SOBRE RODES I -- (CUBA)




(Escrit a 4 mans...)
(1)

Després d'esperar un any les vacances, per fi havien arribat; les tensions i problemes quedaven desats al calaix de l'oficina mentre el cervell es reestructurava per evadir agobiar-se pel canvi.

Feia dies que deien de quedar, però la feina i les situacions personals no ho havien permès fins aleshores. Eren amics de mai i de sempre, no feia gaire que es coneixien, que s’escoltaven amb interès, però la bona connexió que hi havia hagut des del principi feia que en estar junts semblés que es tractaven feia una eternitat.

Realment no hi havia un punt referent que els unís, simplement una sensació, saber que hi havia una bombolla d’aire on només ells dos hi tenien cabuda i on podien dir i fer el que volien, sense normes...

El Biel, divertit, espontani, segur de sí mateix i autosuficient, transmetia a través dels seus ulls la passivitat i conformitat del que ja havia passat mentre devorava la vida segon a segon i no s’aturava davant res; la Laia, observadora i trencaclosques, volia controlar el no saber i saber ho incontrolable, deixar el passat enrera i començar una nova vida amb un “jo” fort i indestructible; disfrutava escoltant-lo i, connectant amb la mirada, de tant en tant, li regalava un somriure tot esperant-ne la resposta.     

Passaven les hores fugisseres davant una cervesa i una clara; tot i que ell segur que hagués preferit un bon vi o cava per deleitar el paladar més dolçament; parlaven de tot i tothom, no hi havia temes tabús, simplement anar dirigint la conversa cap on volien, o escoltar el silenci fins que tornaven a retrobar-se l’un davant l’altre.

En mig de la conversa, una idea “loka”, marxar un cap de setmana a un destí desconegut.. triar-lo a l’atzar i anar-hi, junts però separats, còmplices d’una nova aventura per trencar la rutina, desconeixent el futur... La Laia, recordà que portava un punt de llibre amb un mapa mundi al bolso, el va treure i posar damunt la taula, demanant-li a ell de triar on anar, el Biel, tancant els ulls, senyalà el destí... plash!”

(2)

– I... on has assenyalat? – va preguntar tota curiosa –. 

 CUBA! – respongué el Biel cofoi –. Estava enamorat de la música i cultura cubanes, feia anys que hi volia anar, olorar i sentir totes les emocions que la música li transmetia i com no, viure entre la gent que la composava. Coneixia cubans residents a Catalunya amb qui havia anat de festa, però suposava que no era el mateix, era evident que aquella gent enyorava la seva illa.

La Laia ja estava excitada pel nou destí, durant molt de temps havia treballat amb aquell país i tractat amb la seva gent; era un bon destí, prometia sorpreses i qui sap, potser una aventura.

Ara calia decidir dia de sortida i preparar una mica el recorregut, mai havien viatjat plegats i, a part de ser un destí un pèl complex per la seva situació política, el trajecte i el fet de passar-hi uns dies, 24 hores junts, era tot un repte.

Es miraren pensatius durant uns segons, no podien trigar gaire, eren de vacances i només hi havia 2 caps de setmana possibles... ella no tenia cap problema, li era igual, el Biel preferia el del 18-19 d’agost, però primer s’havien de mirar els horaris de vol, dates de sortida, reserves d’hotel,... com que no eren gaire lluny, van anar a casa de la Laia per connectar-se a Internet, el bitllet, uns 3.000,00.-EUR, sortia més barat si marxaven el 17, un parell de trucades i tot ok... marxarien el divendres a les 6h55 del matí amb Airfrance i tornarien el diumenge, arribant a Barcelona cap a les 3h00 de la tarda. Van fer les reserves dels vols, ja que l’oferta incloïa la tornada en business i dues nits d’hotel, dues habitacions dobles per ús individual al Melià Cohiba de La Havana, un dels més confortables i millor situats, prop de la platja i els cocoters.

Quedaven dues setmanes per prendre el sol a l’altre costat de l’oceà, què millor per segellar el pacte que fer un brindis amb una copa de cava, un PRIVAT reservat per la ocasió? mmm... perfecte!

Es van despedir, el Biel marxava cap a casa mentre la Laia somiava desperta tot el que calia preparar, ja es veia passejant descalça de nit a la vora del mar que banyava la costa cubana... s’ho passarien molt bé... estava impacient!!!

(3)

Feia una setmana que havien triat destí, el temps se’ls tirava a sobre i encara havien d’acabar de parlar sobre què volien fer cadascú per espletar al màxim el viatge. Aprofitant una reunió de negocis del Biel a Barcelona, van quedar per sopar en un petit restaurant japonès del carrer Concell de Cent per veure les diferents opcions a discutir.

La Laia havia comprat un mapa de l’Illa, massa gran per només dos dies, però bé, desitjaven captar la seva essència en aquell curt període de temps. Mentre esperaven que els portessin els plats, van estendre’l sobre la taula, el primer que els va sobtar va ser que al sud de l’illa hi havia un petit illot anomenat “Isla de la Juventud”, la capital del qual era “Nueva Gerona”, qui sap, potser un gironí s’hi va afincar i adoptà el nom per fer-s’ho casa seva; era un dels principals centres productors de ron cubà. Podia ser una bona opció, com que no sabien quin transport calia prendre ni res al respecte, esperarien a ser allà per decidir si hi anaven o no. Els portaren la tempura de verdures i desaren el plànol; ja seguirien més tard. Van disfrutar del sopar, parlant de tot una mica: què calia portar, prohibicions per embarcar les maletes, documentació... semblava que ho tenien tot a punt.

En sortir del restaurant, es dirigien cap al pàrking a buscar els cotxes, quan de sobte van sentir música provinent d’un pub de la cantonada, era salsa, al Biel se li anaren els peus sols, amb cara de xai li preguntà a la Laia si hi podien anar i, evidentment, s’hi encaminaren. Un cop a dins van al·lucinar, era bastant fosc, només dèbils punts de llum il·luminaven el local, feien prou claror per veure que simulaven una mena de “xiringuitu” de platja envoltat de selva, i al mig, una enorme pista, on una desena de parelles ballava gràcilment a ritme frenètic movent els seus cossos insinuants entre compassos. A la Laia li feia vergonya ballar; mentre el Biel es llançava a la pista amb una espectacular morena amb un cul “trencanous”, ella demanava un Malibú amb pinya i observava.

A les dotze sortien d’allà, el Biel xop com si li haguessin tirat al damunt una gerra d’aigua, reia sol per la simple satisfacció d’haver disfrutat, la Laia, encomanada per la seva alegria s’apuntava a la gresca i comentaven mil situacions que havien vist o viscut; ho havien passat molt bé, i això que només era un símil del que viurien en una setmana!

En arribar on tenien els cotxes, es despediren i marxaren cap a casa, quedaven 6 dies a la conta enrera. 

(4)

Mentre conduïa, en Biel es posà nerviós, volia que fos el dia 17 i marxar, per no pensar en res, només gaudir amb la Laia. Fer tot el que volgués sense preocupar-se en cap moment dels seus maldecaps, només passar-ho bé. Tombar-se a la platja i mirar el cel al costat de la Laia, amb un bon RON i, de fons, escoltar aquella música que et fa moure les cames encara que estiguis assegut...

Per fi la data assenyalada, eren les 4h30 de la matinada, la Laia, asseguda a les escales del portal del seu bloc i arrepenjada a la maleta vermella, esperava mig adormida que el Biel la passés a recollir, sortien de la Terminal B de l’aeroport del Prat quasi a les 7h00, però tenint en compte que era temporada alta i estaven a mitjans d’agost, no volien trobar-se enmig de la multitud cridant per embarcar les maletes, era millor tenir temps per fer un cafè que no estressar-se i fer tard. Un cop dins del cotxe i frisosos per marxar, van repassar que portaven bitllets i passaports en regla, i mirant-se amb un somriure, el Biel accelerà direcció Barcelona. No paraven de dir vegenades sense sentit, esverats per la il·lusió de marxar lluny de tot durant tres dies.

Un cop deixat el cotxe al pàrking, es dirigiren al mostrador per facturar les maletes, havien arribat dels primers i en 20 minuts ja ho tenien tot enllestit, havien pogut triar seients a la porta d’emergència tant en el vol a Paris com en el destinat a La Havana, els més amples, tenint en compte que serien unes 15 hores de vol i no anaven en business, sort que a la tornada sí, gaudirien dels privilegis de ser servits com a la Jet Set. La Laia necessitava un cafè, i encara havien d’esperar una horeta, per tant, es dirigiren al bar de la planta superior, just al costat de la porta d’embarc que els pertocava i restaren allà fins que les hostesses van anunciar que es podia pujar a l’avió. A les 7h00 en punt s’enlairava suaument cap a París.

(5)

En Biel i la Laia no s’ho creien, tots dos sols sense mirar enrera. Les mirades de complicitat feien pensar que aprofitarien tots els moments al màxim. Van començar a parlar del viatge, però estaven tan rendits que acabaren adormits, l’un al costat de l’altre; el Biel notà com la Laia el sacsejava dolçament per desvetllar-lo – Biel... despertat... estem arribant... – li digué en veu baixa.

Semblava increïble! Eren a París, ciutat internacional del romanticisme i l’AMOUR en majúscules; una ciutat bella com poques, majestuosa, presencial. Encara els quedaven 5 hores per agafar el segon vol, masses per restar asseguts esperant, la Laia digué que era una pena estar allà i no veure la Tour Eiffel i el Biel, decidit com sempre, li digué d’anar-la a veure, tenien molta estona, i per estar perdent el temps... I dit i fet, van agafar un taxi que els va portar fins allà en menys d’una hora, van comprar dues entrades i hi van pujar fins al capdamunt. Podien veure Mon Matre, la catedral de Notre-Dame, el perfil dels Camps Elissés que duien a l’Arc de Triomf, i la Cité multicolor al fons; una vista nítida com el dia que feia, el blau cel que els envoltava deixava passar el sol atrevit dibuixant ombres fugisseres al seu pas meridional, i l’aire que els entrava als pulmons era gèlid i viu, i seguien rient, altra vegada. Quan sortiren de l’ascensor que els havia baixat, el mos que havien pres a l’avió ja el tenien més que coll avall; just al costat d’un dels peus de la Torre hi havia un petit cafè, “L’oiseau bleu”, una construcció quadrada semi-nova enmig del no res, les parets semblaven de pladur, però el seu interior albergava el carisma parisenc; mitja dotzena de taules rodones de marbre amb potes de forja, rodejades de petites cadires de fusta color bengué i diminuts gerros de cristall amb una rosa vermella al damunt, envoltaven una estufa cilíndrica de ferro forjat amb peus de lleó, que s’enfilava cap al sostre per escopir el fum; al llarg de tota la paret i sobre un matxambrat de fusta bruna, un enorme mirall reflexava una barra plena de licors, vins i “champagnes”, entre rèpliques de pintures modernistes de principis del s.XX. Van seure cara en fora i mentre veien la gent passejar, demanaren dos esmorzars del dia: “café au lait et croissant”. Què típic! Ni ells es creien estar allà, disfrutant de la vida parisenca per uns instants, però el temps apremiava, van pagar i en acabar, sortiren corrents a buscar un altre taxi que els retornés a l’aeroport Charles de Gaulle.

L’emoció de creure que podien perdre el vol els va tornar a esgotar, els quedava mitja hora, van comprar una botella d’aigua i embarcaren altra vegada. Un cop acomodats, es relaxaren, i s’adonaren que no havien fet ni una sola fotografia a París, quina pena! Era evident que s’hi hauria de tornar un altra vegada, quan el destí els ho permetés.

Durant el trajecte van dormir una mica, llegir, menjat els àpats que els serviren a l’avió, i sobretot parlar, del que volien fer, de lo divertida que havia estat l’escapada a París i les ganes que tenien de trepitjar Cuba.

Finalment hi arribaren, unes tretze hores més tard, el rellotge del hall principal de l’Aeroport Internacional Jose Marti de La Habana marcava les 17h35 de la tarda. Tenien el cos entumit per la mala posició durant el vol, els feia mal l’esquena i se sentien una mica atordits, però res d’això podria amb ells, només desitjaven ser a l’hotel, prendre un bany i sortir a donar un volt per la capital caribenya. Fora de l’aeroport, els esperava un autocar, igual que la resta de turistes que l’havien sol·licitat, que els repartiria pels diferents allotjaments. La tercera parada era la seva. El recorregut havia estat ple de novetats, els carrers, poc cuidats, donaven una visió de la ciutat pobre, crua, el pas del sol a la lluna ennegria les cantonades i la gent, de pell bruna es diferenciava pel color de les seves robes. Les façanes desgastades d’alguns edificis vells deslluïen les noves edificacions, que igualment colonials, destacaven per la monocromàtica blanca de les parets, impecable i refinada.

A la recepció del Melià Cohiba els entregaren la clau de targeta de les habitacions i els donaren la benvinguda, al igual que plànols, mapes i indicacions; pujaren fins a la catorzena planta, cambres número 1452 i 1453, ambdues enormes, la moqueta carmesí ressaltava el color cigró de les parets i l'edredó; un xifonier, un secreter amb tres calaixos a la dreta i una cadira, tot en fusta de cirerer i estil colonial, omplien l’estança, fent-la confortable i acollidora. I al bany, una petit jacuzzi els esperava per relaxar-se. Encara no eren ni quarts de vuit, es van donar una horeta per col·locar les coses i després anirien a passejar i sopar.

Faltaven cinc minuts per les 9h00 quan en Biel va anar a cercar a la seva companya. S’havia posat uns pantalons amples color caqui, que li roçaven les xancletes i una camisa de fil blanc arremangada fins per sota els colzes; la Laia, del mateix estil, portava una faldilla de cotó negre llarga fins als turmells i una camisa escotada blau cian com les arracades i les espardenyes. Baixaren altra cop a la recepció i marxaren. 

(6)

Encara que els van indicar on anar, on fer una volta i on sopar, només sortir al carrer en Biel i la Laia, com sempre, van decidir improvisar. De sobte, el Biel va tenir una barreja d’imatges al seu cap de tot el que li havien explicat els seus amics i que ara podria viure en primera persona; la Laia, molt a prop seu, l’observava, el grau de complicitat era molt gran; i la nit tot just acabava de començar.

Tranquil·lament es van endinsar pels carrers menys turístics i es van ficar al cor de tot allò que no es veia, aquella gent que a les portes de casa amb un "tres" a la mà et fan gaudir d’aquella música que tant li agradava a en Biel. Es van aturar en mig d’un carrer ple de cases humils, però hospitalàries, on quatre homes de mitjana edat, asseguts sobre un mur, marcaven el ritme d’una melodia afro-cubana i un altre cantava; en veure’ls allà drets, un senyor els invità a apropar-se i mentre els explicava la situació de Cuba, els va convidar a un got de RON; d’una ampolla mig bruta; i el van tastar; a en Biel li va agradar molt, però la Laia va comentar que era una mica fort, tot i que també s’ho va prendre. Van deixar a aquell home de pell fosca i arrugues a la cara i van continuar el passeig. En Biel, emocionat per tot, semblava un nen petit; la Laia, més centrada, l’anava guiant.

Ja portaven una estona a terra cubana i tot anava com ells volien. La Laia li explicà a en Biel moltes curiositats que ell desconeixia de CUBA, n’era una experta d’oïdes, el seu anterior cap li havia relatat infinitat d’històries dels seus viatges a l’illa.

Al carrer, un nen es va acostar a la Laia i li va oferir una polsera, en Biel es va avançar i li va regalar, en va comprar dues d’iguals, la Laia li va fer un petó al nen i ell li va regalar un somriure. Després, acostant-se a en Biel, també n’hi va fer un a la galta per agrair-li el detall.

Per tot arreu s’escoltava música i amb aquell ambient tant plàcid van continuant passejant, els restaurants obrien fins molt tard i van decidir demorar el sopar, de fet amb el jet lag no tenien gaire gana.

Van anar a la platja, es van descalçar i es van ficar a la sorra. Estava templada, fina i juganera lliscava entre els dits dels peus al caminar. La brisa marina els pentinava els cabells suaument i l’aroma de la sal es filtrava per la pell fins sentir-la dins seu. Van perdre la noció del temps, la remor de l’Atlàntic i la llum de la lluna bressolant al seu damunt els hipnotitzà, i per un moment l’espai i el temps no hi van tenir cabuda, el cor palpitava més a poc a poc i la sensació de benestar era infinita; es van acostar tant a l’aigua que l’onatge fresc els mullà els peus i els sobresaltà, despertant-los d’aquella letargia en la que estaven immersors mentre feien un pas enrera; van quedar cara a cara sols en la immensitat d’aquell instant mirant-se fixament als ulls, dient-ho tot sense pronunciar paraula.

Llavors en Biel recordà que portava les polseres a la butxaca i traient-les n’hi posà una a la Laia al canell dret i ella fent dos nusos, també li va posar a ell.

(7)

Van decidir fer una mica de temps i gaudir d’aquella relaxació, escoltant les onades tant a prop. Es van estirar a la sorra i es van posar a contemplar el cel. Semblava que aquella situació de mirar els estels ja l’havien viscut, però no... La Laia li explicà a en Biel curiositats, històries i noms del astres; assenyalant amb el dit i fent una repassada a tots ells, va comentar que li fascinava aquest tema, tant desconegut fins aleshores per ell. Van donar-se el luxe de triar-ne una a l’atzar, demanar un desig i regalar-lo a l’altre, tot seguit es mofaren mútuament intentant descobrir què havien pensat, però fins molt temps després no sabrien que havien desitjat el mateix.

Per un moment, el silenci s’apoderà de tots dos, fent-se tangible; només s’escoltava el mar i la música de fons dels xiringuitos, es van creuar la mirada lentament, estirats d’amunt la sorra humida; altra vegada va ser un moment especial per a tots dos. Els ulls de la Laia, en la foscor de la nit, encara ressaltaven més.

En Biel es va incorporar assedegat, i va decidir anar a buscar alguna cosa per beure. Mentre s’allunyava descalç, la Laia li comentà que l’esperaria, i li digué en to de burla: “NO TE DESPISTES”, ja que anava a un bar ple de bona música, dones, ron i moltes coses més. Va demanar que li posessin dues cerveses mentre mirava què hi havia i de seguida va tornar. Van brindar per ells i el futur incert, de sobte en Biel va agafar de la mà a la Laia, l’ajudà a aixecar-se i la portà al xiringuito, una carpa immensa decorada amb un centenar de fanals i llargues tires de bombetes multicolors. En una cantonada un D.J. s’encarregava de distreure a la gent amb tot tipus de música caribenya.

Van començar a ballar, en Biel es va deixar portar per una morena d’ulls color mel, una llarga cabellera li mig tapava el rostre, bru i un pel auster, però la gràcia al moure aquelles corbes poc tapades, transformava aquella dansa en un batibull de sensacions milirrubíniques. La Laia al principi es moria de vergonya només de pensar en sortir a la pista i que la veiessin fer el ridícul, però després, una mica més tallada que el Biel, acceptà ballar amb un impressionant mulato.

Al cap d’una estona de giravoltar amb quasi tothom, en Biel tot xop de suor i la Laia igual van decidir ballar plegats; de cop van canviar el registre, la melodia, bastant suau parlava d’un noi que havia anat a cercar fortuna als EE.UU. deixant a la seva promesa a CUBA, i per culpa d’un malaurat accident ella havia mort mentre l’esperava, i en tornar, ell li cantava per recordar el que havien estat l’un per l’altre.

El cor encara els palpitava recordant el ritme latent de les anteriors cançons, l’un davant l’altre s’aproparen, es miraven, mentre el Biel li posava la mà per la cintura, ella li rodejava el clatell amb la mà esquerra, i amb la dreta es col·locava els cabells darrera l’orella, estaven acalorats. Començaren a marcar els passos, lents, harmònics, mica a mica s’acostaren fins a ser un únic cos que es movia sol, ella, arrepenjant el cap a la seva espatlla es deixava portar pel Biel, feia molt temps que no ballava una lenta i se’n volia deleitar; ell, apretant-li la mà contra el seu pit, li olorava els cabells i també tancant els ulls, deixava que la inèrcia els guiés. Llavors es va acabar la cançó, en separar-se les seves galtes es roçaren i en la proximitat dels moviments tots dos cercaren els ulls de l’altre. La màgia d’aquell lloc enverinava els sentits, el desig d’un petó fervent els cridava com feia temps que no havien sentit, eren allà, enmig del no res, tots dos sabien que si passaven aquella línia tot seria diferent, la Laia en posà vermella i abaixà el cap, quan de sobte aparegué el mulato per darrera i estirant-la del braç la invità a ballar, decidint el destí per ells dos.

Més o menys al cap d’una hora van decidir anar a menjar alguna cosa, van vorejar el passeig marítim fins arribar a la zona més turística i s’endinsaren entre la multitud a la recerca del “Restaurante La Havana” un dels més anomenats a les guies turístiques.   

(8)

Varen trobar el restaurant fàcilment, era el més gran i luxós que hi havia, de nit, il·luminat per torxes de foc, recordava una antiga tomba egípcia, els detalls cromats color or de les finestres i portes brillaven incandescentment desdibuixant entre ombres i flaixos la façana blanca, i una ample escalinata de màrmol coberta per una catifa vermella donava pas a la recepció del local, on la barra del bar, igual de daurada que la resta d’ornaments, serpentejava per la paret fins a l’altra sala; allà, un centenar de taules rodones, perfectament engalanades, acollien gran diversitat de cultures i escales socials com a pocs llocs es podia veure. En presenciar la magnitud del local, es van esbatre una mica la pols de la sorra i, tan aviat van tenir taula, es van assentar per finalment descansar una mica, doncs tenien les cames fetes caldo de la pallissa que portaven. Van demanar un menú degustació, i així tastar una mica de tot. Durant el sopar, cap dels dos no gosava mirar-se als ulls per no recordar aquell moment després del ball en que les seves galtes van estar tant juntes. No obstant, la conversa com sempre tranquil·la i plàcida va acabar ben distesa i agradable. La gran varietat de plats típics cubans i el vi van fer que l’àpat s’allargués.

Desprès del sopar i de tornada cap a l’hotel, tots dos reien mentre comentaven el que havien fet fins aleshores i el que farien, l’endemà visitarien una mica més l’illa. La Laia havia begut una mica massa, no hi estava acostumada, però quan en Biel va comentar de fer un bany nocturn a la platja; ja que tenien l’hotel a primera línia; ella va acceptar encantada. Es van anar a posar el banyador i en un moment tots dos eren al hall preparats, a la una de la matinada s’encaminaven cap a l’oceà. Aquella brisa incitava al bany. Es van acostar a l’aigua una mica freda, com que cap dels dos s’atrevia a entrar-hi, en Biel va agafar la mà de la Laia i sense aturar-se es van ficar dins. Al moment, el fred se’ls va passar a tots dos, jugant a l’aigua com dos nens, tirant-se-la amb les mans i rebolcant-se entre les ones per capbussar a l’adversari. El joc, una lluita cos a cos, va propiciar un altre moment màgic, en Biel tenia la Laia agafada per darrera, envoltant la seva cintura amb les mans, quan ella es girà de cop per desfer-se’n i els seus llavis s’uniren com mai ho havien fet, sorpresos, van seguir mirant-se fins que una petita ona va fer que es separessin. Van acabar tots dos estirats en una tovallola, i coberts per l’altra sense dir res, damunt la sorra i mirant el cel altre vegada, el somni d’en Biel fet realitat, banyar-se de nit en aquelles aigües. Començaven a tenir fred i van decidir anar cap al Melià; els van donar la targeta de l’habitació i van pujar en un dels 20 ascensors amb que comptava l’hotel.

En Biel al cap d’una estona, va trucar a la porta de la Laia, però encara no estava a punt, el va obrir amb el barnús i li indicà que passés, ell, amb un pantaló pirata i una samarreta amb la Senyera catalana a l’esquena, la va esperar a la terrassa de l’habitació mentre contemplava aquelles fantàstiques vistes al mar. La Laia no va trigar gaire, es va posar un vestit blanc i les sabatilles a joc i es va assentar amb en Biel, quan tot just van trucar a la porta. Qui podia ser a aquelles hores? La Laia va obrir, i davant la seva sorpresa, un cambrer amb guants blancs, entrà un carret ple de fruites i una cubitera d’inoxidable amb dues ampolles de champagne francès. Sense entendre res, la Laia li donà una propina a aquell noi, llavors en Biel li confessà que tot allò ho havia demanat ell.

La Laia quedà palplantada al mig de la cambra, no sabia com actuar, era obvi que hi havia feeling, i la química mentre ballaven, o a la platja, feia evident l’atracció entre els dos, però ara sentia que allò no era real, eren lluny de casa, no volia fer res del que se’n pogués penedir, no el volia perdre com a amic, ni tan sols sabia ben bé què volia en Biel, el cervell li treballava a mil per hora i el tenia allà, assegut en una cantonada del llit obrint una de les botelles, la mirava divertit. Ell sabia que l’havia desconcertat, l’havia deixat estupefacte i això li encantava; havia estat un acte impulsiu, no havia pensat en la magnitud que podia tenir aquella gesta fins que no va veure la reacció de la Laia; per un moment va dubtar, però tot seguit es relaxà, passaria el que hagués de passar, estaven a gust i disfrutaven i allò era el que importava; acabà d’obrir el champagne i en serví dues copes, les agafà i n’hi atansà una a la Laia. Van brindar per ells i el futur tot deleitant-se, mesclant trocets de fruita amb xocolata i el Möet Chandon. Allò era fantàstic! Ho estaven passant realment bé, com sempre jugant, aquest cop a veritat o penyora, una pregunta, una resposta, un secret... fins que s’acabà el champagne, s’havien passat, però ja era igual, eren sobre el llit, rient com bojos, descalços i mig beguts, en Biel agafà una maduixa i la dirigí a la boca de la Laia, aquesta va girar el cap; amb la intenció de fer-li menjar, el Biel es posà a sobre, aguantant la fruita amb els llavis, li subjectà els braços pels canells i acostà la seva boca a la d’ella, la Laia el mirava fixament, el volia, desitjava que la fes seva allà mateix, la respiració accelerada li feia pujar i baixar el pit ansiosament; en Biel ja no reia, s’aturà un segon, afluixant les mans començà a baixar el cos, estava preciosa, la seva boca semi-oberta de llavis carnosos li demanava petons i ell els hi volia regalar. El cap els deia que no, però el cos volia més i sense més dilacions en Biel li roçà la boca amb la maduixa, la Laia l’ajudà a partir-la amb les dents i després de menjar-se-la, per fi es besaren, amb força i passió, obriren la boca per deixar que les llengües juguessin bojament mentre es rebolcaven per sobre el llit, la Laia li subjectava la cara amb les mans i li mossegava el llavi inferior. Feia calor. En Biel, mig incorporat al damunt, posà la cama entre les d’ella, baixà la mà dreta fins al seu genoll i acariciant-la suaument començà a pujar-la pel maluc, fins arribar a la tira de les calces; aixecà el cap i la mirà, tenia els ulls tancats, suava... quan els estava obrint, se li acostà a la orella i li preguntà:

-         Vols seguir?
-         No ho sé, seguim? – va preguntar-li dubitativa.

En Biel sospirà lentament, estava excitat, igual que ella, però la veia dubtant, no volia que allò no signifiqués res més que un polvo provocat per l’efecte de dues ampolles de champagne, era la Laia, maleïa aquell moment! Va posar-li bé el vestit sobre la cama i estarrufà la cara contra els cabells ondulats d’ella sobre el coixí. La Laia no sabia què dir, se sentia imbècil per dubtar, el seu cos volia abalançar-se sobre d’ell i acabar el que havien començat, però realment no sabia què fer, una por interior l’entristí, el notava rabiant amb sí mateix, amb la seva pròpia lluita interna. Era millor deixar-ho així, almenys aquella nit. El Biel es començà a enretirar, però la Laia li demanà que no marxés. Van restar així una estoneta, després ell es tragué els pantalons i ella es posà una camisola més còmode; era molt tard; estirats tots dos cara el balcó, des d’on es veia com la Lluna baixava cap al mar tot cercant el sol, el Biel va tancar els ulls abraçant a la Laia, que ja feia una minuts que s’havia adormit.

(9)

Tots dos es van adormir, abraçats al llit amb la balconada oberta de bat a bat, esperant que el primer raig de sol s’endinsés fins el jaç.

En Biel s’aixecà abans, la Laia encara dormia. Es va assentar a la terrassa a contemplar el mar, mentre pensava en la nit anterior i de tant en tant la observava tombada al llit amb aquella camisola insinuant.

El sol començava a il·luminar l’habitació, finalment la Laia va obrir els ulls, encara endormiscada i despentinada va mirar en Biel, s’havia vestit amb la roba de la nit anterior, no havia marxat en cap moment, va restar estirada, mirant-lo en silenci durant un minut, llavors li va dir hola, mentre estirava els braços enlaire; ell d’esquena es va aixecar, se li va acostar i li va fer un petó a la galta, ella el mirà dolçament.

-      Gràcies per quedar-te aquesta nit a dormir amb mi, ho necessitava, ahir...
-      Shshshshsh... no cal que diguis res... em quedaré sempre que m’ho demanis. Sé que això que va passar pot ser o no l’inici d’alguna cosa, però passi el que passi, no vull perdre l’amistat que tenim.
-      Passi el que passi?
-      Aha... tot i que pot resultar difícil.
-      Ets un sol! – i posant-se de genolls sobre el llit l’abraçà ben fort i ell rodejant-la amb els braços li tornà l'abraçada.
-      Vinga, anem a esmorzar fora? Crec que ja han tancat el restaurant, és massa tard, dormilega! Són les 11h00!

La Laia, fent-li una ganyota saltà del llit i entrà al bany per arreglar-se. En 10 minuts marxaven.

A recepció els van dir que el bufet tancava a les 10h00, però podien anar al bar adjunt a fer un esmorzar continental, en un tres i no res s’havien cruspit les torrades amb melmelada i fet un cafè realment exquisit! Van posar-ho a la conta de l’habitació de l’hotel i van sortir al carrer. El sol espetegava de valent, els carrers fumejaven desdibuixant el paisatge que els envoltava i la gent a les cases buscava racons frescos al costat de milers de ventiladors que hi havia per totes bandes. En Biel volia veure alguna fabrica de ron, recordà a la Laia que hi havia aquella illa on se’n preparava, ella li nombrà la “Isla de la Juventud”; decidida, va tornar a l’hotel a informar-se de com arribar-hi, havien d’anar amb autobús fins al poble costaner de “Surgidero de Batabano” i allà agafar un petit ferri que arribava a l’illa. Els van indicar on agafar l’autobús que feia parada a uns 500 m. d’on eren en aproximadament 1h, i van sortir a cercar-lo tot passejant.

Un cop a la parada la Laia va veure una botigueta de souvenirs al davant, hi van entrar a passar l’estona mentre no arribava el bus. Cap dels dos havia vist mai tantes figuretes, platets, mocadors, botellins i puros en un espai tant reduït. L’home darrera el taulell amb prou feines es podia moure i això que era de complexió més aviat minsa. La Laia sempre portava alguna cosa per la família quan sortia de viatge, seria un bon lloc per comprar si durant l’estada a Cuba no veia res millor. Al fons, just al costat dels mocadors va veure un munt de barrets, li encantaven, de fet en feia col·lecció dels que més li agradaven o tenien alguna peculiaritat, com el de color rosa amb plomes que s’havia posat al casament del seu germà; se’ls va començar a provar tots, a la fi, en va trobar un que li agradava com li quedava, color marró xocolata de vímet fet a mà amb una mica d’ala al davant, era preciós, li aniria bé per no cremar-se el nas amb aquell sol, a més li combinava perfectament amb els pantalons de fil marró que duia. El va agafar i es girà cap al Biel, que estava llegint etiquetes de mil ampolles petites de diferents tipus de ron, va dir que se n’emportaria algunes a la tornada. En mirar-la va aprovar el barret i la Laia el se’l va comprar. Faltaven minuts per l’hora de marxar, van anar cap a la parada una altra vegada i restaren allà fins que els recolliren. No era un autocar, ni un autobús, era una mena de Guagua color blanc amb unes ratlles verdes i vermelles, els va encantar, tot i que el trajecte que havien dit que durava quasi un parell d’hores es podia fer interminable. Hi van pujar i marxaren cap a la segona illa d’aquells dies.

En sortir de La Havana, van agafar una carretera principal, semblant a una autovia, però a mida que s’acostaven al poble costaner, s’anava estrenyent fins a ser quasi d’un sol carril, tot i així la Guagua no va alentir la marxa. Van passar de les altes edificacions hoteleres i construccions d’oficines a petites casetes blanques i blaves bastant maltractades pel temps, era evident que els tifons i huracans no ajudaven gaire a la supervivència dels materials. Havien creuat l’illa de dalt a baix, fins hi tot van passar un petit port de muntanya plè de palmeres datileres. Cap a les dues de la tarda arribaven a Surgidero de Batabano, els van deixar just al port, davant l’oficina on es comprava el tiquet per agafar el ferri, suposadament per facilitar el trajecte al turistes, l’hora de tornada cap a La Havana eren les 5h00 de la tarda; en van agafar 2 i hi pujaren, l’estructura de ferro taronja que els aixoplugava cruixia amb el vaivé de l’onatge i les rallades als vidres dels enormes ulls de bou que il·luminaven el ferri no els permetia gaudir de les vistes que els envoltava. El Biel va veure unes escales al fons per on un home pujava, el van seguir i un cop a dalt es van trobar en una espècie de golondrina enorme, tota plena de bancs de fusta semblants als de missa i coberts per una lona blava subjectada als tubs metàl·lics per corda beige de xarxa de pescador. Van seure cap al davant i quan començaven a sentir el rugir del motor que els empenyia, dos homes d’aspecte inquietant, vestits amb robes cares, van seure uns 10 bancs endarrera, just al davant de l’home calb que els havia precedit; un d’ells tenia una cicatriu al coll que li atravessava de l’orella a la clavícula, l’altre més alt i corpulent, vestia de negre i a la mà dreta portava un anell enorme amb forma de serp. La Laia s’acostà al Biel, no hi havia ningú més, i aquest li rodejà les espatlles amb el braç mentre li feia broma per ser tan poruga.     

(10)

Al cap d'una estona salpaven, la Laia ja estava més tranquil·la en veure que en Biel no  donava importància a aquells dos homes. Només volien gaudir del temps en que passarien l'un junt amb l’altre, visitant terres cubanes.

La Laia es va girar, un dels dos homes, el més alt, l’estava mirant fixament, en veure que ella també l’observava, aixecant un pòmul, li dedicà un somriure maliciós. Tornà el cap endavant i li digué a en Biel que no li feien gràcia, ell li somrigué i apretant-la cap a ell li féu un petó al front.

En arribar a l’illot, després de passar pels aiguamolls de Piedra, els indicaren que per anar a la capital, Nueva Gerona, havien d’agafar un bici-taxi dels que hi havia aparcats al costat del port, ja que estaven a uns 5 Km., si no, un petit bus que anomenaven “camello” els portaria fins allà al cap de mitja hora de camí cap al poble de La Fe, quasi a l’altre costat de l’illa.

Mentre es dirigien als bici-taxis, van veure com aquells tres homes pujaven en un cotxe gris metal·litzat i marxaven per la carretera que es perdia rera un petit terraplè, la Laia respirà tranquil·la. Al cap de 5 minuts sortien cap a Nueva Gerona tots dos sols amb el conductor, que resultà ser el mateix que el capità del Ferri. Van vorejar la costa durant uns 20 minuts, la vista era espectacular, un seguit de platges color negre i groc fèrric eren invaïdes per una multitud de pelicans que hi feien parada llargues temporades; llavors s’endinsaren uns 2km. cap a l’interior. Van travessar la ciutat d’edificis majestuosos direcció sud-oest, fins a sortir per uns camins de terra rodejats d’una plantació de canyes de sucre que els portava a una antiga hisenda de pedra i grava, que s’havia dedicat a la producció de ron des de finals del s.XVIII. 

Van baixar del bici-taxi i li van demanar que al cap d’una hora i mitja els anés a recollir, ja que eren les 2h30 p.m. i la guagua cap a l’Havana sortia a les 5h00 p.m. de Surgidero de Batabano.

En entrar per l'enorme porta principal, de fusta i forja castigada pels anys, una intensa olor a humitat dolça els donà la benvinguda. La casa, d’amples parets de pedra, mantenia un ambient fresc, quasi fred a l’interior. Darrera un petit mostrador, una dona  gran feia punt, i suposadament venia les entrades; en acostar-s’hi els va dir que aquell dia no estava obert al públic, que tornessin l’endemà. Evidentment la decepció del Biel era enorme, havien passat tot el dia en dansa per ser allà i ara no podrien gaudir-ne. Sense més dilació, van sortir al carrer. La Laia estava desil·lusionada, però veure la cara capbaixa del Biel la feia rabiar, i agafant-lo pel braç li guinyà un ull i li digué: “va, jo et faré de guia!”. Al Biel els ulls se li van obrir com dues taronges i més content que unes castanyoles la va seguir pel camí que rodejava la casa. Casualment van trobar una porta oberta que donava a un pati interior, semblant a un atri romà, unes 20 columnes aguantaven un petit cobert de bigues de fusta i teulada que rodejava l’estança, deixant la zona central descoberta. Les parets eren plenes de murals, mapes i relats històrics on s’explicava com Cristòbol Colom durant el seu segon viatge a terres cubanes, havia portat canya de sucre, convertint-se al cap dels anys en l’ingredient principal per la elaboració de ron.

Un cop giravoltat aquell petit museu, van veure un fletxa que indicava per on seguir la visita, segurament pels turistes que venien en grup. Van baixar unes escales estretes fins arribar a una petita sala fosca plena de fulletons i indicacions. Al final, una porta doble oberta mostrava un túnel interminable ple de barrils de roure enumerats per una sèrie de codis impresos en unes etiquetes verdes enganxades al davant. El sostre, una mena de volta catalana menys perfecte, brillava per la condensació de la humitat, el silenci era latent. Van començar a caminar pel mig, mil focus de llum il·luminaven la cova del terra cap amunt, només alguna bestiola de tant en tant destorbava aquella tranquil·litat. De sobte, van sentir un gemec, creient que algú havia pogut prendre mal van acostar-se a una sala contigua amb un rètol al damunt de la porta que la descrivia com a “sala de fermentació”; en entrar, enmig de dues enormes cubes metàl·liques veieren com els dos homes del ferri atonyinaven a un tercer, era l’home calb que també havia pujat amb ells; la Laia s’aturà a l’hora que feia un xiscle, els dos homes es giraren; mentre el més alt seguia en la seva malvestat, el més baix, el de la cicatriu, sortia de pressa cap a ells; sense pensar-ho van començar a córrer retrocedint els passos que havien fet a l’entrar, el cor els anava a 100, a la Laia li costava respirar, el Biel l’estirava del braç fins a fer-li mal, en arribar a les estretes escales que pujaven al pati, ell s’aturà per deixar passar a la Laia i seguint-la li cridà que no parés. La Laia volia dir alguna cosa, però n’era incapaç, fugia de no sabia què tan depressa com podia, un cop passat el pati va veure un caminet entre les canyes, llavors va indicar al Biel amb la mà, però el cor se li va glaçar, ell no hi era, el Biel no la seguia, no el veia per enlloc, estava molt nerviosa, el pànic l’estava capturant, va anar fins al camí i s’amagà entre les fulles, estava sola, i el Biel?!     
    
Quina mala sort! Quan era a punt d’arribar a la porta del capdamunt de l’escaleta, havia ensopegat amb el marc del terra, només havia tingut temps de recular i posar-se sota la taula plena de fulletons, l’estança era fosca i difícilment se’l podia veure; allà sota, de genolls, havia vist la Laia sortir corrents, només desitjava que no tornés enrera. En veure a dos pams els peus del perseguidor, la respiració se li tallà, notava els batecs del cor al coll, llavors, l’home, anà fins a la porta i la tancà. Merda! I ara què? Va sentir com s’allunyava, restà allà uns 5 minuts, eterns... quan va sortir, les mans li suaven, tenia la gola seca, el cor li palpitava sorollosament, havia vist als protagonistes de mil pel·lícules passar per allò, però la realitat era una altra, aquella sensació de suspens constant era esgotador. Va anar a poc a poc fins a la porta, era tancada amb clau, mirà al seu voltant, en la penombra, va poder visualitzar l’habitació, cap més porta cap a fora, ni la finestra segellada per barrots no li donava la oportunitat de sortir d’allà. Arrepenjat i mig ajupit al costat de la paret de la porta doble, va treure el cap i escoltà el silenci, sentia les veus dels homes, encara eren allà, llavors un tret; la gola se li estrenyia, li faltava l’aire. Va veure sortir als dos homes de la sala de les cubes, el més petit amb la pistola a la mà, van anar fins a la meitat de la cova i fitant enrera, van girar cap a l’esquerra, desapareixent. El Biel tornà a esperar, sabia que se’n sortiria, però estava acollonit, era la primera vegada que es trobava en aquella situació, llavors com una imatge sobtada, pensà en la Laia, i si sortien i la trobaven? On devia ser ella? Hauria marxat i deixat en Biel abandonat allà? Potser hauria anat a buscar a la policia? De fet eren testimonis d’un assassinat, tot i que ara era el que menys li preocupava, començava a sentir fred, havia de fer alguna cosa, no podia esperar eternament. 

Va sortir de puntetes arran de paret; es posà per darrera les botes de ron i trampejant els llums, va resseguir la paret fins a trobar l’altre túnel, per on havien sortit els matons. No havia pogut resistir la temptació i havia mirat dins la sala de fermentació, el cos era terra, immòbil, quan anava a girar, pensà que potser encara era viu, reculà fins allà i entrant a la sala s’acostà al cos i li posà els dits al coll, no va notar res, l’expressió inert a la seva cara esgarrifava, es va alegrar de no ser ell qui estava mort allà al mig. Va agafar aire profundament i a l’aixecar el cap va veure una rampa a dalt de tot de la paret, una mena de cinta de rodillos per on tiraven porqueria. Va pujar ràpidament per les escales d’una de les cubes, fins arribar a una mena d’altell amb barana, com els de les llibreries, i saltant, quedà penjat del primer dels rodillos, carregant tot el pes als braços, es començà a balancejar fins aconseguir enganxar un peu a la part de sobre de la cinta, va pujar-hi i s’assentà per pensar què fer. 

(11)

Des d’allà a dalt podia veure fins on arribaven les plantacions de canya de sucre, el verd de les fulles brillava lluentment quan el sol espetegava al seu damunt. Per uns segons es va relaxar, va observar on anava a parar la cinta, a baix, just al costat d’un petit mur, hi havia un contenidor de deixalles, la banda seguia la paret fins al seu interior, va començar a descendre fins a poder arrepenjar un peu al mur i saltar cap enfora.

Feia una mitja hora que no sabia res del Biel, i aquell tret, defallit i eixordador l’havia tornat a deixar sense paraules, s’havia assegut a terra, commocionada, i sense adonar-se’n havia començat a plorar hepàticament, ella havia volgut anat a algun lloc de viatge; perquè havien triat Cuba, amb ho gran que era el món? Com treuria el cos d’en Biel de la casa? I portar-lo a Catalunya? Allò era terrible. Llavors sentí la porta principal, veié com sortien els dos homes del transbordador, el més alt semblava enfadat, gesticulava agressivament amb els braços i cridava frases inconnexes. La Laia els mirava astorada, va recular una mica mentre es tapava amb les fulles d’una canya de sucre, quan de sobte algú l’agafà pel darrera amb força i li tapà la boca, la tenia immòbil, la pressió sobre els llavis l’ofegava, no es podia moure, va voler lluitar amb el seu agressor, però en agafar-lo pel canell va reconèixer la polsera, era el Biel! Es van tranquil·litzar, seguien mirant als dos homes que caminaven pel pedrís cap al darrera de la casa, al cap de 2 minuts, el cotxe platejat sortia veloçment pel camí de terra per on havien arribat ells.

La Laia es girà, i sense poder-ho evitar s’abraçà al Biel amb totes les seves forces i començà a plorar, a treure el neguit que portava dintre.
-      No hi tornis, em sents, no desapareguis d’aquesta manera, m’he espantat molt!
-      Ja ho sé, jo també m’he acollonit de veritat, aquest parell estan sonats, han pelat al tio que estaven apallissant. I tu? Com és que no has marxat? I si t’arriben a enxampar?
-      No ho sé, t’esperava – respongué aixecant les espatlles.

Van quedar-se asseguts sobre la terra flonja durant una estona, fins que sentiren algú xiulant que s’aproximava; els va alegrar veure al taxi-bici, s’hi pujaren corrents per tornar cap al ferri; només hi havia un problema, els dos homes de la casa, els havien vist.

(12)

Durant el trajecte cap dels dos no va dir res, estaven compungits; per un costat tenien por per la incertesa de què passaria si se’ls tornaven a trobar, i per l'altre estaven esgarrifats per l'experiència en sí; sabien que el ferri feia varis viatges, podria ser que ja l’haguessin agafat.

Quan van arribar al port, el cotxe gris era allà, aparcat, al costat d’on es venien els tiquets. No van veure cap dels dos homes, com que havien comprat anada i tornada, van pagar al taxista i entraren al transbordador directament; era buit, ningú hi havia pujat encara. En Biel va decidir que era millor quedar-se a la part de baix, sempre hi hauria més gent que no pas a dalt, a més un cop haguessin salpat, no hi havia per on fugir. A la Laia el cor li bategava marcant els segons a crits; el Biel no podia deixar de pensar en aquell home mort de les bodegues, desitjava arribar a Surgidero de Batabano per agafar la guagua i desaparèixer. En aquell moment un cop sec de metall els va fer girar, eren allà, tots dos, entrant. L’home baix de la cicatriu va tornar a picar el metall amb la culata de la pistola. La Laia i el Biel començaren a recular, a poc a poc, al mateix ritme que els assassins se’ls acostaven; el més alt es tragué una pistola del darrera dels pantalons i amb caire decidit apuntà a la Laia, aquesta s’ajupí i cridà mentre agafava al Biel del camal del pantaló i també el feia abaixar. Quan ja es veien atrapats, mil sirenes ensordidores començaren a sonar, apropant-se veloçment. Els dos homes es giraren i sortiren corrents cap a fora; llavors escoltaren trets, les bales xiulaven cap a totes bandes, fins que de sobte un silenci sepulcral embolcallà l’espai. El Biel i la Laia anaren cap a fora, a través d’un dels ulls de bou veieren als dos homes estirats a terra, morts, 4 cotxes de policia rodejaven la sortida i ràpidament acordonaven la zona on hi havia els dos cossos. No entenien res. Un dels policies entrà al ferri i els preguntà si estaven bé, tots dos digueren que sí amb el cap astorats per la incomprensió de la situació; després els indicà que seguessin, que en breu partirien de tornada. Els dos, van pujar al pis de dalt i asseient-se al primer banc, observaren com s’allunyaven de tot allò.

Durant el viatge no es van atrevir a comentar res al respecte, només s’havien mirat sorpresos i contents de que allò s’hagués acabat, el destí els havia ajudat, havien tornat a néixer.

Un cop a La Havana, van anar directament a l’hotel, es volien refrescar abans de sopar, no havien fet cap mos des del matí i tenien gana. Eren quasi dos quarts de nou quan es trobaven al Hall per anar a menjar, van decidir provar el restaurant del matí, a sota de l’hotel. Van sopar una amanida tropical d’abocat, unes brotxetes de peix amb guarnició i una espècie de “dulce de leche” argentí amb nata merengada, tot deliciós! En acabar van dirigir-se cap a la platja. Volien tornar a aturar el temps com la nit anterior, respirar la brisa i sentir aquella pau que el embriagà dolçament unes hores ençà.

S’havien tret les xancletes i les havien desat a la bossa que portava la Laia amb les tovalloles, les havien agafat per si de cas hi anaven, i així evitar tornar a pujar a les habitacions. En arriba a la vora del mar en van estirar una i es van asseure a mirar l’anar i venir de les ones. La lluna plena feia brillar els cabells daurats de la Laia, mentre mirava els estels altra vegada, el Biel, arrepenjat sobre els colzes la mirava, esperant que fos ella qui trenqués el silenci per no destorbar-la, però no fou així... davant la seva sorpresa es va aixecar davant d’ell i sense ni immutar-se es va descordar i treure els texans, després lentament es desbotonà la brusa de tirants i quedant-se en tanga i sostens es dirigí cap a l’aigua, i entrant poc a poc, es tragué la part de dalt i la tirà enrera, capbussant-se entre l’onatge; després es girà i mirant fixament al Biel als ulls, li somrigué pícara; ell s’aixecà i sense deixar de mirar-la, es despullà fins a quedar-se en calçotets, i entrà a l’aigua, un cop a dins la Laia se li acostà per darrera i agafant-lo per les espatlles li rodejà la cintura amb les cames i començà a besar-li el clatell; el Biel estava molt excitat, la calidesa de les carícies i la templança de l’aigua feien que la situació fos ideal, tirant les mans endarrera li agafà les galtes del cul mentre ella creuava les cames per damunt la seva erecció. Notava els pits de la Laia turgents contra l’esquena, els mugrons durs dibuixaven formes imaginàries que el tornaven boig, ella es va tirar enrera deixant que les ones se l’emportessin, però el Biel la volia, es girà i agafant-la pels peus, la va fer venir cap a ell, i mentre la Laia tornava a enroscar les cames al seu voltant, ell aguantant-la per la cintura li arrancà el tanga, deixant-la completament nua; això la va excitar encara més, incorporant-se, es van començar a menjar la boca l’un a l’altre, amb desídia, trencant els tabús, la Laia li començà a emputxar els calçotets cap avall, el Biel se’ls tragué, li agafà el pit esquerra amb la mà dreta, i després de friccionar-li el mugró amb els dits, se’l posà a la boca, era salat, li premia amb el palmell mentre seguien petonejant-se bojament, famèlicament, quan la Laia aprofitant el moviment d’una onada deixà que el Biel la penetrés fermament; per uns segons es quedaren quiets, mirant-se, exhalant aire a batzacades, i començant a moure’s amunt i avall, van anar pujant el ritme fins a  perdre el sentit i deixar que els fluxos es barregessin entre gemecs, abraçades i crits, acabant corrent-se l’un dins de l’altre, defallint les cames i recuperant la respiració mentre l’onatge els mantenia en peu, abraçats, i feliços.

Van fer l’amor tota la nit sota els estels repetidament, saborejant cadascuna de les parts dels seus cossos, gaudint del plaer de l’altre i vivint al màxim el sexe entre tots dos fins acabar adormits mig arropats i tapats per una de les tovalloles enmig de la platja. 

Cap a les 6h00 del matí es despertaren, el sol rugia daurat per l’horitzó empenyent al dia, i acabant-se de vestir, anaren a l’habitació del Biel per seguir dormint plegats.

A mig matí, cap a les 10, recolliren l’equipatge i el deixaren a la recepció de l’hotel fins que el bus els tornà a recollir per anar cap a l’aeroport; abans, però, van comprar souvenirs a la petita tenda de records i van tornar a passejar per aquells bucòlics carrers blancs. Aquell viatge seria inoblidable.

A l’avió, a punt d’aterrar a Barcelona i agafats de la mà, van riure satisfets en saber que la nit anterior havien fet realitat aquells desitjos regalats... ara només els calia descobrir què els reservava el futur incert.

Entrades populars