HIPOCRESIA DELIBERADA

Hipocresia deliberada… mentides, enveges, arguments buits de substancia, raonaments il·lògics centrats en l’egoisme i l’egolatria... qui té dret a ferir als demés? qui determina que pot empetitir l’existència d’un altre? Igualtat! Que no saben què vol dir? Tothom és fill d’algú, tothom estima i vol ser estimat, perquè ridiculitzar, criticar o malmetre pel sol fet de sentir-se superior? Ser més que què, és tant important? Saber-se millor en quelcom ajuda a res? Per molt que vulguis extrapolar fins on fan cap els teus poders humans, mai no pots superar a ningú en tot, és impossible!... sempre hi haurà alguna cosa que farà millor, més ràpid o més perfectament que tu, llavors, on porta aquesta actitud semi-infantil i estúpida? Enlloc... és com donar voltes dins una clariana del bosc rodejada d’alzines sureres; sempre és el mateix, actuar de la mateixa manera, ensordint els sentits contra el suro, inert, silenciós; encegat per la veritat d’un mateix, fal·làcia impossible de determinar per ser la pròpia mentida, fabricada conscientment per no defallir davant la pueril i trista visió del propi JO, engany dintre d’un per no acceptar ser poca cosa, eixorc individu que navega en un país estipulat per les lleis socials, fronteres ideològiques que priven de ser lliure individualment, no gosar de l’autonomia verbal, ni gaudir del pensament únic i personal. En resum... tenen un problema... no ser amo d’un mateix.