QUI ÉS QUI...


Fum de Llàgrimes (by Lady) 

Quin dia que portava, telèfon i problemes per resoldre i queixes i maldecaps… necessitava un respir, s’aixecà de la taula i es preparà un cafè amb llet poc carregat, agafà dues galetes de xocolata i ho posà tot en un plat a la tauleta davant el sofà, encengué dues espelmes i tancà els llums, l’olor a cafè es barrejava amb la de roses encerades i la relaxava, just quan anava a seure, sonà de nou el mòbil, no l’havia posat en silenci, era un missatge d’Ell, el seu secret, el no saber inexistent d’algú que la feia sentir bé, riure, sense compromís ni lligams, simplement, benestar i complicitat, just quan l’anava a respondre asseguda al terra sobre la catifa amb un somriure, s’obrí la porta i entrà el seu xicot, esbufegant altra vegada, renegant per la foscor i encengué els llums; agafant una galeta, deixà la jaqueta sobre el sofà i anà cap al bany tot engolint-la despietadament.
Ni un hola, ni un petó, altra cop la llum, el neguit, deixar de ser una mateixa per donar pas als volers d’un altre que no et veu, i a la mà un grapat d’aire fresc que ofegava amb un: “ara no puc, ja parlem...Muacks” i prement la tecla d’enviar s’esfondrava tota la gràcia que li havia fet rebre’l, i part d’ella també volia desaparèixer amb aquella sensació i despertar lluny, on poder cridar amb tota la força que ja n’hi havia prou i que volia sentir que la seva vida era seva de nou... Escoltà la cisterna del lavabo a la vegada que mirà l’Smartphone, decebuda, ja no hi hauria resposta fins a nova ordre.
S’obrí la porta del bany, els passos apropant-se, respiració impassible, moviments austers, cops i sorolls que només oïa quan ell hi era i trencava la seva pau. S’acostà a ella i fent un glop al cafè fins aleshores intacte, encengué la TV i s’assegué al sofà repenjant el colze al seient. Sense dir paraula, li desféu la cua de cavall i li començà a acaronar el cabell, ella immòbil, seguia allà, al terra, quieta, esperant que per un moment es dignés a plantejar-se si allò era el que ella volia, però sabia que no, i estirant els cabells suaument, la feu mirar cap amunt i li besà els llavis secament, amb gust al seu cafè i la seva galeta, esperant una resposta amorosa que tampoc arribaria, un desig que ell mateix havia abatut amb indiferència i despreocupació durant molt temps, però li era més fàcil callar, no parlar-ho i provocar un segon petó, igual de pràctic i rutinari que l’anterior. I un tercer... ara més humit... petons que anys ençà havien estat molt desitjats, però ara eren inerts, ella girà el cap, ell s’incorporà i posant-se de genolls al seu costat, li agafà la cara entre les mans i insistí, tot i veient la fredor en ella, que ja en tenia prou i volia aixecar-se. "Per favor, que pari". L’estirà a terra i començà a descordar-li la brusa i petonejar-li els pits per sobre els sostens, ella volia tornar a sentir com abans, però no podia, ganes de dir que NO, però desembocaria en discussió, tampoc en tenia ganes, no estava d’humor, i sentint la seva derrota personal, tancà els ulls per volar on era el seu secret, i sentir que aquelles mans no eren aquelles mans, que els llavis que la roçaven no eren de qui semblaven i que aquelles sensacions i desitjos ja les havia sentit en somnis, i féu el que mai abans, abandonar la seva realitat i gaudir d’una falsa irrealitat, inexistent en cap món, només al seu cap, abandonant el cos a la seva sort, sabent que no li volien cap mal.
En acabat, anaren a la dutxa, ella primer i ell després... soparen en silenci veient la televisió... i molt abans de la mitja nit ell marxava, com feia últimament, cosa que ella agraïa... sense un petó, només un adéu agafant la jaqueta i tancant la porta al seu darrera amb un cop sec.
Altra vegada sola, al sofà, però avui era diferent, el passat havia tornat inexplicablement per culpa d’un maleït virus informàtic, i amb el seu xicot, les coses ja s’havien trencat del tot, no es volia tornar a sentir així, i s’estava ratllant molt, mirà al seu davant i veié les espelmes a mig consumir, ploraven desdibuixant el seu perfil, però en silenci, no com ella, els sanglots li sortien incontrolables, li faltava aire i li sobrava ràbia, i se sentia esgotada, buida, enfadada, una mixtura de sentiments dolorosos que no podia compartir amb ningú, eren seus i els hauria de suportar fins a prendre la determinació de dir-ho en veu alta, i acabar amb tot, en breu, d’una vegada per totes.
I de sobte, pensà en Ell, i per un moment va voler parlar, desfogar-se, però no podia, passaria la línia de lo confidencial i difuminaria la irrealitat... potser era millor que es distanciessin un temps, però no ho volia...
Agafà el telèfon i li envià un missatge de bona nit, curt, simple i vague, mentre una llàgrima lliscava per la seva galta i es llançava al buit per aterrar sobre la samarreta... i llavors sí, resposta ràpida d’Ell: “tomorrow more!”... ara aniria a dormir una mica més tranquil·la, perquè sabia que almenys, demà, hi hauria més irrealitat... i un futur incert per emprendre.

Vespre -- Els Pets
Escolta la música d'aquest Silenci 

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)