ENAMORADA

Endormiscada al llit, de matinada, amb els ulls tancats, notant encara les carícies de la nit anterior per tot el cos, les mans d’ell recorrent-la dolçament, igual que els seus llavis càlids, ardents, … estava relaxada i feliç, i ell, acostant-se per darrera li passava la mà prudent per sobre els malucs, abraçant-la, mentre ficava la cara entre els seus cabells, inspirant la seva olor fins a omplir els pulmons i deixant anar l’aire lentament, tornant-se a adormir. No era estrany que estiguessin cansats, després d’una nit de passió com aquella, havia estat brutal!
Ja feia uns mesos que sortien, il·lusionada com el primer dia, li semblava increïble estar amb un noi com el Lluc, poques vegades s’havien discutit, s’entenien molt bé i gaudien d’una complicitat plena, sense secrets, ni dubtes, només respecte, Amor i tendresa.

Va posar la mà damunt les d’ell i també es va deixar portar pels somnis, sense sospitar, que aquell matí, el destí els posaria a prova.

– RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING!!!...

Ja eren les 7h30, allargà el braç i, tantejant, trobà el despertador i l’apagà, encengué el llum i es tornà a tapar el cap amb el llençol, sentia ploure fora, quin dilluns que li esperava!!! Tirà el peu enrere buscant-lo a ell, però no hi era, el seu cervell s’estava despertant, no plovia, era la dutxa, millor... estirà braços i cames i s’aixecà d’un salt i es posà el picardies de sobre la tauleta de nit, descalça, caminà fins a la cuina, encengué la cafetera i anà cap al bany, on ell s’assecava amb la tovallola; en obrir la porta la mirà dolçament i es besaren. Quina olor a after-shave que feia...

– Bon dia guapa, qui t’ha despentinat així? – li somrigué divertit.
– Bon dia... ja...ja... molt graciós! la feina que tindré ara per desenredar-lo. - li guinyà un ull burleta - Va estar bé, eh? – en Lluc assentí complagut, mentre ella s’asseia al lavabo i començava a fer un riu.
– He rebut un mail de la feina i marxo aquest migdia de viatge, seré fora fins divendres, fan una convenció a París i l’Enric no hi pot anar – es posà la tovallola a la cintura i es passà la pinta pels cabells.
– Vaja, tota la setmana? I qui hi aneu?
– Res, els del departament, en Joel, l’Isidre i jo – sortí cap a l’habitació – segur que serà un pal. 
– Potser no, és París!!! Alguna cosa hi podreu fer, no? – anà cap al llit i s’hi assegué mirant com es vestia.
– Ja t’explicaré...

En deu minuts, prengué un cafè, li féu un petó dolç i marxà corrents, havia de ser a l’aeroport en dues hores i mitja.

La Berta es va dutxar, hidratar, assecar els cabells i maquillar una mica abans de vestir-se, avui volia arreglar-se, se sentia pletòrica, una camisa blanca de punys amples, uns texans foscos i les botes de pell girada, de conjunt amb l’americana i el cinturó, dubtava si foulard o collaret... dependria de les arracades, ho pensaria fent un cafè, encara tenia temps abans d’anar a obrir la llibreria, i llavors va sentir l’Ipod, un missatge nou, anà cap a l’entrada i davant la seva sorpresa el Lluc s’havia deixat el mòbil, i justament era el que feia pampallugues, l’agafà i obrí el Whatsapp, era un missatge de la Laura de la feina: “Bufó, haig de passar per l’oficina, ens trobem al bar de l’aeroport, ja tinc ganes de veure’t, un petó”. Potser el va llegir trenta vegades, abans no va sentir com la pena l’envaïa, no volia creure el que la lògica li feia pensar; no era el missatge, era la mentida, li havia dit que hi anava amb els del departament, i la Laura treballava a comptabilitat, quelcom se li trencava per dins, el cervell no deixava de pensar i s’estava enfadant, buscava senyals, moments, fets, paraules d’ell que el delatessin, però no en trobava, o ella no s’hi havia fixat, encegada, crèdula... va respirar a fons, anà cap a la cuina i començà a triar la càpsula del cafè, li era igual, agafà la primera que hi havia i se’l preparà amb llet. Seguia pensant mentre apagava la cafetera, mentre remenava el sucre sense haver-n’hi posat, mentre se’l bevia amargant, no podia parar el cervell. Impulsivament, volia saber on era el Lluc, trucar-lo i demanar-li explicacions, però sense el mòbil, no sabia on localitzar-lo, maleïda dependència telefònica! A més, ell no podia marxar sense l’Ipod. Ja ho sabia! Aniria a l’aeroport a portar-li, però... si l’enganxava amb ella, es moriria, només de pensar-ho ja sentia el cor bategar amb totes les forces, era igual, sí, hi aniria, no podia estar així, imaginant la fantasia d’ells dos a París durant cinc dies... “Hòstia! Quina merda!”

Guardà els dos mòbils a la bossa, s’acabà d’arreglar: arracades, foulard i perfum, i avisà a la Dolors que obrís la botiga, que ella havia d’anar a portar el mòbil al Lluc. Esperava arribar-hi a temps.

Al cotxe, evidentment, seguia raonant-ho tot; com a parella eren l’enveja de les seves amigues, i ella era feliç, no li encaixava que el Lluc li posés les banyes, però aquestes coses mai se sabien. Conduïa per inèrcia, alterada d’aquella manera no l’hauria d’haver agafat, però bé, l’estupidesa humana estava confirmada feia temps, a veure, Terminal 1, pàrking, segona planta, tiquet, blablabla... ja havia aparcat, l’estómac girat, ho estava passant francament malament, va sortir del cotxe i es dirigí cap a dins.

Quin bar deuria ser? Decidí passar pel d’arribades, on tantes vegades l’esperava després d’un viatge, i si no, aniria cap a l’altre. Hi havia molta gent, la rutina de cada dia, suposava; quasi tothom il·lusionat pel rencontre amb gent estimada, una versió reduïda de Love Actually. Bon exemple! tenint en compte la situació. En passar per darrera la pantalla d’informació, va mirar cap al bar central, cercant per les taules, i eren allà, en Lluc i la Laura, ell d’esquena, ella de cara. Mentre s’apropava, les galtes vermelles li cremaven de vergonya, i no sabia perquè, també li suaven les mans, i llavors la Laura alçà la mirada i la va veure, primer es va sorprendre, però llavors la mirà desafiant i aixecant-se, es tirà endavant cap al Lluc i li feu un petó als llavis. “Què puta!” Va pensar la Berta, quedà petrificada, allà al mig, dempeus entre la gent que l’esquivava per totes bandes, observant la traïció. Els ulls aturaven les llàgrimes i li enterbolien la mirada, es volia girar, marxar, però el cos no reaccionava, llavors el Lluc s’enretirà cap enrere sorprès, obrint els braços.

– Però, què fots tia? – es passà l’anvers de la mà per la boca per esborrar el petó – estàs boja???

En aquell instant, la Laura mirà cap a la Berta i en Lluc li seguí la mirada, en tombar-se i veure-la dreta al mig del hall, la cara se li desencaixà, una barreja de sorpresa i por el posseí; es girà i anà directe cap a la Berta, qui no havia pogut retenir una llàgrima que baixava lentament per la galta esperant que la seguissin les demés, amb el primer sanglot que alliberés aquell nus de la gola.

No entenia res, allò era el final, o no, passaven tantes coses pel seu cap, que no sabia què decidir, sentia que estava en una altra realitat, no veia a la gent, només al Lluc, caminant decidit amb aquella mirada trencada i dòcil, mostrant als ulls el dolor que veia en els d’ella, no era neguit, estava patint per la Berta, i per fi arribà on era i l’abraçà molt fort, igual que ella a ell, rodejant-lo i prement-lo per sentir-lo seu una vegada més. Van passar segons, o minuts, massa poc pel seu voler, llavors ell s’enretirà i li agafà la cara entre les mans.

– Berta, no ploris, escolta, no hi ha res entre nosaltres, no sé perquè ha fet això, em creus oi? – semblava sincer.
– Sí, suposo, però has dit que anaves amb el Joel i l’Isidre, i...
– És que hi vaig amb ells només, i tu què hi fas aquí?
– T’has deixat l’Ipod a casa, i ella t’ha enviat un missatge – traient el mòbil li donà i ell el llegí, contrariat – i no sé, he vingut...
– Si, he trucat a la feina, perquè li donessin un Ipod als altres amb una còpia de la targeta, no tenia temps d'anar a casa teva, i li he demanat a la Laura que t’avisés, que ja et trucaria quan tingués mòbil, però s’ha presentat ella fa uns minuts i, bé... no tinc més explicació, estic tant sorprès com tu.
– Així, tu i ella, no...
– Què va! Berta, t’estimo a tu, i molt, ni t’ho imagines, sento el què ha passat – li feu un petó prement-li els llavis àvidament.
– Ostres, ho he passat fatal...
– Jo també, em sap greu, de veritat... vine – l’agafà de la mà – anem cap allà a parlar, hi he deixat la maleta.

En girar-se, l’altre ja no hi era, havia desaparegut. Millor. S’assegueren a la taula agafats de les mans, repetint el que ja s’havien explicat, veient que tot havia estat un malentès provocat per la Laura.

La Berta, ara més calmada, es sentia malament per la reacció que havia tingut a casa, no hauria d’haver desconfiat d’ell tan ràpid, el seu passat no havia d’influir d’aquella manera en el present, però l'estimava tant, que havia perdut els papers.
El mirava embadalida.

– Escolta, ja que ets aquí, perquè no vens amb mi? De dia seré a la convenció, però a partir de mitja tarda, podrem gaudir de París plegats, què me’n dius?
– Ostres! Seria genial! però no porto roba, ni passaport... i la Llibreria? No puc deixar a la Dolors sola una setmana.
– Ja, bé, era una idea, perquè em controlessis, ja veus l’atracció que provoco en les dones... jajaja...– la mirà alçant una cella i mofant-se d’ella.
– Tu riu, però amb aquella, millor que no m’hi trobi... si no vol que la deixi calva...
– Feia broma, perdona...
– Ja... El que sí podria fer és venir dijous a la tarda i hi passem el cap de setmana, t’aniria bé?
– Perfecte!
– Ok, fet!...
– Apa, anem.

Es van aixecar i la Berta l’acompanyà fins a la porta d’embarcament on l’esperaven els altres dos. En deixar-se anar de la mà, el Lluc la va rodejar per la cintura i la va atraure cap a ell, ella pujà les mans fins al seu clatell i mirant-se fixament, s’aproparen unint els llavis, en un bes dolç i càlid, desitjant que no s’acabés, però la noia de l’altaveu, feia l’últim avís per embarcar cap a Charles de Gaulle; a desgana, es van separar, un últim petó ràpid i entregant el bitllet, el Lluc travessà la porta, la saludà a través del vidre i desaparegué cap al passadís d’embarcament. Ella restà un minut allà i marxà cap al cotxe.

Un cop a la llibreria, asseguda darrera el mostrador, va reconstruir mentalment tot el que havia passat aquell matí, encara no se’n sabia avenir, amb ho contenta que s’havia llevat, i com li havien esgarrat el dia, ara estava bé, la reacció del Lluc li havia agradat i sorprès, i reafirmat el que sentia, si abans ja n’estava segura, ara encara més, i desitjava tornar a estar amb ell. Des de que es coneixien no sabia què era la soledat, anaven junts a tot arreu, i la sensació de voler-lo i sentir-se volguda la confiava a ser ella mateixa i gaudir de cada present al seu costat.

Dringà la campaneta de la porta, era una nova clienta, mentre triava llibres, la Berta va començar a marcar els que acabaven de rebre de l'editorial. De sobte, sonà el mòbil, era un whatsapp amb una foto de la Tour Eiffel: “T’estimo”.
Dedicat a la @patilainz la meva follower núm. 150... espero que t’agradi...
Tema: AMOR. Paraules: Passió, tendresa, viatge, fantasia, enveja, rutina, traïció, por, final i soledat. ;-)

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)