LA NIT DE LA REVENJA

Feia més de dues hores que el grup de violents era al passatge, rera les barricades desdibuixades enmig del carrer, les veïnes esfereïdes no deixaven de mirar entre les cortines, nervioses, expectants, esperant la fi dels incidents per abolir la possibilitat de prendre mal o que els causessin desperfectes al portal que feia poc havien arreglat, després de més de mig any de reunions i disputes.

El Damià, des del balcó del 3er. pis, examinava fil per randa el que feien, els seus moviments. Com les formigues a la primavera, aquell grup d’ocupes no deixava de col·locar contenidors d’escombreries i cotxes estratègicament per aturar la possible persecució de la policia. Un d’ells ruixava un dels containers amb benzina, mentre una noia que no devia passar dels 16 anys li aguantava una altra garrafa plena i una caixa de llumins. Per moments, semblava que marxaven, però de sobte una vintena d’ells apareixia fantasmagòricament, amb vestimentes negres i passamuntanyes com l’ombra d’un ocell sobrevolant el carrer.

Llavors un grup de veïns del bloc del davant sortí al carrer, un home d’uns 50 anys, amb bigoti, ulleres i posat intel·lectual es dirigí directament al qui semblava el cabdill dels ocupes, pels gestos intentava tranquil·litzar les accions acusadores dels agressors amb bones maneres i paraules amables, però un d’ells, sortí d’entre la multitud i amb una barra de ferro li clavà un cop fort a l’espatlla que el deixà mig estabornit. Amb prou feines els qui l’acompanyaven pogueren treure el ferit i protegir-lo dins d’una porteria d’aspecte modernista, una pinzellada artística entre la decoració urbana d’una Barcelona a ple s. XXI.

Dedicat al Damià