Passa al contingut principal
DUBTES D'HIVERN
Feia molts dies que volia passejar pel bosc un diumenge al matí, sentir la frisa de l’aire fent dansar les fulles dels arbres, espetegar branquillons secs sota els peus i assaborir l’olor de la terra humida per la neu fosa. Caminava lentament posant un peu davant l’altre com les ballarines, amb les mans a les butxaques de l’anorac, pensativa...
Havia fugit de la seva ordenada vida a ciutat per respirar soledat, necessitava aclarir el que volia, sentia, desitjava... era una noia autosuficient fins feia pocs dies, però ara ja no, i la “culpa” era d’Ell, sense saber com havia entrat a la seva vida i ara quan no el notava l’enyorava, ella, que creia que el seu cor mai més podria bategar per ningú, però aquell noi li mostrava un món que ella sempre havia volgut i ara ella amb els seus dubtes li podia fer mal, i això la matava per dins, tot i sabent que ell no era el veritable motiu.
Li havia demanat que no la truqués, però només desitjava sentir la seva veu, el seu somriure al telèfon, còmplice i entregat a passar-ho bé amb ella; però eren tant diferents, els seus móns divergien com la nit i el dia, però l’atracció entre els dos era única, quasi perfecte i llavors es preguntava: “perquè tenia dubtes? Per culpa de quatre insensibles que li havien fet mal? Que l’havien utilitzat pels seus propòsits? Per no haver nascut més tard? tan important era l'edat?” No era just que ara ell i ella patissin, la qüestió no era si ella sentia vers ell, si no, davant la seva inseguretat era just que ell hagués de patir el rebuig de quelcom que ni tan sols havia començat? I la resposta era clara, NO, no es mereixia cap mal, ni dubtes, la dolçor i sensibilitat que personalitzava amb gestes i detalls el feien ser digne del millor, havia de ser feliç. No l’havia d’agobiar amb pensaments inútils, paraules buides sobre no res.
Ni tan sols s’havien vist, però treballar cada dia per telèfon feia que es coneguessin perfectament, la imaginació jugava amb el desig d’un primer encontre, una mirada, un somriure, hi hauria feeling? Realment existia alguna cosa on agafar-se? Potser la mala costum de veure el futur li encegava la realitat de no tenir res al present. La por a sentir, a estimar, a ser jutjada per la societat, rebutjada, patia innecessàriament, volia dominar un destí escrit, una successió de causes i efectes que no controlava, però ella no era així, ella era esvalotada, impulsiva, boja! Perquè ara no podia? perquè no jugava a viure com tantes vegades feia? I no era per ella, es frenava per ell, pel que pogués sentir si sentia, perquè ella sabia que sentir feria i res més lluny que ferir-lo, a Ell, el seu enigma.
Tothom li havia notat quelcom, la llum dels seus ulls brillava intensament, se sentia a gust i volia més, i la gent ho veia i ho volia i la veien sentir i s’encomanaven d’alegria, però avui havia estat diferent, els fantasmes del passat la torbaven feia dies, un abans que creia oblidat renaixia de la foscor del no res i havia començat a pensar, buscar els pros i contres del que havia fet i les avantatges i desavantatges del que podia fer... un mar de dubtes trencaven la seguretat de la seva persona, volia llançar-se al buit sense preocupar-se de res, però l’angelet sobre l’espatlla desmentia tots els arguments d’aquell dimoniet tant graciós que jugava a somiar un futur boig i especial... i de vida només n’hi havia una i era seva i en podia fer el que volgués, però no amb la dels altres, ho havien fet amb ella, l’havien fet sentir un zero a l’esquerra, li havien robat l’amor que mai li havien tornat i no volia tornar a passar per allò, però qui no arrisca no pisca... però qui juga amb foc es crema... sempre dos arguments, dos opcions... i dins el seu cap un globus que començà sent una broma, ara l’oprimia contra la paret i no la deixava pensar clar... potser tenia masses preceptes, potser estava equivocada, s’auto-enganyava per no arriscar-se, potser es volia auto-convèncer i establir unes normes per raonar una sortida fugissera i covard... no entenia res, volia, però no feia, inclús mesurava el que li deia, quan i com per no reflexar el que no volia dir-li clarament, com sempre la por...
Una trucada de tres hores, la nit, la veu, respirar, un badall, mil somriures i un sentiment nou aflorant, no era AMOR, ni enamorament, ni passió, era simplement una sensació de benestar, de voler compartir un moment, de disfrutar de la companyia sense donar-li més importància... un centenar de missatges al mòbil eren connexió... les coincidències, les casualitats, les sorpreses d’una microcàmara imaginària un dia de tristesa just quan pensava en Ell, petits trets especials que la sorprenien a la vegada que l’encantaven i ara era allà, en una cruïlla virtual del no saber, entredit de camins en vàries direccions, on era el bé? I el mal? Era correcte equivocar-se? S’ho podia permetre? També havia de buscar la perfecció en aquella decisió? Lamentava haver perdut el valor a sentir i deixar-se anar sense pensar, arriscant el cap, el cor, el cos... tot...volia ser un capverd esbojarrat i despreocupat on l’únic objectiu fos viure el present, sense pensar en les conseqüències i deixar que el destí li presentés segon a segon la seva història, el seu camí... però un cop rera l’altre acabava a la mateixa cruïlla amb mil destins... i n’estava cansada... volia estar bé, sentir i viure i no pensar més... milions de missatges entre neurotransmisors que viatjaven a la velocitat de la llum, fum pels queixals, ira continguda per la impotència de no saber què fer... ja no podia més... l’angoixa continguda per fi sortia pels seus ulls,.. llàgrimes dolces en la soledat d’un mateix... desfogament de tensió... alliberació d’energia... sense rencor ni tristesa, simplement plorar...
Agafà un mocador i es sonà, aturada davant un quadre d’avets, el desà a la butxaca i altra cop caminà, com una ballaria, però diferent, l’aire fred entrava dins els pulmons i la reconfortava, se sentia millor, veia una escletxa de llum en un dels camins... era aquell... feia fred... posà les mans a les butxaques i començà a caminar cap al futur, ja no li feia por...
Dedicada al meu Pagesot