L'AMISTAT

De vegades les paraules no surten quan i com voldríem, i els fets no acostumen a complimentar tot allò que volem dir, les relacions entre la gent sovint són molt difícils, esperem el que no sabem i en alguns casos, les pors trenquen tota màgia i encadenen l’espontaneïtat i frescor que hom respira normalment; i en la nostra condició d'humans optem per donar tot el protagonisme al silenci, permetent que ensordeixi el temps i deixant que aquest passi, creient que així tot acabarà sent el que ha de ser i tothom restarà al seu lloc, però hi ha qui no es conforma amb això, hi ha qui no vol acceptar les normes socials i prefereix saber de qui aprecia, al nivell que sigui, seguir en contacte; quan la gent és especial, no perquè les coses no vagin com s’espera, s’ha de deixar perdre, en l’oblit. Potser és el camí més fàcil, però per mi no és el millor, m’agrada la gent i em preocupa, vull que sigui feliç i saber-ho, però no tothom és així, ni sóc ningú per forçar les coses, el meu lema, viu i deixa viure, però em sap greu i no sé com actuar en aquesta situació, el meu caràcter m’empeny a forjar una amistat, a saber de tu, però no sé què penses, què vols,... i davant del dubte he respectat un silenci que no m’agrada i que seguiré respectant sempre que calgui, però sóc impacient i rumiava.. i rumiava... i altra vegada hi donava voltes, fins que s’ha posat a ploure fa uns moments i he pensat el bé que els aniria als teus arbres i no he pogut evitar escriure quatre línies, per fer-te saber que jo no oblido, que sóc aquí i que m’encanta que plogui aquest vespre entre trons i llampecs.

Res més... em sento millor, gràcies si m’has llegit...


Entrades populars d'aquest blog

Com vaig viure l'#1O

Dius... Sents... Vols...

FI D'AMOR