Platja Sant Vicenç de Montalt (Barcelona)
Miro per la finestra tot treballant i veig com un pardal picoteja una de les plantes d’aigua que tant triguen a créixer; en un principi tinc la intenció de sortir al balcó i espantar-lo perquè marxi, però després penso que deu estar assedegat, fa calor, i l’observo mentre destrossa hàbilment la fulla, i com entre picotada i picotada, es neteja graciosament les plomes empolsades per la contaminació, mentre, jo paro el temps i absorta pels seus moviments em relaxo durant una estona, fins que tot immaculat, empren el vol cap a vés a saber on, i em quedo altre cop, mirant el paisatge a través del vidre... i penso... per ser racionals, els humans ens compliquem prou la vida, i sense més raonament, m’aixeco, em poso el bikini, uns texans i una samarreta, les xancletes i agafo el cabàs de la platja amb la tovallola, crema, llibre i demés, i surto del pis on estava enclaustrada.
Abans d’una hora ja he aparcat i em trec les sabates per caminar descalça i sentir l’escalfor de la sorra a la planta dels peus, és Primavera, la platja és pràcticament meva, estiro la tovallola arran de mar, col·loco tot el que necessito a mà, em trec la roba i em capbusso dins l’aigua, sentint-la freda i salada, nedo uns minuts per acostumar-m’hi i em deixo morta flotant amb els ulls tancats, veient la claror taronja a través de les parpelles, adornada per petits estels imaginaris que ballen al ritme que marca la pupil·la, i em sento lleugera, gràcil... acosto les mans al cap i em toco els cabells sota l’aigua inaudible, llargs i suaus, notant com els vaivens de les onades els acaricien i em relaxo amb delit, uns minuts, fins que començo a agafar fred i surto de l’aigua, esborronada, però com nova.
M’eixugo amb la tovallola de mà i m’assec mirant el Mar mentre em pentino lentament, no hi ha pressa, sentint la remor i deixant-me hipnotitzar per l’escuma que divertida, aposta tot el que té per acostar-se més i més on sóc.
Em poso crema i notant la brisa acariciant-me el cos, m’estiro bocaterrosa, enfonsant els peus a la sorra, que juga entre els dits quan els moc, i noto el sol pessigant-me suaument les cames.
Aquest moment és impagable, sorolls i sensacions del meu cos que no existeixen en cap altra situació, m’agrada escoltar-los, sentir-me viva per dins i entro en un estadi de percepcions que m’immobilitza, m’aletarga de forma sobrehumana i quedo sotmesa en un son despert, on els sorolls reals són lluny i només la meva pròpia respiració em fa sentir que encara hi sóc, i deixo passar el temps, sense control, i quan el cos s’entumeix, em giro i repeteixo l’experiència cara amunt, mmmm... i recordo al meu petit visitant i crec que ara em sento com ell quan vola després de beure i rentar-se...
Al cap d’una estona, torno a la realitat, recullo els trastos i desfaig el camí d’anada.
Una dutxa i torno a ser asseguda davant la finestra treballant, pensant amb més certesa, que els humans no sabem viure.
