PONT DEL PETROLI (Badalona)
Abatut, apàtic, sense esma, no saps cap on anar, miris on miris defalleixes,
no hi ha camí, no tens opcions, i les busques, i vols lluitar, però sense
forces, no te’n veus capaç. La gent no t’entén, perquè no vol entendre’t, no t’escolta,
només parla, i parla, i parla... lluita dels nocius per estar pitjor i fer més
pena, ambició de protagonisme inútil, superflu, innecessari en qualsevol
estadi, plorar i plorar perquè sí, perquè tothom ho fa i no volen ser menys.
Però tu no plores, no et surt, no ho vols, no serveix de res plorar, és
força que perds, i et desgasta i no et deixa veure, t’ennuvola la raó, invalidant
els sentits, i et trobes perdut, altra vegada... però si t’hi fixes, sí que hi
ha una alternativa, la possibilitat de seguir lluitant, és dur, sí, ho sé, molt
dur, només ho sap qui s’hi troba, remant enmig de l’oceà sense saber on hi ha terra,
superant les onades una a una, de vegades enormes, difícils, que quasi t’ofeguen,
i empasses aigua, un cop i un altre, però no tot el que t’envolta és mar, t’ho
asseguro! De vegades, suren petits troncs, d’il·lusió, de comprensió, d’ajuda, tot
altruista, i si hi pares atenció, inclús opcions d’un futur resolt, potser
només immediat, però al cap i a la fi, futur.
Per tant, fes el favor d’alçar el cap, no miris avall, sent que dins teu
encara ets viu, no escoltis l’orgull ferit, no recordis el benestar previ, tot
és passat, no t’hi aferris, només aprèn com no tornar-hi, i mica a mica, amb
paciència, forja la xarxa per recollir els troncs i començar a surar, cap on
vols, amb qui val la pena i si et falta corda, no pateixis, té, agafa’m la mà i
anem-ne a buscar plegats, perquè tots som dins el mateix mar, però cal obrir
els ulls per veure’ns i remar plegats, i així, assolir tot el que et proposis,
com jo ho he fet i fan d’altres, sobrevivint, fargant el destí, i no oblidant
que no estàs sol, que som amb tu i te’n sortiràs.
Escolta la música d'aquest Silenci
Dedicat a @esalla per agradar-li l'escrit... gràcies! ;-)