VIATGE AL PASSAT

Feia 15 hores que estava tancat en avions, però les últimes 11, des d’Amsterdam, se li havien fet eternes, ni les pel·lícules, ni música, ni lectura, no es podia treure del cap la reunió que mantindria l’endemà amb el Legal Dpt. Director d’una de les multinacionals més importants establerta a Kyoto. Era la primera vegada que viatjava a Japó, li feia molta il·lusió, i que fos per feina li tocava els nassos, però bé... més endavant ja gaudiria de tornar-hi, potser per vacances.

En aterrar, una boirina tènue no deixava lluir el Sol, el terra humit desdibuixava un miratge urbà que en alçar la vista el deixà bocabadat, un extens mar de camps rodejava les pistes i al fons, després d’un munt d’edificis de diferents èpoques, totalment desordenats, hi havia el mont Fuji, majestuós... pena no tenir un cotxe i temps per anar cap allà i evadir-se de la realitat.

No havien passat ni un parell d’hores, que ja eren a l’hotel, en arribar, en Pau va al·lucinar amb les instal·lacions, l’Hoshinoya era un dels llocs tradicionals més exclusius i cars de tot Japó, passar la nit allà, havia de ser únic, pena ser-hi sol. Les habitacions fetes de fusta de teca i bambú tenien un aire càlid i familiar, amb teles sedoses embolcallant els llits perfectament, tan límpid, que fins i tot feia basarda tanta simetria i deteniment. Es va dutxar, afaitar i posar el vestit blaumarí, era el que tenia l’americana menys arrugada; quan anés a recepció, demanaria que li planxessin el de color gris per l’endemà.

Un cop al vestíbul, els de l’empresa Horishana els passaren a recollir per anar a sopar, però en contra del que en Pau pensava, no el portaren a un restaurant a menjar sushi, sinó a la Casa de Te més exclusiva de tot Kyoto, Ichiriki, a la zona de Gion; sense dir-los res, els separaren un per un i els portaren a una sala tatami individual, buida, només amb un jaç d’uns 2 x 3 m al terra i una petita tauleta al centre. Un noi vestit de negre, li indica el coixí al costat de la taula i ell s’hi assegué, aspectant.

Sortint, el noi tancà la porta al seu darrera i un fil musical suau ompli l’estança.

La lluna, atrevida, havia espantat els núvols i entrava pel finestral que donava a un jardí japonès, on un petit pont vermell creuava un llac cristal·lí on els estels ballaven al moviment de les petites onades.

No havien passat ni 2 minuts que s’obrí la porta de nou i entrà ella, menuda, gràcil, semblava que els peus no li toquessin al terra i llisqués majestuosament, portant una bandeja amb varis vols fumejant, segurament era el te que havia llegit a la revista de l’avio, sadö, creia que es deia.

Ella no el mirà mentre deixava la plata i preparava l’abeurament, amb delicadesa i parsimònia, al ritme del fil musical, com si ballés. El Kimono de colors vius, estava perfectament abillat, només les puntes dels petits esclops es deixaven veure molt de tant en tant al caminar; finalment es dirigí cap a ell i agenollant-se al seu costat li tragué les sabates i els mitjons, li passà una tovalloleta calenta i perfumada per cara, mans i peus i li serví el Te, que ell es begué encantat tot observant-la. En acabat, li tragué l’americana, que deixà reposar al costat del llit, li donà una mena de batí de seda i li explicà que s’havia de despullar i posar-se’l. Agafant altra vegada la bandeja, sortí de la sala i tot just quan el Pau s’acabava de canviar, entrà amb un farcell ple d’olis i essències.

Li indicà que s’estirés i davant la seva sorpresa, ella es desféu l’enorme llaçada de l’esquena i amb molta cura es tragué el kimono, deixant-ne a la vista un altre de més curt, arrapat i de color neu que marcava les sinuoses corbes, quasi infantils, d’aquella Geisha que estava a punt de fer realitat una de les seves fantasies més apreciades.

Espero que t’hagi agradat S...