SOBRE RODES II

Altra cop la tardor, les fulles de mil colors començaven a caure dels arbres, encatifant els carrers de la ciutat. La Laia feia dies que rondava pel món sense aturar-se a pensar qui era, no volia cavil·lar en el passat, les males sensacions del últims dies la feien caminar moixa cap a un futur ple d’incògnites, el seu cor patia i sense voler-ho recordar, el Biel era allà, dins el seu cap. Havien tornat de Cuba feia quasi 2 mesos, i tot i que se seguien estimant molt, la seva relació s’havia refredat. Durant el viatge les emocions i la llibertat de tots dos havia fet que acabessin estimant-se, devorant-se l’un a l’altre amb passió, però un cop a Barcelona, mica a mica es va anar trencant, els petons deixaren de ser fervents per simplement recordar una complicitat anhelada, les trucades, buides de context omplien estones vagues pel compliment de no fer un lleig. Però el que l’entristia no era no estar amb ell com a parella; excepte aquelles dues setmanes confoses, no havien tingut res; el que més enyorava era la seva amistat, el poder parlar amb ell obertament, sense tabús, simplement gaudint de la seva companyia, en secret, com havien fet abans.

Caminava lentament pel centre de Barcelona, feia anys que no ho feia, però se li havia trencat el raspall del cabell i sempre els anava a buscar a una petita botiga de Portal de l’Àngel; una d’aquelles tradicions que li recordaven quan hi anava amb la mare uns dies abans de Nadal, després de comprar torrons pel pare a la tenda del davant. Ara, sola, passejava pel carrer Petritxol mirant aparadors i disfrutant de tots aquells desconeguts varipints que la rodejaven una tarda de dimecres mentre es comprava quatre coses innecessàries per la casa i un parell de camises i pantalons; mai li havia agradat comprar, però allà era diferent. Havia anat a dinar amb uns ex-companys de feina, tot i que lamentava haver estat una mica apàtica i no haver-los donat tota l’atenció que es mereixien, però no hi podia fer mes, se sentia un ombra en la nit.

Cap a les 7h00 anà a buscar el cotxe al pàrking i tornà cap a casa a gran velocitat, només això la feia concentrar i li relaxava la neurona.

En arribar-hi va desempaquetar tot el que havia portat, tirant els papers a terra perquè les gates s’hi amaguessin per jugar. Va col·locar a l’estudi l’orquídia que havia comprat el diumenge passat al Jardiland dins el test de vidre blau transparent, els dos coixins nous al sofà i la roba al safareig per rentar. Va posar a bullir aigua per cuinar un plat de pasta i de mentre mirava per la finestra com les gotes de pluja d’aquell xàfec sobtat mullaven les fulles de menta del test vermell de l’ampit de la finestra. Es posà el davantal i obrí la despensa per cercar els “fussilli”, i la nevera per la crema de llet i el bacon. Llavors un sorollós tro que seguia a un llampec, retronà al seu damunt i les llums s’apagaren, quedant completament a les fosques, altra vegada el pal de la llum de la bòbila havia espetegat, en breu els de la FECSA hi anirien a arreglar-ho. El gas sota el pot de l’aigua il·luminava la cuina amb ombres intermitents, la Laia anà fins al menjador i obrint la porta de l’armari de la tele agafà tot d’espelmes i les col·locà per tota l’estança, després agafà el fanal de gas del càmping i amb un llumí l’encengué i posà al costat de la cuina mentre preparava la manduca. Tirà la pasta dins l’aigua bullint i s’anà a posar més còmoda, uns pantalons de xandall grisos, una samarreta color maduixa de màniga llarga i unes xancletes negres.

Un cop feta la pasta a la carbonara, muntà la tauleta petita davant el sofà i seient amb les cames creuades, sopà tranquil·lament amb la remor de la pluja i una copa de vi blanc.

En acabat, s’estirà al sofà  de cara al finestral i començà a rumiar com volia seguir el seu camí... llavors, el mòbil trencà el silenci, era en Biel, la Laia despenjà i començaren a parlar de tot i res, de poc i molt, del món i d’ells, del que sentien, del que volien. Enyoraven la seva amistat, van establir recordar Cuba com una fantasia especial, però a partir d’ara tornarien a ser ells, com abans, com sempre... l’endemà farien un cafè i parlarien. Es van desitjar bona nit i van penjar.

La Laia se sentia bé, una força interna li deia que era maco sentir-se així, deixà que la Mixina se li estirés al costat i tancant els ulls, s’adormí amb un somriure als llavis...

Entrades populars d'aquest blog

Dius... Sents... Vols...

SAPS (Sant Jordi 2016)