Altra vegada el silenci latent... la distància, l'oblit, el passat es repeteix en el futur, amagant la realitat que un dia fou tangible, mentre les veritats avergonyides s'amaguen rera un tel d'espera impacient per la resposta òbvia del que ja se sap. Passes buides sobre un camí d'aigua tèrbola que no porta enlloc, disten les mirades, les carícies, els petons de llavis ardents, res no torna i res no va, records del que mai serà, que potser va ser, batecs esmorteïts d'un rellotge sense corda... tic, tac... tic, tac... punt d'encontre del no res i partida vers la llibertat anel·lada. Impossible lligar el cor d'un brau amb cintes de paper, impossible aturar la vida quan l'esperit vola endavant, empenyent amb frisança, ànsia per assolir la felicitat... sí!... existeix!.. jo ho sé, n'estic segura!... i la vull.. i la vols... i jo vull la teva i tu vols la meva, però a la vegada no la volem, la nostra... cadascú la seva i la de l'altre, però no la nostra felicitat... irònic, no?... jo t'estimo i tu m'estimes, però ens estimem?... et necessito bé i tu a mi, però ens necessitem?... les paraules juganeres enganyen als qui estimen cegament, i es riuen d'ells a la cara mentre viuen un somni que esperen es faci realitat, però no sempre és així, i fa mal... molt de mal... et fa plorar... Terrabastall de sanglots desesperats, agònics, dolorosos, que trenquen la respiració i estrangulen els raigs d'amor que emanes, fen-te morir per dins... i t'apagues... Ennuvolada bruna que preveu tempesta de desamor, rebuig, incoherència... no vull tornar a patir, ni que em facin mal, ni causar neguit... abans ho volia tot, ara ja no... tot no pot ser, i amb res no em conformo... la soledat et relaxa i t'entristeix, et conforta i et refreda... vull sentir-me com en el passat, però trepitjant fermament un futur ple de desig i sorpreses... m'entens? Sí.. clar que sí... n'estic segura, perquè em coneixes i vols el millor per mi, com jo ho vull per tu, perquè ens estimem en silenci on només tu i jo sentim l'aire fresc dins els pulmons quan recordem que vam existir. Però ha arribat el moment d'obrir les mans i deixar-nos anar, pactar el que en direm amistat eterna fins al límit del coneixement, només en la soledat d'instants ocults podré pensar en tu i desitjar-te, però serà el meu secret, el nostre secret que ni tan sols tu sabràs. Ja he esperat prou que el destí em regalés una oportunitat d'entre les cendres d'aquell foc intens, cal deixar que la tramuntana se les endugui i les escampi pel món, xiuxiuejant a qui les vulgui sentir que l'amor existeix i s'ha de viure i no deixar-lo morir...
