SOBRE RODES IV -- (Passeig a Finlàndia)
Queien els flocs del cel lentament, el vent, jugant amb les volves, divertit, les enlairava una vegada i altre fins deixar-les endormiscades al seu damunt, rodolant per l’abric fins arribar a terra i solidificar-se sobre el glaç de la matinada, un dia gèlid, com tants d’altres aquell hivern a Finlàndia. Es mirà les Panama Jack beige, totes mullades de la punta, desdibuixaven l’aigua fosa com si ell mateix les hagués pintat amb sal.
Ella, dins del llit, ignorant el temps, va decidir sortir a fer un tomb, un passeig al voltant del llac, també glaçat. Es posà el mitjons negres gruixuts de llana que li va comprar la mare abans de marxar de Barcelona, unes botes altes, pantalons de pana liles i un abric de rus negre com la bufanda i el barret. S’havia passat dos dies tancada a casa paint la grip; horrible restar tot el dia entre 4 parets com una fera en un zoològic! En obrir la porta l’aire havia entrat rudement dins seu, sentint altre cop la força de la llibertat, i volent gaudir d’aquella sensació durant llarga estona, baixà els graons de l’entrada i s’endinsà al bosc.
Devia fer mitja hora que vorejava el llac quan veié un noi fent el mateix, es mirava les botes beige, el baf càlid dels seus pulmons fumejava cada vegada que respirava i el caminar despreocupat el reflexava pensatiu; amb la mirada perduda seguia un camí regit pel destí, on l’esma d’arribar enlloc fugia de qualsevol responsabilitat en vers ell. Lentament, ella l’anava atrapant sense voler-ho, per un moment el passat havia tornat al seu cap, però l’espetec d’una petita branca en caure duta pel pes de la neu la va fer despertar d’aquella il·lusió i, apartant-se d’aquell arbre, seguí costejant el llac rera d’ell.
Començava a sentir fred a l’esquena, potser feia dues hores que caminava, no sabia ni com havia arribat allà, els sentits, pensaments de soledat i tristesa per voler decidir què fer, l’atabalaven, havia de canviar el rumb de la seva vida, feia massa que ho volia, però el valor, la responsabilitat, el bé i el mal no l’ajudaven gens, si almenys ho pogués explicar, algú que li ordenés aquell batibull de cabòries, però era igual, al final era ell qui decidiria què fer amb la seva vida, com sempre.
Faltaven tres setmanes per Pasqua i tornaria a casa amb els seus, en tenia moltes ganes, tant i com ella enyorava casa seva, semblava mentida que se n’hagués allunyat, però per feina havia hagut d’anar a aquell curset de Marketing Internacional de dos mesos que li suposava pujar un graó dins l’empresa amb el corresponent augment de sou, però abandonar les gates havia estat un deliri dolorós com pocs n’havia sentit, pensava amb elles allà soles i se li partia el cor, sort que el seu germà en tenia cura; però millor no pensar-ho o la malenconia s’apoderaria d’ella; començava a sentir fred al cos. Aquell noi restava assegut en un banc, era boig, no duraria ni 10 minuts sense agafar una pulmonia, i en diumenge anar d’urgències al centre de Hèlsinki era una mena de tortura psicològica.
De cop va sentir les petjades d’amunt la neu, lentes i previsores s’atansaven cap a ell, no parlava ni suec ni finlandès, i sincerament no estava per esforçar-se en anglès; llavors aixecà el cap i quedà perplex; era allà, al seu davant, per la cara que feia, estava igual de sorpresa que ell. A milers de quilòmetres de casa i sense saber perquè, el destí els havia tornat a ajuntar, ella li allargà la mà mentre aquells ulls brillants la miraven somrients. Ironies de la vida, s’aixecà i anà cap a ella; incrèdul la tornà a fitar un parell de cops, llavors la Laia li rodejà el braç amb els seus i arrepenjant el cap a la seva espatlla el guià cap al camí; ni totes les tones de glaç que els rodejava podien vèncer la calidesa d’aquell instant, per un moment tornaren a Cuba, però després el Biel rodejant-la per les espatlles l’abraçà dolçament; tenien un grapat d’hores pel davant per escoltar-se, com sempre tot fent un cafè.
Dedicat al Biel
