Escrit per: Jordi Segura (TWITTER: @jordisegura_cat) el divendres, 6 / gener / 2012 a les 16:17
Abans de res
em presentaré com a ciutadà català i independentista.
Què vull dir
amb això? Doncs que la meva lluita és la mateixa que la de milers/milions de
persones -catalanes o no- que desitgen amb totes les seves forces viure en un
país que se’l sentin seu, democràtic, que ningú els miri amb superioritat ni
repulsa, només pel fet de demanar el què creuen que és el què necessiten.
Voler una
Catalunya lliure i reconeguda a tot el món, amb una llengua oficial
internacionalment, amb un govern que pugui decidir les seves lleis només
basant-se amb el què el país necessita, tot respectant les lleis internacionals,
no hauria de ser mal vist enlloc.
Un país on
tothom és respectat i se’l fa seu, sigui quin sigui el seu origen, un país en el
que tots respecten els pensaments i ideals del veí, un país on els
nouvinguts arrelen i agafen com a seus la cultura, tradicions, idioma...
Alguns
creuen que tenir sentiments catalanistes o pitjor, independentistes, et fan una
persona despreciable, ja que segons ells, tires per terra part de la seva
història al desunir el seu gran estat, sense recordar que ens han malmès molts
indrets i ens han robat identitat, tot i així... No estaríem més units amb la
independència? Catalunya podria ser amiga o germana d’Espanya tal com ho és amb
d’altres territoris mundials, però la cultura hispànica ens empresona en un
estat que no és el nostre, ens desmotiva a estimar Espanya com una germana i el
seu idioma com a amic, aquell idioma és imposat, naltros li podem donar la
volta i parlem de la riquesa del bilingüisme, mentre ells pensen que amb el seu
n’hi ha prou. Tot això crea repulses entre dues cultures que podrien
agermanar-se.
Alguna
vegada he pensat com definir la nostra llengua, i crec que amb un xic de seny i
un polsim de cor, barrejat amb sentit comú i identitat, ho lliguem amb història
i idioma, i surt el CATALÀ.