EL MOLÍ DE LA CINGLERA

Les gotes de rosada lliscaven lentament per les fulles de l’heura i els pètals de les roses, deixant que s’evaporessin amb la sortida del sol, just abans d’arribar a les tiges, on les orugues i formigues començaven la jornada laboral.
Tot feia pensar que seria un matí tranquil d’abril. Li agradava despertar-se el diumenge a primera hora i escoltar el silenci tot passejant pels voltants de la masia, un casalot de principis del s. XX arrebossat amb sorra i grava, pintada de blanc, i amb la teulada vermella, col·locada a mitjans de segle, quan una forta tempesta va arrencar-ne la meitat construïda de fang, palla i fusta. L’àvia sempre explicava que havien calgut 6 burros per pujar tot el material pel camí abans que fessin la carretera fins al capdamunt del turó, quan gent de la capital havia començat a construir segones residències a l’altre costat de la vall. Al davant, una gran arcada d’estil català aguantada per dues columnes de fusta de roure donava un aire majestuós a l’entrada, ara trista i abandonada, però de petit moltes vegades s’havia assegut a la tanca de forja del jardí examinant-la, buscant llangardaixos i dragons entre les espines d’una immensa bogambília malva que l’engalanava.    
No hi havia tornat des de que tenia 15 anys, quan els pares el portaven a veure els avis per Nadal. Però ara tot era diferent, havia de reconèixer el terreny amb una immobiliària per vendre-la. El pare ja feia 5 anys que havia mort, després de molts anys malalt, i la mare no volia la casa per res, creia que amb els diners que aconseguís podria millorar la seva qualitat de vida. Normal, tenint en compte que encara era jove, 55 anys i en feia quasi 15 que mantenia sola tota la família, al pare, al Miquel i a ell. Però al Gerard li sabia greu desfer-se’n, massa bons records, encara que embolcallats per una tristesa difuminada.
Abans d’arribar-hi aquell dissabte al matí, tan li era, però durant un dia sol allà va tenir prou temps per cavil·lar mil opcions per treure rendiment a la finca, i de pas, no desfer-se’n. Primer escoltaria l’oferta de la immobiliària i després li’n plantejaria algunes a sa mare.
Va restar caminant en silenci prop d’una hora fins arribar al camí de la Font del Gripau Verd, una petita cascada d’aigua fresca que brollava incansablement per assedegar als caminants que tot sovint hi arribaven. Aquell matí, però, hi havia quelcom diferent a l’ambient, era com si hagués canviat alguna cosa, però clar, feia tant de temps que no passava per allí, que segurament eren imaginacions seves. Tirà turó a munt, resseguint el llit del riu fins arribar al cim. Des d’aquell punt es podia contemplar tota la serralada, quilòmetres i quilòmetres de natura verge esperant a ser descoberta pels humans.
A la vora d’una cinglera, en passar una petita resclosa pròxima a un vell molí de farina, escoltà un cop ensordidor que venia de l’edifici. S’hi atansà cautelosament i obrí la porta del molí. En principi no hi veié res estrany, al centre, dues enormes pedres, deformades per l’ús que se n’havia fet anys enrera, es mantenien pacients a l’espera que un dia algú les tornés a activar. Del seu centre, una enorme brida subjectava un rull de fusta i ferro, ara oxidat, que baixava del sostre fins al terra, atravessant-lo, anant a parar al soterrani, on, segons recordava hi havia un conjunt de peces dentades, com l’estómac d’un rellotge gegant. Amb molta cura, vigilant cada passa que donava, entrà a l'edifici; tot semblava correcte, però de sobte unes ombres fugisseres aparegueren per totes bandes, silencioses, àgils. El Gerard quedà immòbil, massa veloces per ser una bèstia comú, ni un ocell podia moure’s d’aquella manera. Llavors, es girà de cop i quedà bocabadat; al seu davant, al terra, hi havia un nan. Amb els ulls com taronges, no podia deixar de mirar-lo, incrèdul, era molt petit, devia medir uns 25 cm., prim i cap-gros, restava quiet; semblava creure que el Gerard no el veia, amb aparença tranquil·la, somreia innocentment. Els ulls verds li brillaven incandescentment, les galtes rodones i vermelles semblaven fetes de pell de préssec, igual que el nas i les mans, grans en comparació a alçària. Anava vestit amb uns pantalons verd fosc i una camisola més clara subjectada per un cinturó color xocolata, als peus, unes enormes sabates de punta amb sivella al mig el feien semblar encara més inverossímil.
El Gerard no sabia què havia de fer, potser si es movia desapareixeria, o potser no era un ésser bo com relataven els contes d’infantesa, potser li podia fer mal. Per un moment es va espantar, llavors, mirant-lo fixament, una tranquil·litat interior li envaí els sentits, desaparegué la sobtada taquicàrdia que li embogí el cor i s’arrepenjà a una taula vella que tenia al darrera. Sigilosament, el nan, ara conscient d’haver estat descobert, es mogué molt a poc a poc cap a la dreta, saltà fins l’ampit de la finestra i li llançà als peus un petit farcell de cuir lligat amb un cordill d’aurat, desapareixent, ara, tant veloç i fugisser com havia aparegut.
Un cop assimilà el que creia haver vist, el Gerard s’ajupí i agafà la petita bossa, l’obrí amb compte i quedà astorat. Era plena de bales de cristall com les que ell tenia de petit, quan jugava al pati de l’escola amb els altres nens, però més grans, i en lloc de tenir aquella mena de ploma de colors que hi havia en el seu interior, s’hi trobava una petita bombolla brillant carregada d’energia i dintre de cadascuna hi podia veure un bocinet de felicitat, 3 unces de rialles, 1/4 de Kg. d'abraçades, 1 mirada còmplice, 5 minuts de silenci escoltant la remor del mar, 1 pot de sentiment pur i un grapat de petons.
Mai va saber perquè, però es posà a plorar d’alegria, s’acostà a la finestra, i buscà el petit ésser, però no n’hi havia cap rastre.
Amb el temps va poder donar sentit a aquell màgic regal d’un matí d’estiu, quan al cap d’uns mesos d’haver viscut aquella experiència va conèixer a la que era la seva xicota i la bola del sentiment pur es va desintegrar, i més endavant, quan es retrobà amb el seu millor amic d’infantesa a qui feia anys que no veia, la del bocinet de felicitat també ho feu... aquell farcell era el futur, podia saber totes les coses bones que li quedaven per viure i això el feia sentir ple de vida i il·lusió per tirar endavant. Va convèncer a la seva mare de no vendre la masia de l’àvia i fer-ne una casa de colònies que va anomenar “El Petit Nan” i cada diumenge al matí tornava al molí de la cinglera per retrobar-se amb aquell personatge de nou, però mai més el tornà a veure, tot i que sabia que l’estava vigilant i vetllaria pel seu benestar per sempre més.
...vet aquí un gos
vet aquí un gat 
i aquest conte s’ha acabat...

... desitjo que el teu farcell sigui ple d’il·lusions... 

Entrades populars d'aquest blog

Com vaig viure l'#1O

Dius... Sents... Vols...

FI D'AMOR