SANG RUSSA


  Caviar Beluga
Era una nit preciosa, la lluna plena il·luminava el jardí de la mansió, mentre els estels ballaven al ritme del vals que sonava a la festa, reflexats en un petit llac ple de nenúfars blancs. Al seu voltant, desenes de torxes enceses indicaven el camí cap al menjador principal de la residència, on hi havia un centenar de persones de classe alta, menjant canapès de caviar i bevent Möet Chandon en una de les recepcions més luxoses que mai havia vist.
Feia tres dies que anava d’avió en avió, l’última missió a Nova Zelanda l’havia deixat una mica tocat, el seu millor amic, Pol, havia mort degollat a mans d’un dels assassins russos més sanguinaris de la història, Mihail Petrovic, i ara el Marc el volia venjar. En teoria, estava fora de servei, un agent secret no ha de treballar sota influències personals, però no podia permetre que quedés indemne. Fent servir alguns contactes, havia descobert que es trobava amagat a la cordillera dels Urals, ajudat pel secretari general de defensa soviètic Vladimir Maskidrova, qui havia organitzat una festa a les afores de Moscú en honor del ministre d’afers exteriors francès Jaques Gateau, qui es trobava de visita oficial a la capital durant 3 dies.
Odiava anar d’esmòquin, i les sabates li oprimien el dit petit del peu, que s’havia esquinçat jugant a boley-platja feia 10 dies, durant la missió a Kaitaia, una població costera al nord de Nova Zelanda, però, per sort, ja s’estava soldant i quasi no ho notava. Mentre investigava on es trobava, havia vist que a la mateixa serralada hi tenien un camp de presoners, la majoria espies de la Guerra Freda, o agents que no els interessava que seguissin en actiu. També havia descobert que a casa d’en Maskidrova hi havia les indicacions per localitzar tan a Petrovic com el camp de presoners. Per això aquella nit s’havia de trobar amb una col·lega russa, qui li havia d’entregar la còpia de la clau del despatx de l’amfitrió, on hi havia els plànols i directrius a seguir.
Eren les 12h20, faltaven 10 minuts per l’hora assenyalada, havia d’anar al costat sud de la font de xampany i trobar-se amb ella, simular que eren parella i passar-se la clau. Després ella vigilaria mentre ell s’introduïa a l’oficina. Semblava fàcil, però mai s’havien vist, ni treballat junts i la situació era una mica arriscada.
Quan va entrar a la sala, va mirar fil per randa tots i cadascú dels assistents a la festa, hi havia més de la meitat dels caps ministerials russos i bastants homòlegs d’Europa de l’Est, algun famós internacional, models i sobretot nous-rics que aprofitaven aquests encontres per tancar negocis, normalment poc legals.
Va vorejar l’estança fins arribar al costat oposat. Una cinquantena de llums d’aranya penjaven del sostre, brillants, majestuoses, reflexant-se a les parets emmirallades que engrandien la sala desproporcionadament, il·luminant les taules plenes de tot tipus de queviures. Prop de la finestra, hi havia la font de xampany, i, al davant, una noia alta d’ulls clars, amb un vestit llarg color perla escotat i una cabellera caoba fins a mitja esquena, a la mà dreta, un petit bolso de pedreria negre. S’hi va acostar, com era d’esperar li va fer el senyal, suaument es fregà el lòbul de l’orella i ell tornant-li, es canvià el mocador de la butxaca dreta a l’esquerra del pantaló. Un cop feta la presentació oficial, el Marc s’apropà decidit cap a ella i li va fer un petó als llavis, mentre ella li posava la clau a la butxaca de la jaqueta. En separar-se es somrigueren amb complicitat. Van estar parlant aproximadament un quart d’hora, en rus, per no aixecar sospites. La Tània li va indicar on era el despatx i també que li havia posat un auricular a la butxaca, així podrien estar en contacte. Com sempre en aquests casos, l’adrenalina començava a pujar, no sabia perquè, però li encantava. Després de sincronitzar els rellotges, el Marc l’acaronà, li féu un petó a la galta i marxà cap al primer pis, mentre veia com ella prenia posició a la base de l’escalinata semicircular de marbre blanc.
Un vegada al capdamunt, es posà l’auricular, la sentia perfectament. La va mirar abans de seguir, ella li donà el consentiment baixant el cap suaument i es girà de cara al ball. El Marc repassà el passadís, cautelosament, va anar fins al final, obrir la porta de l’esquerra que li havia indicat la Tània amb la clau i entrà a l’estança. Era un despatx grandiós, amb una taula enorme de fusta de cirerer a la dreta i una saleta al davant amb 3 sofàs color crema com les cortines, col·locats en forma d’u. Al terra de gres blau, catifes perses en colors foscos donaven un aire molt elegant a l’habitacle. Va donar una volta per allà, intuint on eren els papers; va remenar dins d’uns calaixos de l’escriptori, però no hi eren, després va veure una mena de xifonier a la paret del fons, va anar a obrir el primer calaix, però estaven tancats amb clau, de la butxaca interior de l’americana tragué un joc de claus mestres i amb l’ajuda de dues del número 3 va obrir-los sense dificultat. Dins, hi havia carpetes penjants plenes d’expedients amb escrits en rus i anglès. Va buscar fins a trobar el què cercava, va repenjar els documents damunt la taula i traient-se el rellotge, el girà i activà la micro-càmara digital. En 2 minuts els havia retratat tots, guardà altra vegada els documents al calaix i els tancà amb clau. Quan anava a sortir del despatx va sentir que la Tània parlava amb algú, deia que estaven equivocats i preguntava a on la portaven, després va sentir veus a fora al corredor. - que estrany! La Tània no l’havia avisat. Corrents va sortir al balcó i es tancà a fora, travant una mica la porta per poder tornar-la a obrir si calia entrar.
Es va ajupir i esperà mirant cap a dins. Llavors s’obrí la porta i ho va entendre tot, tres goril·les enormes entraren la Tània a la força dins del despatx, ella seguia insistint que no entenia res, que s’havien confós, que estava buscant el lavabo, però ells com si res, el més alt, li agafà el bolso i la va fer seure en un dels sofàs, després, mentre dos d’ells sortien al passadís, l’altre es quedà dins del despatx, vigilant-la. Ella va repassar l’estança dissimuladament buscant al Marc, fins que ell amb el rellotge i la claror de la lluna li va fer un senyal. Ella el mirà decebuda, però ell ho entenia, de vegades es complicaven les coses, ara calia trobar la manera de sortir d’allà. En un moment que el vigilant es va girar, la Tània el mirà directament i fent senyals amb les mans li indicà que ella el distrauria, que entrés per darrera i el deixés KO. Ell va assentir amb el cap, es preparà amb la mà a la trava que havia posat a la porta i restà impacient, només esperava que la porta no fes soroll.
La Tània s’aixecà i anà cap a la finestra, l’home s’hi va acostar amb la intenció de tornar-la al seu lloc, llavors ella es col·locà de cara a fora i ell per coordinació, d’esquena, el Marc obrí la porta de cop i abans que l’altre es pogués girar, l’agafà pel coll i l’asfixià fins que perdé el coneixement, caient lentament al terra, entre els dos, el van asseure al sofà i sortiren pel balcó. Ella li explicà que devien tenir càmares d’infraroig i que li haurien detectat el micròfon, però no n’estava segura.
Tot i que eren en un primer pis, l’alçada era considerable i no podien saltar, havien de trobar una alternativa, llavors van veure una parra situada a un dels extrems del balcó que anava fins a una petita glorieta del jardí. La Tània es tragué les sabates de tacó i s’arremangà el vestit per poder moure’s amb comoditat, primer ella i després ell, van començar a baixar per l’entrellaçat cúmul de nervis vegetals fins a quedar sospesos en l’aire, mentre, sota d’ells, un vigilant corpulent feia la ronda. A poc a poc, van anar descendint fins arribar al sostre de la glorieta, en aquell moment, el vigilant els va veure, i, aixecant la mà, els va cridar perquè es paressin, però abans que pogués dir dues paraules, la Tània, sense rumiar-s’ho, agafà la daga que portava subjecte a la lligacama de cuir i li llançà decididament, clavant-la-hi directament al cor. L’home es desplomà allà mateix, mort; ràpidament, van saltar a terra, el van agafar y van amagar el cos darrera d’uns matolls, ella, prenent el punyal altra vegada, es posà les sabates i recol·locà el vestit.
Van començar a creuar el jardí, controlant cada moviment al seu voltant, com si estiguessin passejant, semblava que ja havia passat tot, a uns 300 m. d’allà hi havia el cotxe del Marc, un Testarrossa amb les claus al contacte, hi pujarien i marxarien cap al centre de la capital per revelar el material. Llavors, de cop, quatre enormes focus es van encendre il·luminant tot el jardí, les reixes de la porta al final de la gespa es tancaven automàticament i, per totes bandes, començaren a sortir soldats russos. Era com si s’hagués fet de dia, ara eren una presa fàcil. Del balcó del primer pis se sentien les veus dels 2 goril·les que feien guàrdia a la porta del despatx, els ordenaven que s’aturessin o dispararien, ells, instintivament, es van posar a córrer, protegits lleument per les branques espinoses d’alguns avets. L’espetec de les bales xiulava fins a fondres estrepitosament contra el terra o esquinçant tortuosament les fulles dels arbres. Ells dos seguien fugint cap al cotxe, ja eren molt a prop, desviant-se una mica de la direcció que havien pres, la Tània, descalça, prengué la iniciativa, i el portà pel mig del bosc fins a un terraplè que els permeté saltar la tanca, en caure a l’altre costat el Marc s’arrepenjà amb totes les forces sobre el dit ferit del peu, i tot lamentant-se, caigué rodolant pel viarany, uns 10 metres, fins arribar a l’asfalt de la carretera, la Tània també el descengué darrera d’ell. Un cop a baix, ell s’incorporà ràpidament i mirant cap a totes bandes se situà i la portà corrents  fins al cotxe. Arrancà el motor i accelerant el Ferrari al màxim, sortiren veloçment, passant entremig del tumult de soldats que els apuntaven directament al cap. Entre milers de tirs, van creuar l’entrada de la mansió i s’allunyaren ràpidament cap a l’horitzó.
Finalment tot havia sortit bé, ara calia anar-se'n del país abans que els busquessin els de la secreta, la Tània aniria amb ell cap als EE.UU. i allà planejarien com alliberar als presoners del camp de tortura i redimir la mort d’en Pol. El Marc, ara, creia en la ferma possibilitat de sortir-se amb la seva.

Entrades populars d'aquest blog

Com vaig viure l'#1O

Dius... Sents... Vols...

FI D'AMOR