PÈTALS DE SOL

Eren les 3 de la matinada d’un 23 d’abril, en Jan tornava cap a casa després d’una nit molt llarga, havia treballat fins tard per lliurar el cap de setmana i ara, preferia anar caminant tranquil·lament pel port enlloc d’agafar el cotxe, només serien 20 minuts, però l’aire fresc de la rosada emergent li acaronava el rostre vigoritzant-lo i la remor de les onades li relaxava els sentits.

Feia molt que no passejava, primer per oblidar mals records d’una relació que mai va acabar en compromís i després per simple rutina, s’havia tancat tant en la feina que ja no gaudia de petits moments com aquell, a la mà, una flor, una rosa vermella que li havien donat en comprar un llibre aquell migdia i que no havia gosat deixar al despatx per por a que s’esmorteís, l’aroma intens dels seus pètals l’embolcallava.

Al cap d’una estona, i arribant a la platja es tragué les sabates i els mitjons i s’endinsà dins la sorra... humida i freda li lliscava entre els dits a cada passa; llavors la veié, a uns 1oo metres hi havia una noia, també descalça i amb les sabates a la mà, els cabells llargs dansaven amb la brisa deixant-se pentinar damunt les espatlles; en veure’l s’aturà... en Jan s’hi va començar a apropar, ella li somreia dolçament, estaven en igualtat de condicions, dos desconeguts a l’alba fent el mateix, era una situació una mica surrealista que els sorprenia a tots dos; quan eren molt a prop, l’un davant de l’altre, va ser ella qui s’avançà un parell de passos i el saludà; per un moment cap dels dos va dir res, es miraven fixament als ulls, els d’ella brillaven incandescents, intensos, enigmàtics, però plens de pau, al Jan el captivaren i sense dir res, li agafà la mà i la portà enfront del mar, s’assegueren mirant cap a l’horitzó i començaren a parlar de tot i de res, semblava que es coneixien de tota la vida i que el temps no corria; de sobte els seus rostres s’il·luminaren amb la sortida del sol, la calidesa d’aquell raig els emmudí i per deferència, el Jan oferí la rosa a la noia, qui dubitativa, se li acostà a poc a poc fins a fer-li un petó a la galta, era tanta l’atracció entre ambdós, que en separar-se es quedaren a dos dits l’un de l’altre i suaument es besaren als llavis, en un petó etern. 

La il·lusió per retrobar de nou complicitat emergí, i sense dir res, tots dos saberen que aquell era l’inici d’una bella història d’AMOR.

Dedicat al Joan.

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)

DESIG PARÀSIT