cèl·lula secreta “mano Negra” de la resistència a Sèrvia durant la Primera Guerra Mundial, allí vam actuar de cooperants contra els alemanys i va ser on vaig aprendre tècniques d’intrusisme i camuflatge. En una de les operacions, la meva identitat va sortir a la llum i vaig haver de fugir i anomenar-me per primera vegada Lady Wits, en Marc va voler quedar-se, feia uns mesos que les coses havien canviat, ens havíem deixat d’estimar, i vam acordar que el millor era separar-nos.
Vaig decidir partir cap a Nova Zelanda, un dels grups de la resistència havia d’infiltrar-se entre militars alemanys per ajudar als japonesos a reconquerir les Illes Marianes, i em vaig afegir a l’operativa. Al cap d’uns quatre anys vaig associar-me també amb els britànics en la lluita per les Maldives contra l’esquadró germànic del “Llunyà Orient”, en aquest cas, era espia entre els alts càrrecs Alemanys, fent-me passar per dama de companyia, utilitzant els meus encants femenins per treure’ls la informació; però una nit, algú va informar a l’enemic de les meves intencions i vaig haver de fugir precipitadament, endinsant-me en un bosc, amb els crits dels alemanys ressonant al darrera. Vaig córrer i córrer fins que em vaig perdre, esgotada, vaig asseure’m en un tronc per recobrar l’alè, quan de sobte em van saltar a sobre dos homes enormes, tirant-me a terra vaig poder escapolir-me i fugir, però eren molt ràpids, cada passa d’ells n’eren quatre de meves, em vaig trobar acorralada entre una enorme pedra i ells, llavors els vaig veure bé, eren homes-llop, les ungles de les mans, els ullals, aquella mirada de bèstia ferotge,... n’havia sentit a parlar, però creia que era una llegenda; esbufegaven flegmàtics, la saliva els regalimava entre les dents, i s’acostaven lentament a dues potes; musculats i forts, era evident que podien amb mi. Quan ja havia perdut tota esperança, i em veia morta, van sonar dos trets i els licantrops van caure, amb el cor travessat per dues bales de plata. Els núvols es van esquinçar i un raig de Lluna plena va il·luminar una figura alta amb la cara ombrejada per un barret d'ala ampla, que sostenia un poderós revòlver encara fumejant. 
- Portava tres dies perseguint aquests licantrops del dimoni – la figura va fer un pas endavant mentre parlava i amb un espectacular gir enfundava el revòlver.- si no arriba a ser pels teus crits, encara estaria seguint-los el rastre per aquest maleït bosc...
Llavors va aixecar el cap y en el moment en que vaig veure la seva cara, i les nostres mirades es van creuar, vaig saber que aquell home era l'Amor de la meva vida.
El meu Lou, també anomenat Capità Tough, era un famós pirata del Pacífic, alt, fort, molt atractiu, un cavaller de cap a peus i un expert pistoler caçador de monstres. D’ell vaig aprendre tot el que sóc. El seu enginy, la temprança davant els problemes i el seu bon humor, em feien voler ser millor cada dia; ara recordant-lo em poso trista de pensar que ja fa més de setanta anys que no hi és, que mai més no podré sentir els seus llavis, les seves mans acariciant-me, ja no tornarem a riure com fèiem. D’ell, només me’n va quedar un cor esquinçat, el meu nomenament de Capitana Corsària i el seu vaixell pirata amb la tripulació, una quarantena d’homes, un valuós llegat que vaig delegà al contramestre Rockman, qui amb la resta de mariners, navegava pel món recaptant botins que m’ajudaven a finançar les meves despeses mentre anava rere la Bèstia. De fet, vaig acumular una gran fortuna de la que encara visc, permetent-me tots els luxes en clandestinitat.
La mort del Capità va succeir després de més de tretze anys de relació, érem a l’Illa de Wolfe (Ontàrio), a la zona de Les Mil Illes, entre Canadà i els Estats Units, havíem anat a matar a la Bèstia, però durant la lluita al castell, mentre en Lou s’enfrontava a ella, un dels seus guardians m’anava a disparar per l’esquena, llavors en Lou es va girar, el va colpejar i en errar el tir, que vaig sentir espetegar just al meu costat, em vaig girar i disparant-lo al mig del front, va caure a terra, però la distracció va sortir cara al Capità, la Bèstia el va atacar per l’esquena i li clavà les 4 urpes metàl·liques al coll, mentre ell li disparava un tret per sota el braç, però ja era massa tard, vaig veure horroritzada com el llençava al terra i fugia ferida.
Vaig acostar-m’hi corrents, encara era viu, la pell se li anava tornant fosca des de la ferida cap a la resta del cos, em vaig agenollar i el vaig abraçar.
- Noooooooo!!!... Lou!!!... què faig? No surt sang, com ho paro? – el cos se li anava refredant, la mirada s’enterbolia, i els batecs del seu cor eren lents i forts – per favor, ajuda’m, no te’n vagis...
- No es pot parar – em posà la mà sobre el braç, parlava fluix, inspirant agònicament per la boca i deixant escapar l’aire amb cada paraula – Lady, escolta’m bé... m’has de matar o em tornaré com ella... una bala... d’or... al pit...
- NO!... No puc... No em demanis això... – els ulls se’m negaven, el nus a la gola no hem permetia dir mot, vaig tragar saliva – Hi ha d’haver una altra sortida...
- Ho sento... t’estimo... – el dolor no el deixava parlar – allunya’t d’aquí...
Estava enfadada, dolguda, enrabiada, jo no hauria d’haver anat al castell, era culpa meva, m’odiava per tot, i matar-lo!... no podria... preferia viure amb ell fos com fos, i sense pensar-m’ho dues vegades, li vaig fer un petó a la boca, dolç, tendre, sabent que podria ser l’últim, desitjant ser com ell i restar plegats com a bèsties per l’eternitat o simplement, morir; però, els seus llavis inerts, no responien, sense alè, vaig notar una fredor inherent recorrent-me el cos, envaint una part de mi... i llavors tot es va esmorronar, la seva mà morta lliscava acariciant-me per última vegada fins descansar sobre el sòl gèlid. El vaig mirar de nou, però ja no era ell, els seus ulls blaus eren foscos, de mirada negra i perduda, fitant el buit, la pell d’un gris tenebrós esgarrifava, i l’ànima, se li havia esfondrat amb l’últim respir...
- Sempre t’estimaré Capità – Li vaig acariciar els cabells castanys i una llàgrima em començà a lliscar per la galta, sola, consumint-se,... com jo.
I me’n vaig allunyar, recollint les seves armes.
De sobte, un vent huracanat entrà a la sala i l’enlairà uns metres i immers en una espiral diabòlica es començà a transformar, veia com mans i peus se li deformaven, les ungles emergien platejades, les faccions es desmarcaven punxegudes, les celles i la barba incipients, creixien espesses i brunes... una metamorfosi total fins a quedar dempeus a uns quatre metres davant meu, un animal enorme i monstruós, esbufegant, mirant-me amb odi. Però, i jo?... jo seguia igual, no notava res... vaig començar a recular lentament.
– Capità, sóc jo, Lady, em reconeixes? Dóna’m un indici de que encara ets tu, no ens enfrontem... no m’ho facis...
Però ni una paraula, al contrari, fent una passa enrere agafà embranzida i saltà contra mi rabiós i colèric, ensenyant els ullals i grunyint agressiu. Sense més opció, vaig dirigir els braços ferms cap a ell empunyant les seves pistoles i les vaig disparar, només una tenia munició. La bala daurada s’incrustà entre la seva carn i el llançà enrere caient estrepitosament a terra, mentre li perforava l’ànima, rematant-lo. I començà a esgüellar agudament, doblegant-se al terra, quin horror!... tot i sabent que aquella bèstia ja no era en Lou, els seus crits em mataven per dins i em dolien igual. I sentint una remor amenaçadora, s’esfondrà al meu davant, volatilitzant-se la pols i quedant en res, només al terra la bala d’or, que des d’aquell dia, porto penjada al coll just a l’alçada del cor, esperant per travessar a la Bèstia Negra, l’origen de tot, i segons sembla, també és la seva essència la que em permet seguir vivint, per això sé que és viva, i quan s’acabi amb ella, serà també la meva fi, però no tinc por, ja fa temps que sé que ens uneix un sol destí i que no tinc futur, ja he viscut prou, a més, sense ella, no hi ha res que em retingui en aquest Món.
A partir d’aleshores, vaig seguir lluitant, només els meus pirates sabien la meva veritat, i moriren honrosos guardant-me el secret.
Un cop sola, m’he dedicat a sobreviure al llarg dels anys, integrant-me socialment amb una doble vida, passant un munt d’aventures que ja t’aniré narrant mica a mica, però avui és un dia important, sé on trobar la Bèstia, però sola no puc lluitar-hi, sé que és més forta i perillosa que l’última vegada que ens vam veure, ho noto, per això t’explico tot això, perquè et necessito, sé que tu em pots ajudar, he vist com actues contra licantrops i vampirs i sé que plegats, podrem matar-la.
A canvi, et donaré tot el que tinc, perquè puguis seguir amb la meva lluita quan jo mori.
Què me’n dius... vens?

Entrades populars d'aquest blog

Com vaig viure l'#1O

Dius... Sents... Vols...

FI D'AMOR